ENRIC VALOR, 100 anys
Enric Valor (Castalla, l'Alcoià, 1911 - València, 2000). Gramàtic, lexicòleg, rondallista i novel·lista. Recopila trenta-sis rondalles de la tradició oral valenciana i les transforma en literatura escrita en equilibri entre la normativa i la recerca dialectal, fixant expressions. Com a lexicògraf es guanya un lloc de privilegi entre els fabristes més respectats i té un paper destacat en la difusió de la gramàtica catalana al País Valencià, amb obres com Millorem el llenguatge (1971), Curs mitjà de gramàtica catalana referida especialment al País Valencià (1973) i La flexió verbal (1983), entre d'altres. De l'obra narrativa cal situar al capdamunt el "Cicle de Cassana", integrat per la trilogia Sense la terra promesa (1980), Temps de batuda (1983) i Enllà de l'horitzó (1991).
Rep el Premi de les Lletres Valencianes (1985), el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1987) i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1993) entre d'altres; i és investit Doctor Honoris Causa per les Universitats de València, de les Illes Balears, Politècnica de València, de Castelló i d'Alacant. Va ser soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
emissió TV3, 1992
100 anys del naixement a Castalla
LA PÀGINA D'AVUI ESTÀ DEDICADA A L'ESCRIPTOR VALENCIÀ PROTAGONISTA I DINAMITZADOR DE LA NOSTRA LITERATURA
CLICA-HI I ET CONTAREM ALGUNES
RONDALLES D'ENRIC VALOR
OBRA D'ENRIC VALOR
a les pàgines de l'AELC
ENRIC VALOR 1999
gemmapasqual | dilluns, 22 d'agost de 2011 | 00:29h
“L’home es serveix de la llengua per a parlar; és a dir, per a comunicar als altres els seus pensaments. També utilitza les paraules per a anomenar les coses, i tenir al seu cervell els conceptes per mitjà dels mots. Però l’home no veu la llengua sols com una cosa merament útil: se l’estima. Se l’estima perquè és seua, i vol parlar en aquesta i no en qualsevol altra. A més a més, el pensament i la llengua estan en una relació dialèctica: l’home crea la llengua i aquesta determina la manera de ser. L’estimació és el primer pas del patriotisme: l’amor a la terra, a la llengua i a la pàtria. No es pot ser realment patriota si no s’estima la pròpia llengua, i no se la pot estimar realment si no la pensem, si no la parlem, si la fem, així, realment nostra.” (Paraules escrites en un paper aparegut al damunt de la seua taula després de la seua mort.)
Gemma Pascual
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/203338
Una entrevista amb Enric Valor - VICENT USÓ, escriptor
Enric Valor: “Les persecucions són la millor manera de fortificar les conviccions”.
Als deu anys, ja llegia “Madame Bovary”. Enric Valor i Vives, tanmateix, hagué d’esperar molt de temps per emular Flaubert. Ha viscut, com ell diu, un segle en el quan no els han deixat tranquils ni un sol dia. A la Guerra del 14 que trasbalsà el negoci familiar li succeí la Guerra Civil i a aquesta, la Segona Guerra Mundial. Mentrestant, a l’Estat Espanyol, la dictadura del general Franco impedia expressar segons quines coses i segons en quin idioma. Tot i això, Enric Valor ha rescatat rondalles, ha escrit llibres i articles de divulgació de la llengua, ha recopilat i classificat els verbs valencians, ha bastit, en summa, una obra ingent. Però li resta una espina d’insatisfacció clavada al cor. La de no haver pogut escriure novel·la fins que no acabà la dictadura. Alguna en féu abans, “L’ambició d’Aleix” per exemple, però hagué de publicar-se mutilada per la censura. Manuel Sanchis Guarner li digué un dia: “No volen que escriguem, Valor, en valencià”. I ell ho assumí i deixà que la novel·la per escriure anara creixent, ella sola, al calaix. “Jo em pensava que no faria res. La censura era una cosa espantosa. No volien que escriguérem en la nostra llengua. Però clar, tot i que ens impedien publicar i difondre l’obra, no podien impedir que jo anara escrivint coses, inventant personatges i ho anara deixant tot al calaix. Vull dir que en realitat, estava fent la Trilogia, encara que clar, és quan et poses de veritat a escriure quan se t’acudeixen més coses”.
La mirada d’Enric Valor cau en una mena de melangia quan recorda les imposicions d’aquell temps. “Quina mala sort que tinguérem”. Però ben aviat, el seu esperit reviscola. I aleshores riu de bona gana. I afegeix: “I al final encara he tingut sort que m’ha pegat per viure i he pogut fer unes quantes novel·les. En realitat, jo volia fer unes deu novel·les de cent cinquanta pàgines i anava guardant notes sobre els personatges a un calaix. Quan Franco es va posar malalt, vaig començar a escriure però ja amb un plantejament diferent: en lloc de la idea inicial, vaig decidir posar tots els personatges en una trilogia. I la veritat és que crec que ha quedat prou natural”.
Tot i començar a fer novel·la a la vora dels setanta anys, el premi Socarrat Major 1997 encara ha tingut temps de bastir una obra compacta i fèrtil: “Primer vaig fer Sense la terra promesa i, després, com que en tenia de pensada una petita que volia fer amb un estil realista prou despullat, la vaig encetar. A continuació vaig escriure Temps de batuda. Després vaig parar perquè estava esgotat i aleshores fou quan Eliseu Climent em va dir si podia fer-li La Flexió Verbal i li vaig dir que sí perquè volia estar un any sense escriure i prendre força per a la tercera part de la Trilogia. Li vaig dedicar sis hores diàries durant sis mesos, a “La Flexió Verbal”. Quan la vaig tenir, li vaig dir a Manuel Sanchis Guarner que la revisara i em fera totes les observacions que considerara. Jo volia que s’acostara més a la llengua viva, però ell em va convèncer de deixar-ho estar. Ara, fa poc, l’he revisada en aquest sentit”. Aquest llibre que li costà sis mesos de fer és sens dubte un dels majors èxits de vendes de les editorials valencianes. I una de les eines imprescindibles per a tots aquells que volen aprendre la nostra llengua.
Fa uns mesos, Enric Valor ha publicat “Un fonamentalista del Vinalopó i altres contarelles”, un llibre de lectura amena, narrat amb la gràcia especial amb que sap contar les coses aquest home. “No havia fet mai contarelles. I com a la meua edat li tinc por ja a fer una novel·la, vaig encetar aquesta obra. Les contarelles han de tractar sobre un fet que t’han contat fa molt de temps i que tinga una base real. Són coses curioses que van passar en una època determinada”.
Com diu la seua editora, Rosa Serrano, Enric Valor és un comunicador impenitent. Gaudeix de la conversa. Riu i acluca els ulls, segons aquesta travesse temes més joiosos o d’altres més delicats. Però no deixa de parlar per això. “Vaig fer una novel·la que es va perdre. Es titulava El misteri del Canadian i Miquel Duran m’ho va arreglar perquè me la publicaren a la Casa del Llibre de Barcelona. La vaig fer de molt jove, i aleshores em pegava per fer coses de països que no coneixia, personatges de la noblesa anglesa. Quan va començar la guerra, el mateix 18 de juliol, la hi vaig enviar, amb tanta mala sort que van confondre el tren on anava la novel·la amb un de militar i el van bombardejar. Temps després, Miquel Duran em va demanar que li enviara una còpia, però jo havia estat tres anys a la guerra i, mentrestant, m’havien assaltat la casa i no quedava més que un espill i una cadira. La casa, a més, va servir de refugi a tres o quatre famílies que venien fugides i de la biblioteca del meu pare no va quedar res. Això també ix en la trilogia a través d’un personatge a qui li he aplicat algunes d’aquestes vivències meues. Per a què vegen quant hem patit”.
Assegura no conèixer a fons el panorama actual de la literatura valenciana. “No recorde noms”, es justifica. “A més, estic molt retirat, treballant. Ara, sí que sé que tenim almenys cinquanta escriptors amb suficient categoria, a més de quatre o cinc grans figures. Pense que estem en un bon moment per a la literatura, i més en concret per a la novel·lística valenciana. Encara que quasi no tinc temps per a llegir i no puc dir que estiga al dia. Vaig anar una nit a l’assemblea de l’Associació d’Escriptors Valencians, per veure quants n’érem i conèixer-los una mica. I la veritat és que me’n vaig tornar molt animat de veure l’empenta que hi ha”.
Al febrer de l’any passat, arreu del País Valencià va ser llegida la carta que Enric Valor adreçava als Blocs de Progrés. En ella, demanava el reconeixement legal de la unitat de la llengua, una aspiració clau del nacionalisme valencià. “Jo veig bé el nacionalisme. De fet, me’n recorde del comentari que li va fer Karl Marx al dirigent de la Comuna de París, qui es va salvar de la desfeta i després de liquidada la Comuna es va dedicar a fer pamflets i a insultar a uns i a altres. Quan li va demanar a Marx que li semblava aquella manera d’actuar, aquell li va contestar que estava fent persecució d’altres ideologies i que les persecucions eren la millor manera de fortificar les conviccions. I a mi em sembla que ara està passant això, també. Amb els socialistes, tot i que no feien tot el que volíem els nacionalistes, estàvem més o menys tranquils. Però ara, tot i que dissimuladament, els governants estan actuant d’una manera tan violenta en contra nostra que he vist una reacció semblant per part del nacionalisme”.
Recentment, les Corts Valencianes li negaren una distinció que si, al nostre país, la cultura no fóra un problema polític, cap institució no hauria gosat negar-li a una figura com ell. Tanmateix, d’aleshores ençà, múltiples col·lectius han decidit retre-li l’homenatge necessari que els nostres representants no han sabut, una vegada més, assumir. Enric Valor n’està agraït. Però es mostra una mica perplex i assegura convençut que “no és per a tant. Que al capdavall, hem fet simplement el que hem pogut”. Oblida potser, que han pogut molt i en circumstàncies adverses. I que, sense la seua tasca, avui el valencià viuria encara una situació més precària.
Enric Valor, als vuitanta-cinc anys, ja no està en condicions de pujar l’Aitana, com diu ell amb acompanyament de rialla franca i contagiosa. En canvi, conserva intacta la lucidesa i les ganes de parlar. “Sóc un desastre per a les entrevistes perquè sóc molt parlador i em pregunten una cosa i jo me’n vaig per cinquanta llocs diferents”. No s’adona potser que, en el seu cas, és precisament la dispersió la que enriqueix la conversa.
http://vicentuso.blogspot.com/2011/08/una-entrevista-amb-enric-valor.html?authuser=0
Bloc de Vicent Usó: El Rastre de Clarisse, 22 d'agost de 2011
Amb el senyor Valor - VICENT PARTAL, director de Vilaweb vicent | diumenge, 21 d'agost de 2011 | 01:17h  Demà puge a Prada on hi estaré desconnectat uns dies. Per això, tenint en compte els problemes de connexió, igual no podré sumar-me al reconeixement blocaire al senyor Enric Valor que demà dilluns espere que siga notable. Així que per si de cas i perquè no se'm puga posar falta ací va la meua blocada d'homenatge a l'escriptor, al gramàtic i al nacionalista.Quan finalment vaig poder estudiar català jo també vaig ser un dels usuaris dels seus llibres. Recorde amb especial goig 'Millorem el llenguatge' que em va obrir tot de portes i finestres. A ell el vaig vore en comptades ocasions però sempre impressionava pel seu tracte i la seua presència. Una vegada va ser a la seu del PSAN de València on hi havia anat a demanar permís per a pagar la quota també al PSUPV, un dels mil invents de Ventura. No és que volguera deixar de pagar la quota que, sembla, pagava al PSAN sinó que en volia pagar una altra també a un altre partit. Jo estava allà assegut esperant a parlar amb no sé qui i vaig poder veure en directe la cara del xicot que l'atenia, sobrepassat per l'elegància de la demanda. I en una altra ocasió recorde una espècie de tertúlia on crec recordar que hi havia també Joan Francesc Mira i Eliseu Climent. Em va impressionar la rotunditat amb la qual el senyor Valor defensava les formes genuïnes valencianes. Concretament va criticar la mania de dir 'a sobre' per 'damunt' -observació que sempre he retingut i que em persegueix cada volta que tinc la tentació de dir això d'a sobre... He conegut també amics seus i gent de Castalla i sempre la imatge del senyor Valor ha estat la d'un personatge impecable, digne i decent. Un orgull per als valencians i per a la nació sencera. |
Des del Principat, el meu homenatge a aquest homenot de lletres, gramàtic, enamorat dels mots, de la llengua, savi, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1987) i que va fer possible que les rondalles no es perdéssin en el temps i en la foscor:
--- Hi havia una volta una caseta habitada en la mateixa carena de la Penya Roja. Ara, tal caseta encara es veu com un puntet blanquinós damunt la colossal muntanya; però està derrocada, amb les parets mig tombades pels vents, nevades i pluges, i amb la teulada desfeta.
La Penya Roja és un pic molt gros i enlairat i de ben dificultós accés. puix que es troba voltat de cingles torbadors i de barrancs negres i aspres, i moltes vegades roman hores i dies i fins setmanes i tot, dins els espessos núvols que pugen carregats d'aigua des del Mediterrani.---
-- De Les velletes de la Penya Roja --
La Mediterrània, aquesta mar que ens uneix i ens parla de rondalles, poemes, cançons, història, balls, fades, ocells, arbres, sirenes, fruits, raboses, fardatxos,canalla, xiquets, nins i nines, trumfes, creïlles, focs, coets, oliveres, garrofers, ametllers, vinyes molt verdes vora la mar ......
La foia de Castalla - JOSEP PORCAR, escriptor
La Foia de Castalla és una de les comarques més ben definides de la regió muntanyenca meridional del regne de València, perquè la tanca i l’aïlla de les contrades veïnes un cercle d’altes i majestuoses serres, enmig del qual s’estén una peniplanura de sis hores llargues de travessa.
Aquesta dilatada cadena de muntanyes és anomenada pels habitants de la Foia «les Quatre Serres», puix que així apareixen tallades pels quatre ports principals que donen accés a la contrada.
Al racó septentrional, arrimat a la serra del seu nom, trobem el poble d’Onil, industriós i assolellat; cap a llevant, al peu de dos turons de la part oriental del Carrascal d’Alcoi, Ibi, amb les seues famoses fàbriques de joguines, net, clar i singularment lluminós; allà anant cap a la mar, a la vora de xaloc de la Foia, dins d’ella, pintorescament encavallat en un terreny trencat i delitós que hi ha al peu de la Penya Roja —un immens cap de Ileó de mil tres-cents metres d’altitud—, veiem el petit poble de Tibi, agricultor, llenyataire i ramader; i al costat de ponent, reclinat en un crestall de penya viva que corona un castell mig en ruïnes, el poble major de la Foia, el que li dóna nom: Castalla, nou i vell, camperol i senyorívol. Del crestall on s’assenta, mou cap a l’oest la serra de Castalla, barbuda i selvàtica, que, en grandiós amfiteatre, es detura per fi bruscament en el pic del Maigmó, acerat, esmolat com un blavenc ganivet, ple de boscos mil·lenaris i precipicis de malson, allà passat el punt cardinal de migjorn.
L’altitud de l’altiplà de Castalla és d’uns set-cents metres. Els termes dels quatre pobles arriben a tenir terres fins als mil tres-cents.
Entre Castalla i Onil hi ha un vast pla blader, antiga llacuna dessecada, segons diuen, per orde de Pere el Gran. Durant les fresques primaveres, un mar de verd oneja sota el ventijol de llebeig en aqueix pla, i d’allí ix una de les millors llavors —el blat «xarrell»— d’aquelles comarques. Les nits fresques de l’estiu impedixen un accelerament de la grana; rosseja el blat, però no acaba d’assecar-se, i va posant farina fortament carregada de gluten, i els grans són d’un fi daurat i durs com el vidre.
Prefaci a «Narracions de la Foia de Castalla», Barcelona, Barcino, 1953, pp. 9-14, reproduït després en la revista Pont Blau, num. 20, Mèxic, 1954, pp. 180-182.
ENRIC VALOR, EL CAVALLER
QUE ESTIMAVA LES PARUALES
VICENT BROTONS (Universitat d'Alacant, President de la UEM)
Conferència pronunciada per
Vicent Brotons Rico (UA)
en l’acte d’inauguració de l’exposició
de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua
«Enric Valor. El valor de les paraules»
al centre cultural de «La Nau»
Universitat de València
23 de novembre de 2010
Excel·lentíssim i Magnífic Rector de la Universitat de València,
Honorable Presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua
Senyores i senyors acadèmics
Membres de la comunitat universitària
Senyores i Senyors
Amics i amigues
Bona Nit.
“Això diuen que va ser i era un llogaret molt bonic” que es deia Castalla, a la mateixa foia que du aquest nom: “una de les comarques més ben definides de la regió muntanyenca meridional del País Valencià, perquè la tanca i aïlla de les contrades veïnes un cercle d’altes i majestuoses serres, enmig de la qual s’estén una pleniplanura de sis hores llargues de travessa.”
En aquella terra “els estius són calmosos i l’ambient sembla de paradís. No fa fred ni fa calor” [...] “A l’ombra sempre fa fresca. Per les fonts tot són berenars i gatzara; per onsevol es senten rialles del jovent. Un cel pur, com el de l’Àtica, fa creure en la immortalitat...”
I un d’eixos estius calmosos, fa noranta-nou any i tres-cents dos dies, va nàixer, en aquell mateix llogaret, el mestre Enric Valor i Vives. Així que, com hauran comprovat els gentils oïdors, enguany es compliran els cents anys del seu gloriós infantament.
En efecte, acabe d’usurpar —plagiar indisimuladament, diria jo— les paraules d’Enric Valor per encetar la conferència amb el solemne anunci de què estem a les vespres de l’any secular de l’escriptor de Castalla.
La fórmula de començament de la rondalla valenciana que enceta el volum primer de l’Obra Literària Completa, de 1975 —“El llenyater de Fortaleny”—, i alguns sintagmes del seu admirable text geograficoliterari “La Foia de Castalla”, aparegut a Narracions de la Foia de Castalla, el 1953, m’han servit per apedaçar l’anunci del centenari.
La societat —llurs institucions i entitats cíviques i acadèmiques— són força proclius a aprofitar els anys que fan deu —i més encara els que fan cent— per recordar, rememorar, commemorar o celebrar —segons la pertinença i oportunitat del cas— fets, obres i persones. 2011, per tant, és l’any de complir feliçment amb l’Any Valor.
Dos digníssimes institucions valencianes, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i la Universitat de València-Estudi General, enceten avui, amb la inauguració d’aquesta magna exposició intitulada “Enric Valor: el valor de les paraules”, el cicle. Seran 365 dies i escaig dedicats plenament a donar a conéixer i incitar tenaçment, amb tota l’espenta seductora que siguem capaços, a la lectura i l’estudi de l’escriptor castallut.
Som centenars els ciutadans i ciutadanes valencians que realitzem des de la modèstia més humil aquesta tasca dia a dia des de fa anys. Aquesta xifra s’ha vist incrementada substancialment en l’any que ara acaba per ser també de desena redona: el desé aniversari del dolorós traspàs de l’escriptor. Commemoració que ha sigut tinguda en compte per moltes entitats i institucions i ha servit, digue’m’ho així, de pròleg al centenari.
Són molts, també, el motius per viure amb intensitat i compromís l’”Any Valor”; per sentir-nos absolutament identificats amb aquest títol d’ideació senzilla, en jugar amb el cognom de l’escriptor, però de força expressiva indiscutible: “Enric Valor: el valor de les paraules”.
Permeteu-me recórrer a l’anècdota personal com a recurs per arribar a algunes idees que, pense, justifiquen a bastament aquest reconeixement cívic a l’autor i la seua obra.
S’iniciava la dècada del 80 del segle passat, jo em movia al cercles del valencianisme cultural de la meua comarca —les Valls del Vinalopó—, llegia amb fruïció els dos primer volum de l’Obra Literària Completa, és a dir, la primera edició conjunta de les 36 Rondalles Valencianes. Ho feia, no ho oculte, tirant de diccionari, però també del parlar més genuí del meu entorn adult. L’experiència era estranya, contradictòria, paradòxica: uns contes de llar de foc o de fresqueta estiuenca, escrits i recreats amb descripcions paisatgístiques, digressions cultes i un llenguatge admirable, popular i exigent em tenien enjogassat, mentre que el meu entorn es plenava de narrativa i altra literatura d’avantguarda que exhibia una provocativa modernitat i jo, amb vint-i-pocs anys, li prestava molt poca atenció. Gaudia, al contrari, retrobant-me amb l’imaginari col·lectiu que ja tenia quasi perdut en la pàtria de la infantesa, però ara, és clar, ho feia amb una arquitectura literària monumental. I aquell plaer no me’l podia arrabassar ning
L’experiència es completava amb el procés d’alfabetització en la meua llengua, malgrat haver acabat recentment els estudis universitaris: els cursos “ICE de reciclatge lingüístic”, creats per un altre gran mestre, don Manuel Sanchis Guarner—. Uns cursos que, per cert, jo seguia amb la “Gramàtica d’Enric Valor”. I, de més a més, per acabar-ho d’adobar, rebia constantment una suggerent invitació lectora del meu bon amic Vicent Navarro, sabater d’ofici. Me la feia insistentment: “Has de llegir Temps de batuda, d’Enric Valor. És la novel·la on millor s’explica la vida a la fàbrica de sabates i el començament de la Guerra Civil”.
Així que el senyor Valor, feliçment, m’assetjava per tots el flancs. Vivia amb l’escriptor una mena d’exercici de recerca del temps perdut: reconstruir urgentment la meua educació lingüística, literària, però també, per què no, sentimental.
I enmig d’aquell deliri lingüísticoliterari valorià, junt a l’activisme cultural, polític i altres passions de joventut, un bon dia m’arribà la notícia: “Valor serà al seu poble nadiu on li retran un homenatge”. No podia perdre l’oportunitat de conéixer aquell xaman de les lletres valencianes que, com a algun dels personatges de les seues rondalles, em tenia encisat.
Així que em vaig acostar a la veïna, alhora que remota, Castalla amb el meu Panda-35. Enric Valor, amb un grup d’amics i amigues de la Foia, era a una venta que es trobava al camí de la bola, joc castallut llavors fortament arrelat encara. Allí, distendidament, prenien cafés, tissanes i destil·lats diversos mentre que feien conversa amb el mestre. Un amic em demanà que m’acostara per presentar-nos: “Senyor Valor, elSenyor Brotons, de Petrer”. “Encantat, senyor Valor, és tot un honor per a mi conéixer-lo”, vaig dir, mentre que encaixàvem les mans, amb una certa dificultat de dicció. “Igualment, senyor Brotons. Com que de Petrer, eh? Vostés el petrolancs tenen les mateixes habilitats que Déu, no?”. “Disculpe, senyor Valor, no l’acabe d’entendre”, responc descol·locat, astorat i sorprés. “Sí, home, sí”, em diu entre picardiós i savi, “vostés, els de Petrer fan raïm, fan blat, fan olives, fan faves... com Déu, que també ho fa tot; nosaltres, pobres mortals de Castalla, veremem, seguem o collim olives i faves”. Tots vam riure, ell el primer, d’aquella malifeta lingúística més pròpia de don Pere Mestre, el jugador de Petrer, personatge rondallístic que amb astúcia enganyà el dimoni. Llavors, i per sempre més, per damunt dels llibres i de l’obra escrita, des de la pura vivència personal, Enric Valor simbolitzà, per a mi, com cap altre valencià, el “valor de les paraules”.
Estic convençut que Enric Valor va nàixer de les paraules i per a les paraules: amb la passió de contar, amb l’ànsia lectora, amb l’afany ordenador i normatiu, amb la voluntat d’inventariar el mots, explicar-nos-els i salvar-nos-els:
Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.
Deia el poeta de Sinera. Ho deia, potser, pensant en Enric Valor?
I tot, tot bastit amb un amor immens a la gent, al la terra, a la pàtria.
Les quatre serres de la foia castalluda van veure créixer Enric Valor en un clima d’assossec i pau familiar immens. Uns pares cultes, un entorn rural incontaminat, els jocs d’infantesa al carrer, l’escola de poble, on aprenia, inevitablement, en castellà. A casa, però, la fidelitat a l’idioma propi era indiscutible. El pare l’ensenyà a llegir la llengua en la revista satírica barcelonina L’Esquella de la Torratxa. Uns divertits versos d’aquells papers prefabrians quedaren per sempre en la memòria de Valor:
Ja rodola, ja rodola,
davallant del campanar;
tota sola, tota sola, pel món va.
De soledat com la seva
cap n’existeix ni ha existit;
és la una que ara es lleva,
és la una de la nit.
La mare l’aficionava a l’oralitat narrativa explicant-li els autors francesos i russsos del segle XIX: «“Mira —explicava Valor recordant la infantesa— , anem a contar Cinco semanas en globo. I estava una quinzena contant-nos la història, pam-pam, perquè es sabia tots els detalls i ho feia tan bonic...!». Mentre, el pare, posava en les seues innocents mans de xiquets de deu anys el Madame Bovary, de Flaubert. Ell el devorava i la mare, dona de profundes conviccions catòliques, s’hi escandalitzava.
I així, a poc a poc, llegint i escoltant belles històries de la terra, universals... sorgia l’ànsia per inventar-les i explicar-les ell mateix. Una màquina d’escriure Yost va servir per a encetar als seus anys púbers la primera novel·la —El secret del castell—, tres immadurs capítols que encengueren inevitablement el foc del narrador vocacional.
Els avatars familiars, tristos i un tant traumatitzants per al jove Valor, el dugueren a Elda —próspera ciutat sabatera de les terres del Vinalopó—, allí signaria al 1931 el seu text literari fundacional. Aquestes són les paraules inicials:
“Tronava i plovia. El cotxe de lloguer que el dugué de casa del doctor, el deixà a la porta de sa casa, rotllà la clau, va obrir, entrà, intentà encendre el llum, però hagué de pujar lentament la fosca escala: la llum se n’havia anat.”
Són les primeres ratlles literàries publicades per Enric Valor. Aparegueren a Elx, en castellà, en una introbable revista azoriniana, i a València, el 1934, al setmanari El camí. Foren el bateig del narrador. És el breu relat de L’experiment de Strolowickz.
Ben aviat, a Alacant, sorgirà l’altra vocació, la de gramàtic i mestre de llengua. Tot enmig d’una frenètica activitat cultural, social, política, articulista, radiofònica, valencianista, pròpia dels temps il·lusionants de la II República. I a la capital portuària del sud, a recés de les Normes de Castelló de 1932, el jove Valor publicarà les primeres lliçons de llengua a la revista satírica El Tio Cuc. Començava així la ingent tasca dignificadora i normativitzadora de l’idioma. No em puc estar de presentar una mostra d’aquelles entranyables lliçons de joventut:
IDIOMA VALENCIÀ
LLIÇÓ 8ª
La lletra C sona forta davant les vocals "a", "o", "u"; és a dir com la "k". Així: casa, corda, cuc, es lligen "kasa", "korda", "kuk".
Davant les vocal febles "e", "i" té el mateix sonit que la "s" castellana.
Exemple: València, cistella, es llegiran "Valènsia", "sistella".
S'escriuen amb C totes les síl·labes "cia", "cie", "ció", com, per exemple:
Conferència, nació, ciència, que es pronunciaran "conferènsia", "nassió", "siènsia".
Com tota ortografia s'aprén millor i més fàcilment per la pràctica que no per les regles, deixem de donar-ne d'atres més complicades i posem una llista de paraules en què s'usa la C.
S'escriu:
Cel, i no "sel".
Cènia, i no "sènia".
Cep, i no "sep".
Cendra, i no "sendra".
Assegurança i no "aseguransa".
Comparança i no "comparansa".
Ciència i no "siènsia".
Cèntim i no "sèntim".
Societat i no "sosietat".
Soci i no "sosi".
etc. etc.
La C, doncs, davant "e", "i" és sempre pronunciada com la "s" castellana.
ENRIC VALOR VIVES
Per una errada d'impremta, la setmana passada diguérem "circunstáncia", sent lo correcte "circumstància". que és com posem hui.
(El Tio Cuc, núm. 570, 1933)
Una breu ullada a aquesta rudimentària lliçó ens parla ja d’un ordenat, sistemàtic i metòdic mestre. Utilitza termes acientífics però ben aclaridors per a un poble que a dures penes havia acabat d’aprendre a llegir en castellà (“sona forta”, “té el mateix sonit que la “s” castellana,...); ens fa sabedors de la seua teoria pedagògica pel que fa a l’ensenyament de la normativa (“Com tota ortografia, s'aprén millor i més fàcilment per la pràctica que no per les regles, deixem de donar-ne d'atres més complicades i posem una llista de paraules en que s'usa la C”); sorgeix el seu afany perfeccionista i escrupolós que, per cert, l’acompanyarà sempre (“Per una errada d'impremta, la setmana passada diguérem "circunstáncia", sent lo correcte "circumstància", que és com posem hui”.); en definitiva, el Valor preocupat per l’estudi i l’ensenyament de l’idioma se’ns mostra ja en tota la seua potencialitat amb poc més de vint-i-dos anys.
Tornem a llegir al mestre quasi trenta anys després:
“La s sonora és aquella que compareix sola entre dues vocals. Exemple: cosa, peseu, visita, pésol, desori, Jesús. El seu punt i la seua manera d’articulació són iguals que els de la s sorda; però en la s sonora es fan vibrar les cordes vocal com en les altres lletres sonores (d, b, n, etc.)”
“La s sonora existeix en quasi tots els idiomes europeus occidentals: en francés, anglés, alemany, i italià, per exemple...”
És un fragment d’una de les tantes acurades lliçons del magníficMillorem el llenguatge, aparegut al 1971 per primera vegada. Un llibre que féu, al recentment traspassat mestre Joan Solà —per sempre més en el nostre record— dedicar-li aquestes paraules:
“Vet aquí un llibre que no vacil·lo a qualificar d’extraordinari i de modèlic. Crec que és el llibre que més ha conseguit allò que deia Fabra: que cada dialecte es preocupés per enriquir-se i depurar-se per tal que després ens poguéssim retrobar tots. El lector trobarà en aquest llibre una gran riquesa de llenguatge, una sòlida i segura informació, un gran tacte (molta delicadesa, prudència i pedagògia). Difícilment es podria demanar més.”
Millorem el llenguatge fou precedit pel curs de llengua publicat al 1962 al diari Jornada; pel curiós Lea Valenciano en diez días i pel Curso de lengua valenciana. Al llarg dels anys 70 i 80 apareixiren la gramàtica i l’imprescindible manual de la Flexió verbal. Una obra lingüística, que en el seu conjunt, és tot un monument cívic a la dignidad i la correcció del nostre idioma.
El Valor narrador, però, sempre hi era present, compulsivament, irremeiablement. Des de mitjans dels anys 30 resideix al al Cap i Casal. Col·labora en El País Valencià, La República de les lletres... i altres publicacions. Durant la guerra es perd en un bombardeig la seua primera novel·la, El misteri del Canadian.
Després: mobilització militar; dura postguerra; cal guanyar-se la vida, sobreviure (expressions que en aquell temps tenen tots els significats i dimensions que vulguem atorgar-li).
Finalitzant la primera dècada de la llarga nit dictatorial, Enric Valor reprén públicament l’activitat que mai no havia abandonat en privat. Ensenya valencià a Lo Rat Penat i tracta de publicar una primera novel·la: L’ambició d’Aleix. Diem bé, tracta, perquè la censura ho impedeix. ¿L’argument del moralista censor? un amor adúlter que l’autor, desvergonyidament, s’atreveix a mostrar-nos al capítol XIII —“Pasqua Florida”—, en un, disculpeu-me el sarcasme, escandalós paràgraf. Llegim-lo:
“—Aleix —va dir amb veu insinuant—, jo no sóc la deessa que tu creus. Sóc només una dona.
I li va donar els llavis febrosos.
S’abraçaren estretament, amb desfermada cobejança. L’Aleix era trastocat zelosament per la saviesa amorosa de Pauleta. Per fi, no fou indigne de la passió d’ells aquell tàlem pagà d’alta verdina, on descobriren —la veritat és que tots dos per primera vegada— el secret de la plena felicitat.”
Així que ara el segell del censor adés les bombes, no hi havia manera que el novel·lista vocacional Enric Valor publiqués la seua primera obra.
La concurrència de cinc factors, però, dugueren l’escriptor de Castalla a trobar un refugi narrador que, amb el pas del temps, constituiria el seu llegat literari més original i preat: les Rondalles Valencianes.
Aquests cinc factors foren: la seua sòlida cultura oral, farcida de llegendes i contes; una memòria privilegiada, quasi salvatge; un gran amor i coneixement de la terra; un prodigiós domini del llenguatge i un gran amic que l’incita a escriure rondalles “per a trencar la mà, mentre passa el mal oratge”, el també enyorat i recordat don Manuel Sanchis Guarner.
I des de 1950 fins a 1976, foren apareixent en diversos llibres les 36 rondalles que conformen el corpus contístic. En eixe quart de segle va publicar de més a més altres narracions curtes. L’ambició d’Aleix, per fi, veié la llum el 1960. També en eixe temps va produir una bona part de l’obra gramatical. Finalment, l’Obra Literària Completa, donà cabuda, als dos primers volums, tant a les rondalles ja publicades com a les que havien romàs inèdites fins a aquell moment.
Des de llavors les Rondalles Valencianes han tingut una llarga, venturosa, feliç i atrafegada vida: edicions populars, escolars —és a dir, les encertades adaptacions de la mestra i editora Rosa Serrano, amb la supervisió del mateix Valor—; les de caràcter institucional, com les de les Corts, per exemple. S’han fet, igualment, adaptacions teatrals representades bastant exitosament.
Les rondalles de Valor —recollides en els seus argument mínims en diversos pobles situats entre la Vall d’Albaida i l’Alacantí— foren fixades per escrit mitjançat un extraordinari exercici d’elaboració narrativa, llenguatge genuí profundament arrelat alhora que intencionadament culte i normatiu, descripcions i localitzacions ben definides i nacionalitzadores i àmplia erudició a cavall entre els sabers cultes i populars. Segurament com només Enric Valor ho hagués pogut fer.
Les Rondalles Valencianes, en definitiva, són una fabulosa obra d’arquitectura literària feta amb la sàvia i subtil barreja entre materials nobles i materials humils. Foren concebudes per a lectors i lectores cultes, sòlidament lletrats en l’idioma, amb gran sensibilitat literària. I en el darrer quart de segle, gràcies a la repatrimonialització col·lectiva promoguda especialment des de l’escola mitjançant adaptacions a totes les edats, conta-contes, jornades d’animació lectora, festes, obres de teatre, adaptacions a les noves tecnologies, etc. han retornat a alimentar l’imaginari col·lectiu del nostre poble. Només hi resta una important assignatura pendent. I ací, en aquest solemne acte, la demande formalment a la societat cívil i a les nostres institucions: una versió televisiva —la més adequada i idònia per als temps que corren. 2011, pense jo, és un bon any per saldar el deute.
El novel·lista Valor, malgrat el gran treball realitzat en les condicions més hostils imaginables, seguia sentint-se insatisfet com a creador literari. Sentia que es devia a ell mateix, però sobretot al seu poble, a la seua gent i a la seua llengua una gran obra. Millor dit, se sentia compromés a lliurar-se a l’escriptura del text més ambiciós que poguera eixir del tecleteig de la seua màquina d’escriure. I per això, alhora que es publicava l’Obra Literària Completa, s’afanyava a finalitzar la primera novel·la de la que seria la trilogia del “Cicle de Cassana”.
Així, el 1980 veié la llum Sense la terra promesa. El 83, Temps de batuda i huit anys després, Enllà de l’horitzó. 1500 pàgines que poant en la nit dels temps del últims anys del XIX i les quatre primeres dècades del XX bastixen la saga més significativa escrita en la nostra llengua. El doctor Vicent Escrivà —gran estudiós de la narrativa valoriana— qualificà el cicle amb precisió en la laudatio pronunciada en el paranimf d’aquesta mateixa universitat en 1993 quan investiren Doctor Honoris Causa a Enric Valor:
[“El “Cicle de Cassana”] és tot el nostre passat com a poble individualitzat, i aquest és l’aspecte d’abast realment universal, relligat al destí d’Europa i on escrivim el nostre marc geogràfic, superior; volem dir, és clar, el destí de la Humanitat.”
I afig jo, des de la meua senzilla condició de lector apassionat de Valor, que el “Cicle de Cassana”, més enllà de consideracions criticoliteràries legítimes i culturalment normalitzadores dels experts, en el meu cas personal va servir per reconéixer-me fill d’una gran cultura europea. No millor que les altres, ni superior a les altres, tampoc inferior, però, sobretot, meua i de la meua comunitat humana.
Voldria acabar aquesta un tant atrotinada intervenció demanant disculpes per tot el que no he dit i per tot el que no he expressat amb l’obligada exactitut que molts i moltes dels presents estarien en el seu dret d’exigir-me.
Tinc però, una perfecta coartada: Tot allò que no he dit o no he sabut explicar curosament, ho podreu trobar a la exposició “Enric Valor: el valor de les paraules”, i al catàleg que l’acompanya, on ha participat un elenc d’especialistes valorians absolutament irrepetible. El ciutadans i ciutadanes valencians ho tindran ben a prop en l’àmplia oferta d’activitats que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua escamparà al llarg del 2011 arreu de les nostres comarques. Els estudiants, grans i menuts, s’acostaran a Enric Valor gràcies a l’auca, el còmic i la unitat didàctica que la mateixa Acadèmia ha editat i farà arribar als centres educatius.
Tinc, per altra banda, la seguretat i l’esperança que seran moltes més les institucions i entitats públiques i privades que se sumaran, com ja ho estan fet, a aquest homenatge que exemplarment i sensatament ha encapçalat la nostra màxima institució lingúística estatutària. Perquè quan això esdevé, com en aquest cas; quan la sintonia entre institucions i ciutadania es fa palesa, les societats avancen i s’engrandeixen.
Tan de bo, l’any del centenari d’Enric Valor tinga aquesta funció catalitzadora cultural en favor de la nostra llengua. Ben devanit i orgullós que estaria, des de la seua immensa modèstia, el senyor Enric Valor i Vives. No en tinc cap de dubte.
Gràcies Honorable Presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua; gràcies senyores i senyors acadèmics; i gràcies, infinites gràcies, a tu, Verònica Cantó, senyora Comissària de l’Any Valor, per haver-me concedit el privilegi de treballar en l’organització d’aquest event i de pronunciar aquestes paraules el dia de la inauguració de l’exposició “Enric Valor: el valor de la paraula”. Us puc assegurar que ha estat un moment de felicitat irrepetible, quasi tant com el de la primera volta que vaig fer una encaixada de mans amb el nostre admirat cavaller de Castalla.
Gràcies a totes i a tots. Gaudiu de l’exposició. Llegiu i estudieu Valor. Feliç any valorià.
Bona nit.
ENRIC VALOR, DOCTOR HONORIS CAUSA PER LA UNIVERSITAT POLITÈCNICA DE VALÈNCIA
València, 22 de desembre de 1999
Laudatio per Robert Fuster
Excel·lentíssim i Magnífic Senyor Rector,
Il·lustres autoritats,
Doctores i doctors,
amigues i amics,
Confie que em sabreu perdonar que en aquest breu parlament no faça el recorregut exhaustiu per l'obra literària del senyor Enric Valor i Vives, o l'anàlisi acurada d'aquesta obra i de les seues aportacions gramaticals i lexicogràfiques que potser reclamava un acte acadèmic com el que avui ens ha convocat. Sortosament, les nostres universitats ja compten amb els experts que fan aquest treball força millor que no podria fer-lo qui ara us parla.
Tanmateix, provaré de fer una ullada a l'aventura vital d'Enric Valor, guiada sempre pel seu amor apassionat envers la nostra terra i la nostra llengua i per la seua profunda vocació literària.
Enric Valor és, per damunt de tot, un escriptor. De ben menut decideix que ell escriurà novel·les i que ho farà en català. Pertany a una família culta i benestant, però en franca davallada econòmica, del sud valencià, de Castalla, amb arrels a Penàguila i Dénia, que li dóna una vasta cultura literària, un fort sentiment d'amor a la natura -al nostre paisatge- i un profund coneixement del ric valencià meridional. Ell mateix ho explicarà a Rosa Serrano (Converses amb un senyor escriptor, 1995):
És molt evident la gran influència cultural i sentimental que els meus pares van projectar sobre mi, ma mare ensenyant-me a solfejar i amar la literatura i la música; mon pare estimulant el meu amor a la natura, ensenyant-me excursionisme en forma d'afecció a la cacera en pla de conèixer els nostres paisatges a fons, els nostres ocells, sense ser uns botxins extremats [...] Afegiré que tot això ha influït en la meua obra literària d'una forma molt perceptible. [...]
Com a casa no ens parlava ningú en castellà, com era natural, quan encara infants ens vam ensenyar a llegir en aquesta llengua, ens agradava més que ella [la mare] ens contàs sintèticament, en valencià, les obres Los miserables, El conde de Montecristo... A vegades deia: "Mira, anem a contar Cinco semanas en globo..." I estava una quinzena contant-nos la història, pam-pam, perquè es sabia tots els detalls i ho feia tan bonic...!
El pare, que havia estudiat lletres a Barcelona, l'introdueix en la lectura en la nostra llengua servint-se de la seua col·lecció de "L'Esquella de la Torratxa" i anima la seua vocació literària. Amb nou o deu anys, Enric ja llegeix Madame Bovary i fins i tot intenta fer una novel·la.
Com hem dit més amunt, també és del pare que li ve l'estima per la natura, per la fantàstica muntanya de les comarques del sud. Aquesta passió el durà anys després a interessar-se per la meteorologia i fer-se'n un expert.
Un jove Enric Valor viu entre el 1926 i el 1936, a Elda, a Mallorca, a Alacant, a Catarroja i, finalment, a València. A Elda estant aconsegueix publicar l'any 28, traduït al castellà, el seu primer relat: L'experiment Strolowickz.
A Alacant i a València desenvolupa un intens treball valencianista i literari: funda la Agrupació Regionalista Alacantina, es relaciona amb Adolf Pizcueta, Miquel Duran, Ernest Martínez Ferrando, Carles Salvador, Manuel Sanchis Guarner..., i col·labora habitualment en El Tio Cuc i en el diari El Luchador; en El Camí, en El País Valencià i en La República de les Lletres. Dels articles d'aquest període, recuperats per Òscar Pérez en Paraula de la terra -el llibre preciós que la nostra universitat germana, la Universitat de València, li ha dedicat- destacarem aquests fragments de l'article l'analfabetisme, publicat el 1934 en El Tio Cuc:
Totes les dictadures, tots els atropells, totes les explotacions es basen sempre i es sostenen en una sola cosa: l'analfabetisme dels oprimits.
És esta una veritat tan incommovible que no necessite fer més raonaments: la història de la humanitat ens ho ha demostrat i patentisat massa vegades. [...]
No hi ha cosa més antilògica ni més brutal que l'ensenyança donada al poble en una llengua que no és la d'ell. És completament inútil, anticientífic i antipedagògic, pretendre ensenyar així un poble.
Com veieu, tota una declaració de principis en favor de la cultura i de l'educació vernàcula.
En aquesta època treballa en una cooperativa arrossera, encarregat de fer els contractes amb els llauradors, activitat que el posa en contacte directe amb el valencià del sud de la capital (l'Horta, la Ribera...) i li permet d'ampliar el seu coneixement de la llengua viva d'aquestes contrades.
El colp d'estat del 36 el sorprèn estiuejant a Castalla. La seua primera novel·la completa, El misteri del Canadian, es perd quan el tren correu la duia a Barcelona per a ser publicada per La Casa de Llibre.
Acabada la guerra entra a Lo Rat Penat, on a partir del 47-48 imparteix els cursos de Gramàtica Valenciana amb Carles Salvador i arriba a formar part de la Secció Filològica. Són anys intensos d'estudis filològics, de llatí i de gramàtica històrica sota la direcció de Josep Giner. Es fa assidu de la Biblioteca de l'Ateneu Mercantil, on coneix Joan Senent i s'interessa vivament pels estudis de teoria literària.
A la tertúlia de Miquel Adlert i Xavier Casp retroba Manuel Sanchis Guarner. Aquest, probablement perquè s'està a Mallorca, s'interessa per la rondallística i desperta en Valor l'interès per la literaturització de la tradició oral que ha conegut en la infantesa. L'any 50 l'Editorial Torre, dels senyors Casp i Adlert, publica el seu primer volum de rondalles, amb quatre narracions inèdites. En anys successius se'n dedicarà a la recerca per tot el sud del País Valencià que coneix tan bé i arribarà a publicar fins a 36 rondalles que han estat profusament reeditades en diverses editorials.
El mateix any 50 entrega a l'editorial l'original de L'ambició d'Aleix, però la censura no permetrà la seua publicació fins al 60, i encara obligant-lo a modificar el text per suprimir l'adulteri dels protagonistes, de manera que la versió íntegra no es publicarà fins al 1982.
Mentrimentres, el 1952 publica en Barcino Narracions de la Foia de Castalla i col·labora assíduament als diaris de València -a Levante i a Jornada. A Jornada publica una sèrie de lliçons de correcció lingüística sota el títol Parlem bé i alguna narració curta.
Els darrers anys de la dictadura, mentre continua ampliant el seu repertori rondallístic, desenvolupa gran part de la seua important producció gramatical i publica diversos articles sobre la llengua a la revista Gorg, preocupat com està per la seua degradació. Simultàniament, però, va covant el seu gran projecte novel·lístic. Vegem com li ho explica a Rosa Serrano, en les Converses esmentades adés:
Però en el meu cor regnava també una ànsia ferma de contar coses de la meua terra en àmplies novel·les. Ara: sabent el fort tancament del règim, totes les idees, els incomplets arguments, els temes amorosos, polítics, socials, psicològics que acariciava, més el coneixement de la societat valenciana meridional que copsava a través de les converses amb els meus pares, tot es sedimentava en la meua ment, en el meu record i donava lloc a elaboracions diverses de la meua imaginació. Projectes, fets, personatges, conflictes i solucions. Però comprenia que anava a tenir encara més problemes. Em limitava a fer com petites biografies de personatges ben definits que ja vivien dins mi. I ho anava guardant als meus calaixos. Esperava un canvi polític profund que llevàs la censura. I llavors treballava en la Gramàtica, amb la il·lusió de millorar el llenguatge, amb l'ambició que els valencians i les valencianes sabessen escriure amb una llengua estàndard apta per a la nostra literatura.
El 1966 publica a la impremta Fermar (en realitat l'editorial Gorg, de Joan Senent), el Curso de lengua valenciana, amb pròleg de Manuel Sanchis Guarner. Aquest curs, ampliat, es publicarà novament el 1973 com Curso medio de gramática catalana, referida especialmente al País Valenciano, a Gorg, i en diverses reedicions, ja en català, a partir del 1977 en Eliseu Climent Editor.
Nogensmenys, la seua obra gramatical més personal i probablement també la més interessant és Millorem el llenguatge, publicada per primera vegada en Gorg el 1971 i amb diverses reedicions posteriors. Es tracta de la recopilació, ordenació i ampliació dels articles publicats a Jornada: una col·lecció de temes de correcció lingüística, a la manera de les Converses de Fabra, on repassa gairebé tots els punts conflictius del llenguatge, amb profusió d'exemples i sovint amb la notícia de l'origen etimològic dels mots. Entestat a complir fidelment la famosa recomanació de Pompeu Fabra als valencians,
Nosaltres, catalans, no desitjaríem altra cosa sinó que emprenguéssiu una obra de forta depuració del vostre idioma, encara que no us preocupéssiu gens d'acostar-vos al nostre català; que tractéssiu de descastellanitzar el valencià i, enriquint-lo, procuréssiu acostar-lo al valencià dels vostres grans escriptors medievals,
insisteix una vegada i una altra a recomanar l'ús correcte i descastellanitzat de l'idioma. I aquesta tasca la fa ell com ningú altre podria fer-la, car -com diu el seu mestre i col·laborador Josep Giner al pròleg de la primera edició:
Hi ha escriptors que tenen "llengua", mamada de la riquesa natural de l'agre del terrer i de la bona tradició oral ben apresa i conservada -i la Foia de Castalla és una de les comarques valencianes de parla admirable en molts aspectes- i n'hi ha d'altres que tenen ofici, art, estil, vocabulari aprés d'estudi i conreu literari: en Valor Vives es conjuminen les dues classes d'escriptor, car és l'escriptor valencià que posseeix naturalment més "llengua" viva nadiua, usual, popular, instintivament ben usada, natural, espontània, i per altra part és rigorós, curós, purista, culte com un bon escriptor d'ofici.
Adés i ara mira de corregir les deficiències, les corrupcions del parlar de la capital valenciana, però també -potser amb més èmfasi- critica el parlar central i especialment el barceloní quan denuncia les reduccions pop i cop, quan rebutja l'ús de cop per vegada, quan considera bròfec el substantiu petó o quan diu que pessebre o amoïnar són castellanismes inadmissibles.
El 1975 comença la redacció de Sense la terra promesa, que serà publicada per primera vegada per Prometeo el 1980. Així enceta la trilogia del Cicle de Cassana, que continuarà el 1983 amb Temps de batuda (Fernando Torres, editor). El 1991 Tàndem Edicions reedita aquestes dues novel·les i la que tanca el Cicle: Enllà de l'horitzó.
Amb el Cicle de Cassana, Enric Valor basteix un univers propi, imaginari però ben identificable, que recorre la nostra història recent, entre la guerra europea del 14 i la contesa civil del 36-39. Totes aquelles notes, aquells personatges, aquelles biografies curosament guardades al calaix, tots els records, totes les experiències de la infantesa i la joventut de l'autor veuen per fi la llum.
Respecte a la importància per a la nostra literatura de l'obra de Valor i especialment del Cicle de Cassana, el professor Vicent Escrivà, al pròleg de la trilogia editada per Tàndem, no pot ser més contundent:
La seua producció literària, amb totes les condicions adverses que ha sofert, és allò que més agrairà el nostre poble. Pel que suposa de recuperació històrica. De recepció de la nostra memòria com a poble. De les nostres contradiccions i mancances. Ens agradaria veure assumit que la seua aportació a les lletres catalanes del País Valencià és senzillament impressionant. Que ell es constitueix literalment, i sense exageracions, en tota la nostra tradició novel·lística. Sense la seua gran obra vessada en el Cicle de Cassana, els valencians perdríem tot un segle xx i, és clar, quatre dècades del present xx, a les acaballes. Que és un gran mestre imprescindible. [...]
Enric Valor, per als valencians en particular, i en narrativa concretament, és l'única tradició viable i moderna que ens omple un buit de segles.
El 1982 publica la novel·la La idea de l'emigrant, en Fernando Torres Editor, dins el tercer volum de l' Obra literària completa. En diverses recopilacions es reediten les seues narracions breus (Danys mínims sobre coberta, Viatge de Nadal...).
L'any 1995 reapareix L'ambició d'Aleix, completament reescrit, ara en primera persona. I el 1996, Un fonamentalista del Vinalopó i altres contarelles, un recull de vuit narracions noves, publicades per Tàndem.
Ara bé, la relativa normalitat que ja li permet de publicar les seues novel·les no el duu a abandonar les qüestions gramaticals: el 1983 publica La flexió verbal -la seua obra més reeditada- i Temes de correcció lingüística, ambdues en Eliseu Climent Editor. Després vindran el Vocabulari fonamental (1988), el Vocabulari escolar de la llengua (1989) i el llibre Expressions peculiars de la llengua: locucions i frases fetes (1993), en col·laboració amb Rosa Serrano.
Amigues i amics, Enric Valor és el nostre millor novel·lista. Si amb les seues rondalles ens ha recuperat definitivament la tradició popular, amb el Cicle de Cassana ha fixat la nostra memòria col·lectiva del passat més recent.
És un profund coneixedor del nostre idioma valencià, que -convençut com està que el dels valencians és el més bell català del món- s'ha entestat a no permetre'ns que el degradem, que el contaminem, que el perdem.
Els seus mèrits han estat justament reconeguts: destaquem, entre tants altres guardons, el Premi de les Lletres Valencianes, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i la Creu de Sant Jordi, de la Generalitat de Catalunya. Ha estat investit com a doctor honoris causa per la Universitat de València, per la Universitat Jaume I de Castelló, per la de les Illes Balears i per la d'Alacant i és candidat al Premi Nobel de Literatura.
I per anar acabant, no sé estar-me de dir que, avui, la Universitat Politècnica de València és una mica més universitat i, sense dubte, molt més valenciana.
Per tot això, Magnífic Senyor Rector, doctores i doctors, tinc l'honor de sol·licitar d'aquest il·lustre Claustre que atorgue al senyor Enric Valor i Vives el grau de doctor honoris causa.
Moltes gràcies.
www.upv.esMorera lamenta l'oblit institucional del centenari d'Enric Valor
El de Compromís ho atribueix a l'“autoodi” del PP
El portaveu de Compromís en les Corts Valencianes, Enric Morera, considera que és “molt lamentable que la Generalitat no haja fet un acte oficial, encara que senzill i humil, per a recordar la figura de l'escriptor i gramàtic de Castalla Enric Valor”, del naixement del qual es commemora hui el centenari.
Per al síndic, “el silenci institucional del Consell fa palés l'autoodi que tenen els actuals governants cap a tot allò que siga valencià i que siga cultura”. “Això no passaria en qualsevol altre territori on saben valorar i enaltir les grans persones que entreguen la seua vida per la cultura, com és el cas d'Enric Valor”, ha afegit.
“Els estudiosos valencians són persones incòmodes per als governs del PP i per això menyspreen aquells que han treballat de valent perquè en l'actualitat conservem la llengua i la dignitat de ser poble”, ha lamentat el nacionalista.
Un siglo completo de Enric Valor
Fieles "valorians" celebran hoy los cien años del nacimiento del autor de Castalla con una subida al amanecer al Alt de Guisop y una "concentración" cibernética Las iniciativas ciudadanas contrastan con la ausencia de actos oficiales
ALFONS GARCIA VALENCIA - www.levante-emv.com
22 de agosto de 1911. En el mundo era noticia una huelga de ferroviarios en Liverpool que paralizaba los transportes en Reino Unido. En un pequeño rincón del Mediterráneo llamado Castalla nacía Enric Valor i Vives, a eso de las 13.30 horas. A una hora más temprana, cien años después, un grupo de fieles valorians subirá hoy al Alt de Guisop -entre Petrer y Castalla- para ver salir el sol y leer unos textos del escritor y gramático, figura clave en la cultura valenciana del siglo XX. Es su manera de celebrar el siglo de Valor. Literatura y el paisaje de la Foia de Castalla.No es el único homenaje cívico, surgido de la base, para conmemorar el centenario de Valor. Hay otro mucho más moderno. El portal Un Entre Tants ha convocado hoy una especia de "concentración" cibernética para recordar al intelectual, fallecido el año 2000 en Valencia. Se trata de escribir algún apunte sobre él y todos ellos serán recogidos en la citada web.Estos dos actos contrastan con la ausencia de iniciativa oficiales hoy para conmemorar los cien años del nacimiento de Valor. Será que es mes de agosto y casi todas las autoridades veranean. Que se sepa, sólo el ayuntamiento de Castalla tiene programada alguna actividad, y tampoco hoy. Será el día 26 cuando celebre un concierto en el que las rondalles de Valor sonarán a ritmo de rap (Vol de núvol son los inventores). Pero ni Generalitat ni las diputaciones se han acordado hoy en sus agendas de Valor.Tampoco es una gran sorpresa. Es cierto que el año 2011 (y parte de 2010) ha estado repleto de actividad sobre el escritor, pero ha sido gracias a la Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) -lo nombró Escriptor de l'Any en 2010-, las universidades valencianas y diversos ayuntamientos y entidades cívicas, entre las que destaca Escola Valenciana, que dedicó sus Trobades al de Castalla. Por parte de la Conselleria de Cultura y otras instituciones políticas, no ha habido un compromiso firme.Para el profesor de la Universidad de Alicante Vicent Brotons, que ha colaborado con la AVL en el Any Valor, el balance "global" es positivo, dado el esfuerzo de los organismos citados. Pero las dos asignaturas pendientes, apostilla, son "la Generalitat y Canal 9, por un lado, y el resto de territorios de la lengua, por otro". "Cataluña no lo valora en absoluto, es un escándalo y una vergüenza", afirma a Levante-EMV.¿Está valorado Valor? La escritora de Alcoi Isabel-Clara Simó responde que "obviamente, no". Sobre él levita, argumenta, el factor político de apoyar un "nacionalismo catalanista" y, en clave literaria, que "su obra, de inmenso valor, está más cerca del siglo XIX que del XXI y eso le ha restado lectores jóvenes". Simó incide en la talla "gigantesca" de sus Rondalles y su obra narrativa, además de en su "bondad" y "sencillez".
Verònica Cantó es secretaria de la AVL y ha sido la comisaria del Any Valor, que sigue vigente, porque los municipios reclaman la exposición itinerante (ahora está en Penàguila y ha de pasar, ampliada, por la Universitat Jaume I de Castelló; en la de Alicante se harán en noviembre unas jornadas). Es la mejor prueba, afirma, de la actualidad de Valor, un hombre "querido, recordado y estudiado". Si algo queda por hacer, dice, es dar realce a su obra narrativa.
Per ampliar informació sobre l'homenatge, cliqueu al bloc de la xarxa 1entretants:
QUÈ ENS HAN PROHIBIT AVUI...
Torna a veure l'entrevista a l'economista i president de Justícia i Pau on parla del seu darrer llibre i on fa una crida a la societat per rebel·lar-se contra els responsables de la crisi.
Aquest dilluns torna a veure al plató de "Singulars" un rebel, un activista social, una d'aquelles persones convençudes que canviar el món és possible.
És l'economista Arcadi Oliveres, professor del departament d'Economia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona i president de Justícia i Pau.
Oliveres, que sempre s'ha mostrat crític amb el poder polític i econòmic, és, en aquests moments, una de les veus que s'alcen amb més contundència contra el que ell anomena "les perversions financeres" del sistema capitalista.
Arcadi Oliveres denuncia sense embuts els qui ens han portat a la crisi actual: els especuladors que mouen bilions i bilions de dòlars sense que ningú els posi cap fre.
Ens diu que el capitalisme financer és pervers i genera desigualtats i injustícies, i que cal plantar-hi cara i canviar-lo.
En el seu últim llibre, "Aturem la crisi", Arcadi Oliveres ens fa una crida a rebel·lar-nos contra els màxims responsables de la crisi, els poders financers, i també assenyala els punts febles de la nostra societat de consum desenfrenat, deslocalitzacions i democràcia afeblida.
Diu que només podem aturar la crisi amb un canvi de mentalitat i si tothom pren consciència que hem de demanarresponsabilitats a polítics i poders econòmics.
32 DIES DE PROMESA
les multes d'ACPV
www.vilaweb.cat
El canvi a la Generalitat obre un escenari més esperançador
21.08.2011 - Esports - www.cronica.cat
www.vilaweb.cat
El canvi a la Generalitat obre un escenari més esperançador
El termini per pagar les multes que la Generalitat va imposar a Acció Cultural del País Valencià pels repetidors de TV3 ha acabat. Això vol dir que, a partir d'avui, el govern pot fer arribar l'expedient sancionador contra l'entitat a l'Agència Tributària perquè cobri les multes o bé, arribat el cas, embargui els comptes corrents i els béns de l'entitat.
En aquest temps, ACPV ja ha pagat 300.000 euros que ha recollit a través d'un suport popular inaudit. La xifra total de la multa, però, passa dels 600.000 euros, i sembla complicat que pugui pagar el que queda de cop.
Tanmateix, el canvi de govern ha obert un escenari que pot ser més esperançador, tenint en compte que el nou president de la Generalitat Valenciana s'ha mostrat sempre a favor de l'emissió de TV3 al País Valencià i fins i tot va votar a favor de la Iniciativa Legislativa Popular 'Televisió sense fronteres'. De fet, les mobilitzacions més importants contra el tancament de TV3 van ser a Castelló, on Fabra governava.
Cal esperar, doncs, si Fabra es disposa a dialogar i arribar a un acord, mostrant una manera de fer diferent a la de Francisco Camps, tal com lireclamava dissabte el portaveu de Compromís, Enric Morera, que va demanar-li que anul·lés les multes.
VÍDEO: TVE es disculpa a les 4 del matí per la manipulació de l'agressió de Mourinho
La televisió pública espanyola es va veure obligada a demanar disculpes, després de la forta polèmica que va generar la manipulació que van fer de l'agressió de Mourinho a Tito Vilanova. La rectificació va tenir lloc a les 4:22 de la matinada.
Televisió Espanyola va rectificar després de la manipulació de les imatges de l'agressió de Mourinho a Tito Vilanova, en què només es mostrava la resposta del segon entrenador del Barça, i s'ignorava la prèvia agressió del tècnic del Madrid. La disculpa va tenir lloc a les 4 de la matinada, una de les hores en què les televisions registren una menor audiència.
La presentadora del informatiu del Canal 24 Horas va explicar que tot plegat es va tractar "d'un error" per no emetre l'agressió de Mourinho i sí la de Tito Vilanova. Tot i així, acte seguit s'exculpa explicant que en el següent informatiu sí que es va emetre "la seqüència completa".
VOLEM TV3
 |
Revista EL TEMPS |
16 d'abril de 2011
ELS DIES EN QUÈ EL POBLE VALENCIÀ VA DIR PROU
18 de juny de 2011
vilaweb.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada