Avui, al "30 MINUTS" de TV3 (21:50 h)
"Una relació sense senyal"
La fi de les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys, ha fet visible una llarga història d'incomprensions i malentesos entre catalans i ... valencians. Una part de la societat valenciana s'ha sentit desasistida sense el senyal de TV3, mentre que una altra continua sentint una Catalunya amenaçadora. D'altra banda, potser hi ha una progressiva indiferència des de Catalunya pel destí dels veïns del sud.
veieu el vídeo de la promo:
ocasions en què TV3 emetrà el reportatge:
Sense senyal, a TV3
La delegació de TV3 al País Valencià i l'equip de ‘30 minuts' han realitzat un retrat de la reacció ciutadana contra el tancament de les emissions de la cadena
El reportatge aborda les relacions que han de tenir Catalunya i el País Valencià
La delegada de TV3 al País Valencià, Empar Marco, i els periodistes del 30 minuts Esther Llauradó i Sara Segarra han realitzat conjuntament el reportatge d'aquesta nit del programa; una radiografia de la reacció ciutadana contra el tancament de les emissions de TV3. La fi de les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys, ha fet visible una llarga història d'incomprensions i malentesos entre catalans i valencians. Una part de la societat valenciana s'ha sentit desatesa sense el senyal de TV3, mentre que una altra continua sentint una Catalunya amenaçadora. D'altra banda, potser hi ha una progressiva indiferència des de Catalunya pel destí dels veïns del sud.
Valencians i catalans
Amb el títol Una relació sense senyal, el reportatge del 30 minuts aborda també el debat sobre quines relacions culturals i econòmiques han de tenir ambdós territoris. La reivindicació del corredor mediterrani, ara per ara, sembla que sigui l'únic punt de confluència entre valencians i catalans. El programa es pregunta, però, si això ha de suposar oblidar-nos dels vincles culturals i lingüístics. Entre altres qüestions, el reportatge vol mostrar com ens veiem uns i altres, la llengua, la recerca d'una identitat valenciana, la utilització política de l'anticatalanisme o el paper dels mitjans de comunicació i, també, com interpreten tot això els joves, la generació del futur. En el reportatge intervenen l'economista Vicent Soler, l'exmilitant d'Unió Valenciana Artur Ahuir, l'editor i president de l'ACPV, motor de la reacció, Eliseu Climent, els portaveus dels governs català i valencià, l'exdiputat popular Joserra García Fuster, l'exconseller de Cultura català Joan Manuel Tresserras, l'editora Rosa Serrano i l'economista Germà Bel, entre altres.
ACPV té un mes per recaptar els diners de la multa
ACPV, propietària dels repetidors de TV3 al País Valencià, té un termini d'un mes, aproximadament, per aconseguir els 800.000 euros de les dues multes per les emissions, imposades pel govern de Francisco Camps. Segons Toni Gisbert, coordinador de l'entitat, la campanya d'ajudes populars posada en marxa els ha permès recaptar més de 135.000 euros, de moment. Tot i les dificultats, Gisbert és optimista però no s'atreveix a pronosticar si aconseguiran els diners finalment o no.“La cosa no va malament. La gent està responent, però la quantitat és desproporcionada”, apunta el coordinador. ACPV està amenaçada d'embargament si no paga a temps.
SALVEM "ACPV"
Encara no has ajudat tu també?
De vicari a músic
Manel Alonso, 28/04/2011 www.linformatiu.com
Quan era un xiquet alguna vegada vaig creuar-me amb el vicari del meu poble. Era un home jove, dinàmic, nascut a la ciutat de València, de faccions agradables i ben pentinat. Un individu que des de la meua altura infantil veia enorme, corpulent i tirant a gros. Havia portat un nou vent a la parròquia, una parròquia on regnava des de feia unes dècades un rector d’idees afins a les del règim. Aquest vicari prompte es va posar la joventut del poble en la butxaca per la seua manera de ser i per la seua manera directa de predicar l’evangeli. Va ser qüestió de temps que els dos clergues toparen i el vicari va ser traslladat a un altre lloc. Més tard sabérem que el vicari havia penjat la sotana (deixeu-me passar l’expressió) i que s’havia fet cantant. Mentre anava fent-me adult l’he vist aparéixer de tant en tant pel poble, xarrar amb la gent, és un magnífic comunicador, i actuar dalt d’un escenari. El vicari ha estat el cantant valencià que canta en valencià que més gent ha arrossegat en el meu poble als seus concerts. Aquells xiquets i joves de quan ell era vicari mai no han faltat a la cita amb Paco Muñoz. Fa un temps que Paco ha anunciat la seua retirada dels escenaris, qüestions relacionades amb la salut l’hi han obligat, i ara va recollint a poc a poc l’homenatge i l’agraïment per un treball creatiu fet des de l’honestedat. Paco Muñoz ha estat un home que ha oferit amb humilitat el millor d’ell mateix, i sense tindre una imatge i un carisma (em ric del carisma que se suposa que tenen algunes estrelles de la música) ha estat capaç d’oferir-nos algunes cançons que aconseguiren convertir-se en himnes d’un poble que somniava en la llibertat, temes com ara Què vos passa, valencians?, la lletra del qual és de l’enyorat Toni Mestre, o l’Ara caldria dir, o Serra de Mariola. Paco Muñoz començà la seua carrera musical amb un cert èxit, les seues cançons s’escoltaven en les ràdios i en festes les places dels pobles s’omplien amb la seua humanitat. |
En qualsevol altre lloc un home com Paco Muñoz seria considerat per la societat i les institucions com un prohom a qui cal reconéixer-li la seua tasca, ací no Paco Muñoz, com altres, pocs, ha sigut un home capaç de reinventar-se constantment per a sobreviure durant unes dècades en les quals la música valenciana era bandejada de tot arreu. La seua trajectòria musical s’ha vist enriquida amb la seua relació amb poetes com ara Vicent Andrés Estellés oMiquel Martí i Pol, als quals els ha dedicat dos magnífics treballs, Amor i Amor i Collarets de llum, però no han estat els únics, junt amb Lluís Miquel i l’actor Juli Mira va editar el disc Els nostres poetes, producte d’un espectacle d’un gran nivell que acostava amb elegància els nostres clàssics antics i moderns al gran públic, un treball on la passió per la bellesa estava fins i tot per damunt d’eixe abisme social creat pel secessionisme lingüístic, on a més de versos d’Estellés podíem trobar també algun de Xavier Casp. Paco en un moment determinat va obrir un apartat en la seua carrera que va dedicar a les xiquetes i xiquets tot recollint en diversos cedés sota el títol genèric de Paco Muñoz canta per als xiquets cançons de la nostra tradició. Paco, que és un home a qui li agrada parlar i contar anècdotes i vivències, no podia faltar amb la seua cita amb la paraula i també ha escrit llibres infantils: Vinater, Jeroniet, El llop pinxo dels estrets, La masereta, Els colors, Caragol, La nit de Nadal. En qualsevol altre lloc un home com Paco Muñoz seria considerat per la societat i les institucions com un prohom a qui cal reconéixer-li la seua tasca, ací no. Jo, quan alguna vegada me’l trobe pels carrers i places del meu poble, encara tinc la mateixa sensació que tenia de xiquet, que em trobe davant d’un gegant, en el rostre li veig les cicatrius de totes les batalles que li ha tocat lliurar, però en els ulls li trobe la mirada d’un home feliç. |
Ara el PP pretén censurar "Polònia" de TV3
El PP està 'cansat' dels programes 'Polònia' i 'Crackòvia' que s'emeten a TV3. En la sessió de control a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals que es fa al Parlament, el diputat Santi Rodríguez ha demanat 'mesures' contra aquests programes.
29/04/2011 www.cronica.cat
El portaveu del PP en la comissió de control de la CCMA, Santi Rodríguez, ha demanat "mesures" en contra dels programes "Polònia" i "Crackòvia" de TV3, perquè segons el seu partit "estem cansats del tractament que rebem en aquests programes, sobretot quan toca parlar de la corrupció a València o a Madrid".
"Sempre rebem els mateixos!", ha dit i considera "intolerable" que només es parli de corrupció en clau del Partit Popular, quan a "Andalusia el PSOE també té problemes o aquí el cas Palau". La directora de TV3, Mònica Terribas, ha afirmat que aquests programes són d'entreteniment i ha advertit que les crítiques poden ser "un salt mortal sense xarxa".
Més informació:
Uns altra destrucció cultural per als valencians
 |
SERGIO MORENO. WWW.LINFORMATIU.COM |
Amb menys ajudes i més indiferència envers la cultura que mai per part de la Generalitat Valenciana, la Companyia Teatre Micalet baixa la persiana. S'esvaeix la possibilitat de convertir-se en una eina que oferira als artistes valencians la possibilitat de tindre un treball digne amb representacions de qualitat. S'acaba un cicle que ha marcat tant professionals com espectadors del teatre. |
El Teatre Micalet tanca pel boicot institucional
www.vilaweb.cat 30/04/2011
La Companyia Teatre Micalet gestionava des de fa setze anys una de les poques sales amb programació de teatre en català de València · La manca de subvencions i l'ostracisme cultural del Consell fan inviable el projecte de la companyia
La Companyia Teatre Micalet tanca la porta de la sala Teatre Micalet per la inviabilitat econòmica del seu projecte de programació teatral en català a València, segons informa el diari L'informatiu. La companyia gestionava des de fa setze anys la sala i hi havia programat obres i activitat cultural de qualitat i en català. Aquesta aposta no compte amb el suport de la Generalitat ni de l'Ajuntament de València i no pot mantenir l'activitat cultural per la que es va crear. La companyia tornarà la clau de la sala a la Societat Coral el Micalet, la seua propietària.
L'última representació es farà el 22 de maig amb l'obra 'Frank Vè', un text sobre la corrupció de la banca privada que s'estrena aquest vespre.
Una de les cares més conegudes de la companyia, Joan Peris, ha dit que estaven abocats a la mort per la manca de suport econòmic per part de la Generalitat des de l'arribada d'Inmaculada Gil Lázaro a la direcció de Teatres, el 2005. La companyia encara no ha cobrat els setanta mil euros de subvenció atorgada el 2010.
La companyia ha viscut alguns episodis de persecució pel govern de Francisco Camps. L'últim cas va ser quan Camps va maldar perquè no es poguessin fer les representacions de l'obra 'Zero responsables' (pdf) a la Sala Matilde Salvador de la Universitat de València. Finalment, el Teatre Micalet es va decidir a programar l'obra i en va fer vuit representacions.
'Zero responsables' és una obra conjunta, creada a partir de les propostes d'un grup de dramaturgs valencians, que es va començar a gestar a final del 2009 amb el propòsit de fer 'un exercici contra la desmemòria i el desinterès que sobre l'accident del metro de València ha fet una gran part de la societat valenciana'.
Sobretot en temps de crisi...
el futbol bon aliat dels polítics
El més vist de la història
El Madrid-Barça de la Champions bat tots els rècords televisius a Catalunya, amb més de 2,5 milions d'espectadors
El partit d'anada de semifinals de la Champions entre el Real Madrid i el Barça –el tercer clàssic de quatre en pocs dies– ha batut tots els rècords d'audiència a Catalunya i, amb 2.558.000 espectadors de mitjans i un 71,3%, s'ha convertit en l'emissió més vista des que el 1992 es van començar a mesurar les audiències. Es tracta d'una xifra estratosfèrica que supera no només els registres dels dos clàssics de fa pocs dies –el de lliga en va tenir 2.291.000 (72,2%) i la final de copa, 2.348.000 (72,1%)–, sinó també tots els partits de futbols emesos els últims 19 anys. Fins ara el partit més vist era la final de la Recopa de 1997 contra el Paris Saint Germain (2.370.000), seguit fins abans d'aquesta tongada de clàssics per la final de copa del 2009 contra l'Athletic (2.345.000) i la final de la copa d'Europa de 1994 contra el Milan (2.241.000). El partit de dimecres, a més, s'ha convertit en l'emissió televisiva més vista de la història, ja que també ha superat les pròrrogues de la final de la copa de fa una setmana (2.479.000) i de la final del Mundial de l'any passat (2.371.000).
En canvi, al conjunt de l'Estat espanyol, el partit (12.550.000 i 63,6%) va quedar darrere de la final de copa d'una setmana abans (12.849.000 i 67,7%) i molt lluny de les grans victòries de la selecció. Això sí, va ser la retransmissió més vista de la història de la Forta.
Minut d'or i quota diària
La retransmissió de TV3 a Catalunya va tenir el moment de més audiència –conegut com a minut d'or– a les 22.33 h, just després del segon gol de Messi, quan es va arribar a 3.079.000 espectadors i un 81,6% de quota.
Cal destacar que TV3 va igualar un altre rècord, el de quota del dia: 34,5%, el mateix registre que va tenir el dia d'un altre Barça-Madrid (Supercopa d'Espanya) l'agost de 1997.
El 60,5% de la població de Catalunya (4.212.000 espectadors) va veure en algun moment la programació especial de TV3, que es va allargar més de 6 hores. En aquest sentit cal destacar el bon funcionament de l'espai de tertúlia Efectivament, que per un dia es va emetre per TV3. L'espai de Lluís Canut va tenir 344.000 espectadors i un 21,9% de quota, superant àmpliament els altres dos espais del gènere que s'emetien en aquell moment: Punto Pelota (9,9%) d'Intereconomía i Futboleros (3,5%) de Marca TV.
AGENDE DE MOBILITZACIONS
EDITORIAL 28/04/2011
Einstein, Heidegger i la dialèctica de Mou
El gran comunicador Mourinho, o millor, el personatge mediàtic “Mou”, va banyar el seu penúltim argumentum ad populum (o discurs amb què s’atribueix l’opinió dels demés a la pròpia), amb una propietat textual molt llaminera per als oradors: l’argument d’autoritat. Amb la proximitat que concedeix el fet de pertànyer a una mateixa categoria o família, va citar Albert Einstein anomenant-lo “el tio Alberto” i manllevant-li la cita següent: "Hay una fuerza motriz más fuerte que el vapor, que la electricidad y que la energía atómica: la voluntad. No son palabras mías, sino de un tal Albert. No era estúpido este Albert Einstein, con la voluntad se puede hacer todo", asegurava ara fa 48 hores el técnic del Madrid.
No hi ha desperdici en cap de les frases que utilitza Mou i, en aquest cas, unes hores abans del partit que obriria la semifinal de la Champions League, anunciava al món que l’equip rival ho tenia tot perdut davant la seua estratègia, per incontestable i per erudita; és a dir, pertanyia a Einstein i acomplia un silogisme gairebé aristotèlic. Premissa A: La voluntat ho pot tot. Premissa B: nosaltres tenim la voluntat. Conclusió que s’hi infereix: nosaltres ho podem tot.
Això és, ni més ni menys que el triomf de la voluntat. I mireu quines coses, no era aquest mateix el títol que “el tio Adolfo”, Hitler, va donar al seu famós discurs de masses...? Casualitats de la vida, de la vida d’alguns pensadors i moralistes.
És molt probable i fàcil de suposar que entre llibre i llibre d’Einstein el professor Mou passa algunes hores distret amb la lectura d’Stuart Mill, pensador anglés del segle XIX les idees del qual apunten que originàriament la voluntat és producte del desig (creença amb què aparentment combrega Mourinho). Però potser la pruïja lectora del portugués no l’ha fet caure en el compte que es botava una consideració prèvia del filòsof prussià Immanuel Kant: la voluntat és cosa diferent del desig, una persona virtuosa o que tinga principis ferms, actua sense pensar en el plaer que espera obtenir amb el seu compliment. Per tant, aquesta és condició necessària per a una “voluntat moral, lliure”.
 |
Mourinho (L.Gené /AFP photo) |
Als inicis del partit, la maquinària psicològica i tàctica del portugués deixava passar el temps, precisament per aquella confiança, ja descrita, en la voluntat i la superioritat de la força; només calia veure el contrast, d’un bàndol, el del Madrid, les etzibades de múscul de Ramos i Pepe per l’anhel d’emular Ares i Heracles; de l’altre, el del Barça, els moviments incansables de d’un savi fill d’Atenea, Xavi Hernández, i la rauja de Piqué Paris, fill del rei de Troia i tocat subconscientment pels encants de la nova Afrodita. Tanmateix, el final del partit girava la cara al descarat Mou. Els seus jugadors, en declaracions a la premsa, revelaven que l’objectiu era tan limitat com que es confromaven amb empatar el partit a zero gols. El mateix Cristiano palesava la paradoxa del seu rol, constret entre Averrois i Unamuno, perquè la raó li dictava una confessió, la de no jugar a gust a la manera de Mourinho, i la fe li feia creure en una altra religió, la de no contradir el seuprofeta, que per això ha vingut a recrear un nou ordre de justícia i felicitat universals al paradís (fiscal) de Florentino. Mentrestant, l’expulsat del jardí celestial de la Champions a la grada dels mortals, abocava bilis negra en favor de la samarreta blanca i, trist, resignat, però igualment lúcid en el discurs verbal i expeditiu com sempre, es preguntava “¡por qué, por qué, por qué”, tantes vegades com Camilo Sesto exhortava al déu pare en Jesucristo Superstar “¡quiero saber, quiero saber, quiero saber Senyor!” o tantes com la lletania prega “ora pro nobis” en les rogatives als seus sants. Amb una referència clara al que ell entén actuació desafortunada del jutge de la batalla, Wolfgang Stark, exhibeix la seua espectacular memòria per recordar els àrbitres que en el passat han xiulat a desgrat en la seua carrera d’entrenador i deixa anar als amants del cinema d’intriga una tirallonga de protagonistes UEFA per fets macabres en favor del Barcelona: “¿Por qué Ovrebo, Bussaca, De Bleeckere, Stark..?”, exclamava retòricament Mou, amb cara de Santíssim Crist de la Corona de Sevilla. I és clar, després de veure el que s’ha vist per la televisió durant els 90 minuts, altra meravella de Leo Messi inclosa, i escoltar aquestes declaracions, els periodistes han llançat la insídia cap a Mou. Però heus ací que els professionals de la lletra i imatge efíemeres desconeixen la vena existencialista de l’entrenador, segurament inspirada en estudis del danés Kierkegaard, a qui l’entrenador pot haver llegit la idea que "la vida ha de ser viscuda cap endavant, però només pot ser entesa cap enrere. És a dir, esguardar el futur sense menysprear el passat, sabent que tota la vida d’un home forma una unitat, i és en aquesta unitat i identitat personal com s’explica tot el conjunt d’una vida”.
El geni portugués no ha pensat, potser perquè no fa lectures tan venials com ara les esportives, que l’equip contrari ja ha demostrat que pot construir sobre la destrucció i que té un geni personal, messiànic, que opera amb la física quàntica entre els llindars de l’espai, el temps i les cames dels defenses contraris, sense necessitat d’apel·lar a la tortura corporal i moral de l’enemic ni cantar-li l’himne popular dels estadis “ese portugués/ qué hijo... és”, la qual cosa encara podria augmentar la pena de Mou, si no fos que el mestre lusità ja està acostumat a reflexionar sobre “el ser”, més concretament sobre les paraules de Heidegger al voltant del Dasein, mot de l’alemany que el filòsof usa per assenyalar la relació entre l’ésser i l’home, l’home i l’existència.
Finalment em decline a pensar com Mou, “tot és un complot”. L’àrbitre Stark és alemany, veieu, com el Heidegger!, i ha perpetrat una maniobra per instaurar en el subconscient de Mou les preguntes que aquest pensador, també alemany i casualment assentat en la ideologia nacionalsocialista de Hitler, va redactar ara fa uns cent anys, per preparar el patíbul mortuori del portugués (mourir, fr.), a manera d’ofrena religiosa, en gratitud per haver pensat el mateix lema que el Führer, en un dia tan important, perquè ambdós són líders, de masses que esperen que els seus guanyen però sobretot esperen veure’ls, escoltar-los i aplaudir-los.
En veritat, hi ha reflexions sobre l’existència que semblen pensades ex profeso per a l’ínclit José Mário dos Santos Mourinho Félix, àlies Mou, com aquelles que un dia Heidegger va pro-mou-re: “Quina funció té la veu de la consciència? En quines coses consisteix l’angoixa i què ens ensenya? Què significa l’expressió “anticipació de la mort”? Per què la mort dóna la pauta per a l’autenticitat a l’home en l’ésser?”.
La “mort futbolística” de Mourinho al real Madrid pot haver començat al mateix estadi Bernabeu, un 27 d’abril de 2011, després de perdre 0-2 contra un Barça fidel als seus principis. Però no tant pel joc del seu equip, adobat de full contact, ni per errors dels àrbitres (que li han concedit més penals que a cap altre equip en el campionat lliguer), sinó per llegir massa erudició científica i no documentar-se en la seua disciplina, l’esportiva, on hauria d’haver tirat mà d’hemeroteca i haver comprovat que, igual com ell ha fet aquesta nit, un anterior entrenador del Madrid, Bern Schuster, va començar a deixar de ser-ho en la Liga 2008-2009, quan va declarar que el seu equip no podria guanyar en el Camp Nou. Casualitat, un altre alemany.
Llibertat i TV3
EL DIA QUE EL POBLE VALENCIÀ VA DIR PROU
16 d'abril de 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada