La gran final
BARÇA-MANCHESTER
no podrem veure-la a TV3
TOT SOBRE LA FINAL DE
WEMBLEI...
CLICA-HI
GLORY IS OURS
CLICA-HI
web oficial del FCB (CLICA-HI)
Wembley, abans i ara
Mirar a Wembley 92 és mirar el periple de temps des d'aleshores fins ara, vida futbolística i personal
Aquests dies, que ens hem fet un fart de veure les imatges de la final de Champions de Wembley 92, ens hem adonat que ens hem fet grans. Ara aquelles imatges les veig antigues, com em semblaven velles les escenes de la terrible final de Sevilla, de la qual no arribo a tenir consciència. Aquesta deu ser la diferència. L'any 92 jo tenia 12 anys i aleshores res viscut em semblava antic, o tot nou, per així dir-ho. El meu germà i jo érem dos nens que vam mirar la final del gol de Koeman en una tele immensa –res de pantalla plana– sinó immensa d'ampla, que, en termes d'avui, oferia una imatge pixelada. Amb aquell xut de falta vam sortir esperitats d'aquell quartet petit –popularment “el quarto de rentar”– per córrer pel passadís amunt i avall.
La memòria futbolística corre paral·lela a la vital, i passa tot allò que diuen: quan els ídols són més grans que tu, de la mateixa edat, i després, ja, ganàpies més joves. Mirar a Wembley 92 ens força a mirar el periple de temps des d'aleshores fins ara. Ens obliga a posar en context l'efecte que ens produïen els futbolistes estrangers d'aquell moment –quatre i l'atractiu dels holandesos–, que després es trencaria amb l'allau d'estrangers fitxats a tort i a dret, les èpoques del Barça de muntanya russa i els fitxatges holandesos estrambòtics, amb Bogarde al capdavant.
Era entranyable el reportatge d'El 9 Esportiu, de fa uns dies, amb el testimoni dels futbolistes d'aquell onze titular. Un onze marcat al cervell perquè després va venir un desert que s'alimentava només de l'onze de Wembley i la màgia d'aquell gol. Com canvia una moral col·lectiva! Dic el mateix, veig, que em deien els grans, el 92: que ens en recordéssim, d'aquella final, que mai l'havíem guanyada. Tornar a Wembley, estadi renovat, té molt de paràbola poètica. Això no vol dir que esperi necessàriament un final feliç a les grans històries boniques que s'han dibuixat aquests dies. Però és clar que la història caminarà, a Wembley i a fora, a pesar de tot, de Fukuyama i de nosaltres mateixos, potser perquè mai s'ha vist que s'aturés. I mentrestant, disfrutarem, segur, de la final, amb la família i els amics. I amb pantalla plana.
La memòria futbolística corre paral·lela a la vital, i passa tot allò que diuen: quan els ídols són més grans que tu, de la mateixa edat, i després, ja, ganàpies més joves. Mirar a Wembley 92 ens força a mirar el periple de temps des d'aleshores fins ara. Ens obliga a posar en context l'efecte que ens produïen els futbolistes estrangers d'aquell moment –quatre i l'atractiu dels holandesos–, que després es trencaria amb l'allau d'estrangers fitxats a tort i a dret, les èpoques del Barça de muntanya russa i els fitxatges holandesos estrambòtics, amb Bogarde al capdavant.
Era entranyable el reportatge d'El 9 Esportiu, de fa uns dies, amb el testimoni dels futbolistes d'aquell onze titular. Un onze marcat al cervell perquè després va venir un desert que s'alimentava només de l'onze de Wembley i la màgia d'aquell gol. Com canvia una moral col·lectiva! Dic el mateix, veig, que em deien els grans, el 92: que ens en recordéssim, d'aquella final, que mai l'havíem guanyada. Tornar a Wembley, estadi renovat, té molt de paràbola poètica. Això no vol dir que esperi necessàriament un final feliç a les grans històries boniques que s'han dibuixat aquests dies. Però és clar que la història caminarà, a Wembley i a fora, a pesar de tot, de Fukuyama i de nosaltres mateixos, potser perquè mai s'ha vist que s'aturés. I mentrestant, disfrutarem, segur, de la final, amb la família i els amics. I amb pantalla plana.
S'hi acosta el millor partit de l'any
Ofegant el català
Miquel Pairolí 27/05/2011 www.elpunt.cat
José Ramón Bauzá, que el mes entrant serà proclamat president de les Balears, va assegurar en la campanya electoral que, si guanyava, aboliria la immersió lingüística a les Illes. En nom de la llibertat, naturalment. En aquest cas, de la llibertat dels pares a elegir en quina llengua volen que s'escolaritzi els seus fills. No tenim cap dubte que Bauzá s'afanyarà a complir aquesta promesa. D'altres fa de mal dir, però sobre aquesta l'aposta és segura. Llavors, per rematar la feina, només falten unes quantes maniobres administratives i una d'aquelles campanyes de boca a orella –que el PP sap fer tan bé, per exemple en temes d'immigració– per convèncer els ciutadans que el mallorquí és un dialecte local i pagerol mentre que el castellà és un idioma universal.
Només cal mirar què ha passat al País Valencià, que és el model de Bauzá. Quan el mal ja sigui fet, en el mapa espanyol només quedarà una excepció: Catalunya. I estem convençuts que l'atac contra la immersió lingüística a Catalunya serà una de les línies de força de la campanya del PP en les properes eleccions a Corts. I, si el PP guanya aquelles eleccions per majoria absoluta, és força probable que Artur Mas haurà de jugar fort en aquest camp, potser més que mai. El propòsit del PP és obvi: minoritzar, reduir, ofegar lentament la llengua catalana en benefici de l'espanyola. Situar el català en un pla secundari, poc rellevant socialment, que no faci nosa i que vagi sent arrossegat per aquesta dinàmica històrica vigent que afavoreix el gran sobre el petit, allò massiu sobre allò minoritari. El PP és un partit postfranquista, però no pot pas aplicar la barroeria del franquisme en aquesta matèria, que, parcialment, va fracassar. Ara els temps reclamen una política més subtil i més intel·ligent: asfixiar a poc a poc, amb les lleis i amb la manipulació sociològica. Sempre parlant de llibertat i de bilingüisme. Llibertat? No és un escarni sentir aquest concepte en boca de segons qui? Bilingüisme, quan el que es pretén és imposar una llengua i fer-ne desaparèixer una altra?
Quina obsessió... ara de guerra!
Fabra vol decorar Castelló amb un avió de guerra
El Bloc denuncia que l'alcalde, Alberto Fabra, vol ubicar un aeroplà nord-americà en una rotonda de la ciutat
El portaveu del Bloc a l'Ajuntament de Castelló de la Plana, Enric Nomdedéu, assegura que el consistori està negociant la cessió gratuïta d'una avió de guerra nord-americà, per a ubicar-lo en una rotonda de la ciutat. “Certament, ens sembla molt poc encertat situar un símbol militar com a element ornamental, tant per qüestions estètiques com filosòfiques”, ha expressat Nomdedéu.
El regidor nacionalista, que ha explicat que el trasllat es produiria des de la base aèria de Torrejón, insta l'equip de govern a no continua avant amb la proposta. “Situar símbols bèl·lics i d'exaltació de la guerra en via pública sembla més adient per a règims autoritaris que no en una democràcia com és la nostra”, ha subratllat.
Abuelo... que Franco ha muerto!
EL SENAT JA HA ESCOLTAT...
VOLEM TV3!
Eliseu Climent i Mercè Teodoro al Senat
Vilaweb ofereix informació detallada de la reclamació feta des del Senat
ACPV reclama al govern espanyol que garanteixi les emissions de TV3 al País Valencià
Entesa, CiU i PP demanen a l'executiu un nou múltiplex que faci viable la reciprocitat www.vilaweb.cat 26/05/2011
Entesa, CiU i PP demanen a l'executiu un nou múltiplex que faci viable la reciprocitat www.vilaweb.cat 26/05/2011
El president d'Acció Cultural del País Valencià, Eliseu Climent, i l'advocadessa de l'entitat, Mercè Teodoro, han comparegut al senat espanyol, a petició de l'Entesa Catalana de Progrés, per presentar i explicar la Iniciativa Legislativa Popular 'Televisió sense fronteres', avalada per 651.650 signatures. Climent ha demanat als governs valencià i espanyol que facin possible la reciprocitat de les emissions de TV3 i Canal 9 al País Valencià i Catalunya, i ha dit que ACPV tenia 'grans expectatives' al respecte, ja que 'en ple segle XXI ningú no entén que es posin tanques a la comunicació'.
Climent ha explicat que la ILP ha de permetre que 'no es repeteixi' la situació actual i que tots els territoris que comparteixen llengua, sigui el català, gallec o basc, puguin compartir també les emissions de les seves televisions públiques. 'En definitiva', deia a VilaWeb el portaveu d'ACPV, 'aquest projecte de llei reclama i implica una primera reforma del model d'estat, ni que siga petita, perquè insta al reconeixement de la realitat plurilingüística i pluricultural de l'estat'.
Climent ha defensat que els poder públics no impedeixin l'oferta comunicativa en la llengua pròpia i ha fet referència a les nombroses mobilitzacions contra el tancament dels repetidors de TV3 i a moviments com el de Sense senyal. Per la seva banda, Mercè Teodoro ha reclamat que s'apliquin els drets que recull la Carta Europea de les llengües regionals i minoritàries (pdf), de manera que si els governs autonòmics no es posaven d'acord, calia que el govern estatal hi intervingués i hi posés remei. Per aquest motiu, segons Teodoro, el govern espanyol hauria de preveure un nou múltiplex per tal de garantir els drets dels ciutadans.
Els dos representants d'ACPV han comparegut a petició de l'Entesa Catalana de Progrés. El senador d'Esquerra Miquel Bofill ha insistit que la Generalitat Valenciana podia fer possible sense problemes la reciprocitat però que donava excuses per allargar la situació actual, en què 'no es respecta el dret dels valencians a rebre TV3'. Per això ha dit que la concessió d'un nou multiplex hauria d'anar condicionada de fer possible la reciprocitat. En el mateix sentit s'ha pronunciat la senadora de CiU Coralí Cunyat, que ha recordat que els governs espanyol i valencià justificaven les decisions en base a motius econòmics i tècnics quan en realitat eren marcades per criteris polítics, ja que el primer pot habilitar un nou multiplex i l'altre té espai radioelèctric suficient.
El diputat del PSOE Manuel Hurtado ha donat suport a les peticions de reciprocitat i ha assegurat que el govern valencià hauria de fer passos endavant per fer-la possible, i no 'tallar la llibertat d'expressió amb multes elevadíssimes'. Tanmateix, considera que la solució del conflicte no és pas un nou multiplex, sinó que aquesta ha de passar per un acord entre els dos governs que 'busquin les vies de l'entesa i es posin d'acord'.
Finalment, el diputat del PP José María Chiquillo ha justificat l'actitud del govern valencià i ha afirmat que l'executiu de Camps només s'havia limitat a 'aplicar' l'ordenament jurídic. Ha insistit que no hi havia cap ànim polític sinó 'l'exercici d'una potestat sancionadora'. A més, ha reiterat que el Ministeri d'Indústria hauria d'habilitar el tercer múltiplex per al País Valencià, cosa que faria 'tècnicament viable' la reciprocitat.
El portal www.3cat24.cat també ofereix la notícia...
clica-hi per llegir la informació completa
AL TALL
Ací teniu el videoclip i la lletra íntegra
"ROMANÇ CONTRA CAMPS"
Déu em done inspiració
per a poder explicar
la vida d’un pecador
que duu la ruina al poble
governant amb confusió.
Francisco Camps és la fitxa;
de la Generalitat
es repenja i encapritxa
i gastant sense trellat
al país ha fet la guitza.
Du dins el pap una idea
Camps procura a poc a poc
soterrar la nostra llengua
i penjar-la en la paret
del museu de la indecència.
Amb ràbia i obstinació
va empentant una campanya
de brutal persecució
a Acció Cultural que sempre
per la llengua ha fet un front.
TV3 tan apreciada
que durant 26 anys
amb València connectava
Francisco Camps l’ha tancat,
assolant un pont de guaita.
Televisió en valencià
Canal Nou va retirant-se
i el doblatge s’ha tallat
vulnerant els estatuts
què per això cèntims no hi ha.
Van per milers els infants
que volen entrar a escola
estudiant en valencià,
però Camps no crea places
Què per això cèntims no hi ha.
Disculpeu Francisco Camps,
si sou gent de bona traça
i al cor guardeu pietat,
però fugiu de votar-lo
què ens durà calamitats.
Mai no ha volgut escoltar
a les víctimes del metro,
uns innocents ciutadans
que clamen per que assumisca
la responsabilitat
La seua veu és somorta,
diu que dos i dos són tres
i una més que ell en reporta
per atendre els seus amics
i ofrenar a Espanya glòria.
Xoriços i presidiaris
són amics que ell ha triat
mentre va resant rosaris
i entre tots han convertit
esta terra en un calvari.
Ell somriu d’orella a orella,
i mentre somriu es riu,
quan se n’ix per la portella
dels perills que alguns judicis
el condemnen a la rella.
Vergonya per a València,
proposar un encausat
a ocupar la presidència
de la Generalitat
és un càrrec de consciència.
Entre l’America’s Cup,
una visita del Papa
o la ciutat de les Arts
i amb la cursa d’automòbils,
la butxaca ens ha escurat.
Escoles en barracons,
la sanitat va ofegant-se
per manca de previsió,
els vells i aquells que no es valen
oblidats en un racó.
I la Generalitat
deu mes diners que divisa,
tant que no poden pagar
les empreses que l’atenen
van caient en un forat.
Verge dels Desemparats,
dóna senderi en les urnes
i als valencians unitat
amb tots els pobles que tenen
la llengua en comunitat.
Valencians i valencianes,
no voteu Francisco Camps
que vos farà eixir per cames
de la llengua que parleu
i la llar dels vostres pares.
Al Tall
 |
Revista EL TEMPS |
EL DIA QUE EL POBLE VALENCIÀ VA DIR PROU
16 d'abril de 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada