QUÈ ENS HAN PROHIBIT AVUI...
tv3.cat
20 DIES DE PROMESA
opinió
Albert Recio: 'Els poders polítics han respost a interessos minoritaris'
Opina que els mals són estructurals i que demanen reformes profundes. La crisi del deute, tal com s'ha anat gestant tota la crisi, és de solució difícil. La política d'ajustament aplicada solament ha fet caure més l'economia. Hem arribat a un punt en què o bé ataquem els mals estructurals o entrarem en una fase de crisi contínua.
Els mals són estructurals
Per exemple, ningú no se'n recorda, però el deute de l'estat espanyol de primer va ser privat. Van salvar els bancs i ara el deute és públic. És a dir, ha passat d'un cantó a l'altre i el sector públic n'ha sortit perjudicat. A més, el Banc Central Europeu ha tractat d'una manera asimètrica els uns i els altres: ha donat quantitats immenses de diners a tipus d'interès molt baixos als bancs i això els ha permès de reciclar els seus deutes; en canvi, quasi no ha comprat deute públic dels estats.
Un altre element que cal tenir en compte és la rebaixa de la pressió fiscal, particularment a l'estat espanyol, perquè els pressupostos públics se n'han ressentit. Als EUA també passa, hi ha un tipus d'imposició del tot classista. La coartada que els impostos desanimen la inversió és mentida: s'ha comprovat que la rebaixa fiscal no crea ocupació, sinó, en tot cas, deute.
La crisi del deute posa en evidència que hi ha mals estructurals. Per començar, la globalització ha fet que hi hagi països deutors i països amb excedents, com ara Alemanya i la Xina. Per tant, el model de comerç internacional que es justifica sempre per regular l'economia no funciona i genera desigualtats. D'una altra banda, hi ha una distribució desigual de la renda, accelerada tant per la política impositiva com per la de fixació de salaris. Hi ha massa gent excessivament rica i massa gent excessivament pobra.
Les solucions
Per resoldre-ho, no hi ha una sola solució: caldria fer una política per a reequilibrar el comerç internacional i repensar la distribució de la renda. A més, les institucions públiques han de canviar d'enfocament: han acceptat el deute, creuen que han de redistribuir en favor dels rics i que la liberalització dels capitals no es pot aturar. Han d'adonar-se que haurien de fer exactament la contrària, perquè els mals especulatius provenen de la llibertat amb què es deixen actuar.
Hi hagut una corrupció sistemàtica dels poders polítics, que han respost més als interessos d'uns grups minoritaris que no pas als de la societat. En la meva professió, entre els economistes, el corrent dominant és el neoliberal i això ha donat arguments tècnics que han portat a aquest desastre.
En aquests moments s'ha vist clar que els qui manen al món són com un capità de vaixell que no sap on va. Cal que considerin els mals estructurals existents i que s'han de revisar moltes coses: des de les teories que expliquen els tècnics assessors fins a tocar interessos intocables.
Ara com ara hi ha un debat de molt poca altura, molt capficat en el dia a dia. Si fem una mirada enrere, totes les reformes aplicades no han anat en el sentit de rectificar els errors del passat, sinó que són pedaços que no han servit per arreglar res.
Això que es fa ara a Europa es va fer fa quinze anys a l'Amèrica Llatina i ja sabem com va acabar. Per superar la crisi del 29 van caldre quinze anys i una guerra mundial i la crisi dels setanta va ser un pas enrere comparat amb tot quant s'havia avançat amb el keynesianisme. Per tant, no és estrany que costi tant de canviar de mentalitat. Tot i amb això, els ciutadans hem de lluitar pels nostres drets.
El paper de la Xina
La Xina ha centrat tota la seva política a exportar i ha frenat el consum intern. Sincerament, no entenc com es pot presentar com un model de competitivitat un país amb una manca de llibertat flagrant, amb una de les societats amb menys drets del món. És una dictadura d'un únic partit que es converteix en creditor mundial de primer ordre. Li han permès d’arribar fins aquí i ara té un poder incalculable.
Una gran part del creixement econòmic xinès és gràcies a les grans empreses occidentals que hi han traslladat la producció per abaratir costos i que han enfonsat el mercat de treball intern. L'exemple clàssic espanyol és Inditex, que produeix els teixits allà.
Albert Recio, professor d'economia aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona
FES UN GOL PEL CATALÀ!
APAREIX EL DIARI ESPORTIU EN CATALÀ
EL 9 ESPORTIU
DIUMENGE 14 AL QUIOSC
 |
| Concentració a favor de TV3 al palau de la Generalitat Valenciana Foto: JOSÉ CUÉLLAR. |
MOR EL POETA BARTOMEU FIOL
EN HOMENATGE
"Bartomeu Fiol, poeta de Cavorques"
Bartomeu Fiol i Mora nasqué a Palma el 1933, es llicencià l’any 1955 en ciències polítiques per la Universitat Central de Madrid, però es dedicà professionalment a l’hoteleria, essent director general de les companyies Mediterraneo i Bass Horizon Hotels. El 1956 obrí la llibreria i galeria d’art Gralla i el 1959 publicà el llibre infantil De com mestre Joan la va perdre. Fou president (1990-91) de l’Obra Cultural Balear i és col·laborador habitual del Diari de Balears. Com a poeta és autor dels llibresCalaloscans (1966), Camp Rodó (1973), Contribució de bàrbars (1980), Capells de ferro a Son Cabaspre (1984), Calaportal de Cavorques (1985), Contribució de Verges (1990), Canalla contra “Establishment” (1995), La comunió dels sants o els morts ho callam tot (1997), Cave carmina, cape canes (1998), Catàleg de matèria(1998), Cròniques bàrbares: obra poètica 2 (1999), Tot jo és una exageració (1999), Camps de marina i suburbials: obra poètica 1(2000) i Canalla lluny de Grècia (2001). El desembre del 2004 la seva obra Càbales del call fou guardonada amb el premi Carles Riba de poesia, en la 54a edició dels premis Nit de Santa Llúcia.
Quin significat té per a vostè el premi de poesia Carles Riba?
És un reconeixement, sens dubte, el que passa és que des del punt de vista de l’eficàcia social dels premis és més convenient que siguin premiades persones més joves que no persones grans com jo, en el sentit que a mi el premi no em motivarà a escriure més, mentre que si hagués rebut aquest premi de jove crec m’hauria resultat més útil.
Què són les "Càbales del call"?
És un llibre que vol investigar els mites de la càbala i dels reis d’Edom. Reconec que he fracassat en l’intent de penetrar en el mite cabalístic i d’Edom ja havia fet alguna pinzellada en els darrers llibres. El llibre s’havia de dir #Camins d’Edom#, però Edom finalment sols ocupa una part del llibre.
Què és la càbala?
En hebreu càbala vol dir tradició i és una forma del misticisme hebreu, probablement la més important tot i que no és l’única.
D’on surt el seu interès per la càbala?
En una viatge que vaig fer a Israel, vaig trobar un llibre que tractava sobre la càbala escrit per Gershon Sholem, el millor especialista en aquesta matèria. Posteriorment he cercat més material bibliogràfic i he de dir que és un tema molt complex. Finalment he acabat passant de la càbala mística a les càbales, en el sentit de càlculs o suposicions com quan deim “fer càbales”.
El títol fa referència a algun call en concret?
No, no em referesc a cap call en concret i els personatges que hi surten no tots són jueus, entre altres motius perquè les poblacions dels calls han anat renovant-se. Quan parl del call, del gueto, ho faig en referència a l’actualitat amb una població plural.
Amb una població plural, què definiria l’actual call?
Per a mi seria la memòria del que ha estat. El call és la imatge d’una cultura que ha contribuït a la nostra i que crec que no hauríem de menysprear-la sinó considerar-la per tot allò que li devem.
Quines són les seves càbales?
Són les indagacions que he fet per conèixer i entendre el sistema del pensament jueu, especialment pel que fa a la mística cabalística.
D’ençà que el 1966 publicà "Calaloscans" és autor d’una nombrosa obra poètica.
No em queix de no haver escrit més. He escrit el que he cregut que era necessari i en aquest sentit he tengut l’avantatge i el desavantatge de no estar professionalment lligat al món literari. La meva vida professional l’he feta a l’hoteleria i quan he tengut alguna cosa que dir l’he dita i després me n‘he desentès sense estar pendent de les crítiques. Ara sortirà publicat el llibre que farà deu, deixant de banda els volums que corresponen a l’obra poètica, i si "Calaloscans" es publicà el 1966 això vol dir que he fet deu llibres en gairebé quaranta anys, la qual cosa ens dóna un promig d’un llibre cada quatre anys i amb això vull dir que no m’he precipitat, que he parlat quan havia de parlar i que quan m’ha arribat una època de silenci no he forçat gens la màquina i simplement he callat.
Què el motivà a escriure?
Sens dubte la insatisfacció. Segurament allò que ens motiva més envers l’escriptura és perquè la nostra circumstància no ens agrada així com és, perquè trobam deficient el món per dir-ho d’una manera directa. Escrivim talment fent una queixa contra el món, un plec de càrrecs. Si visquéssim una vida ideal crec que resultaria molt més difícil escriure.
Per què trià el vers i no la prosa?
La disjuntiva no se’m planteja entre llenguatge poètic i llenguatge prosaic, el problema a mi se’m planteja entre poesia i narrativa. No som un bon lector de narrativa perquè el problema que té per a mi la narrativa és la predictibilitat de les històries que conta. Un llibre de poesia no em planteja aquest problema: m’agradarà o no però no em plantejaré la seva credibilitat.
Què és per a vostè la poesia?
No concebesc la poesia com una mena d’orfebreria que es dedica a fer joies molt maques a base de cercar paraules, construccions i sintagmes que, en definitiva, produeixen una certa bellesa, una certa beutat. Ja sé que aquesta és una concepció molt generalitzada, que respect per descomptat, però que no és la meva perquè per a mi la poesia és una via de coneixement, com ho puguin ésser la filosofia o la ciència. Crec que la poesia és respondre a la fam de veritat, la qual cosa no vol dir que els resultats que obtinguem siguin excepcionals, perquè el que aconseguim són sols bocins de la veritat. Sempre he trobat la motivació de cercar més veritat cosa que en prosa no hagués pogut fer.
Aquells que han estudiat la seva obra diuen que per sobre de la bellesa de la paraula hi posa el concepte.
Sí, però això no vol dir que defensi la lletjor. A mi la poesia de Bartomeu Rosselló-Pòrcel em mereix tots els respectes i aconsegueix una gran bellesa, però aquesta no és la poesia que a mi em surt. Per a mi la forma sempre està subordinada al contingut, al fons, la qual cosa no vol dir que la forma sigui despreciable, perquè un llibre ha de quedar i si la forma no és adequada al fons el llibre finalment no queda. És talment com aquestes instal·lacions temporals d’art on hi posen una mica de serradís, les petjades d’una sabata i uns llumets intermitents, i quan s’acaba l’exposició tot es desmunta i no queda res de res. Per a mi això no és art perquè el que és propi de l’art és que quedi,talment com la poesia.
Què té d’especialla seva poesia per ser objecte d’interès i d’estudi per part de Joan Colomines, Pere Rosselló, Sebastià Alzamora, Baltasar Porcel, Antònia Arbona i Bartomeu Badia, entre d’altres?
No exagerem... però reconec que si la meva poesia té una mínima audiència és degut a la valoració que n’han fet d’ella aquestes persones, així com dels bons oficis d’Isidor Cònsul des d’editorial Proa.
La seva poesia és molt potent, amb molta força en les paraules i també en els conceptes. Què vol dir per a vostè que una poesia és potent?
Serà potent des del moment que el llenguatge tengui una força i els conceptes tenguin una consistència. Per descomptat que si els conceptes no tenen el suport d’una paraula forta el poema no funcionarà. Crec que tot poeta hauria de cercar-ne una, de paraula forta.
Diu Pere Rosselló, al pròleg de Tot jo ésuna exageració: “L’obra poètica de Bartomeu Fiol i Móra s’emplaça entre les generacions dels cinquanta i dels setanta, amb les quals, tanmateix, es confon. En aquest sentit, cal situar-lo al costat d’aquells autors que també queden entre els dos grups, com Miquel Àngel Riera, Baltasar Porcel, Guillem d’Efak, Llorenç Vidal, Rafel Jaume, Miquel Barceló o Miquel Bauzà, entre d’altres. L’obra i els posicionaments estètics de Bartomeu Fiol no foren compresos pel món intel·lectual illenc, en el qual els autors de la postguerra lluitaven per superar les limitacions de l’Escola Mallorquina”.
Literàriament, on s’ubica?
Fa poc que Sebastià Alzamora va dir, des de les pàgines del diari Avui, que pertany al grup de Miquel Àngel Riera, Baltasar Porcel i Miquel Bauzà, amb els quals he coincidit històricament. Tots hem estat amics però cadascú tirà pel seu vent i l’única característica comuna és que els quatre hem estat independents. L’opinió de Pere Rosselló és molt assenyada i ens situa com un pont entre la generació de Blai Bonet, Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover i Llorenç Moyà, i els poetes dels 70. També he de dir que entre els quatre que feim de pont hauríem de distingir entre Miquel A. Riera i Baltasar Porcel, que han destacat especialment en narrativa, i Miquel Bauzà i un servidor que ens hem dedicat al ram de la parenta pobra.
Una expressió molt expressiva aquesta de “la parenta pobra”, suposam que ho diu perquè escrivint poesia no és fàcil publicar i donar-se a conèixer.
Aquesta denominació de “la parenta pobra” sorgí per les dificultats que vam tenir en un determinat moment per a publicar. També podem dir parenta pobra a la poesia perquè no ens podem donar mai per satisfets pels resultats que obtenim, tal i com succeeix amb qualsevol demostració artística, i també per tenir pocs lectors.
Què opina de l’obra poètica de Miquel Costa i Llobera i de Joan Alcover, dos autors emblemàtics?
Crec que l’obra d’aquests autors no ha estat prou estudiada i tenim un dèficit acadèmic que la universitat hauria de resoldre. La influència de la poesia italiana a l’obra de mossèn Costa encara està per estudiar. Personalment m’interessa més la poesia de Joan Alcover que la de Costa i Llobera, pero tenc molt clar que la influència en el Noucentisme mallorquí va ser més de Costa i Llobera.
I de l’Escola Mallorquina?
Respecte de l’Escola Mallorquina, a banda de Guillem Colom també tenim l’obra de Llorenç Riber que s’hauria d’estudiar, així com la de Miquel Ferrà. Aquest grup, incloent-hi Maria Antònia Salvà, es preocupà essencialment per crear bellesa, per això avui hi ha autors que no sintonitzam amb la seva obra perquè tenim una nova visió de la poesia. El tall claríssim amb l’Escola Mallorquina es produí amb Bartomeu Rosselló-Pòrcel i arribà fins a Blai Bonet i Miquel Àngel Riera.
Quins van ser els seus referents poètics?
A finals de la dècada dels 50, quan en paraules de Bernat Vidal les persones que formaven la vida literària cabien en un tramvia, Blai Bonet, per les seves circumstàncies i pel tipus de poemes que escrivia, provocà una commoció entre aquells que estaven dins el tramvia. A mi, quan precisament era a Madrid, l’exemple vital de Blai Bonet va ser el que em motivà a escriure. També va tenir un lloc destacat en els meus començaments la poesia anglosaxona, començant per T. S. Elliot, el primer que vaig seguir seriosament, i seguint per Wallace Stevens, Robert Lowell i Ezra Pound. Per motius professionals, durant una època la meva llengua gairebé quotidiana era l’anglès, es pot dir que fins i tot pensava en anglès, la qual cosa ha tengut influència en la meva obra.
Com van ser els inicis?
Entre 1956 i 1957 va ser quan vaig començar a publicar jo mateix els meus poemes en edicions fetes en paper de fil o d’estrassa, però la meva obra no efímera s’inicià amb "Calaloscans".
"Calaloscans" és un dels seus mots mítics i més força, quin va ser l’origen?
És una història molt curiosa que es remunta a l’època que treballava a l’Hotel Formentor i vivia al port de Pollença. Amb el meu primer cotxe, un Seat 600 que vaig aconseguir després d’esperar tot un any, sortia amb la meva esposa a fer una volta el dia que tenia lliure, que no era necessàriament els diumenges. Un dia arribàrem fins a la Colònia de Sant Pere i allà vaig trobar un topònim que he vist escrit d’un parell de maneres diferents: Ca Los Cans i també Calo’s Cans en una ortografia poc ortodoxa. Aquesta segona grafia em serví per interpretar el nom per Caló dels Cans i arribar al mot Calaloscans, interpretant que cans fa referència a un caló o a una cala. Amb aquest nom sortí un llibre del qual em sent molt satisfet i que crec que ha deixat empremta.
"Camp Rodó, Son Cabaspre"... els topònims tenen un paper important en la seva obra.
Sovint la força d’un topònim ha estat el que ha motivat que un llibre es posàs en marxa. També és evident que tenc una preferència especial pel fonema “ca”, present a Càbales del call, a Calaloscans i a Cavorques.
Què és Cavorques, un altre dels seus mots mítics i potents?
Mallorca però en un sentit més general, en el mateix que tenia el mot Mallorques a l’època medieval, quan Regne de Mallorques es referia a totes les illes.
I per què Cavorques i no Mallorques?
He volgut criticar les circumstàncies de Mallorca i em vaig adonar ben aviat que era més eficaç crear un mite, un mot com Cavorques, que parlar directament de Mallorca. Literàriament em va semblar millor fer servir una paraula interposada. És una estratègia semblant a la que va fer servir Salvador Espriu amb el mite de Sinera per referir-se a Arenys, tot i que he de dir que Espriu feia servir Sinera en un sentit positiu i jo he fet servir Cavorques en un sentit negatiu.
Què és el que no li agrada de Cavorques?
“Cavorques no és tampoc la mort però s’hi assembla”, vaig escriure a "Calaportal de Cavorques", és el mateix que no m’agradava quan vaig publicar el llibre, per exemple la psicologia insular d’estar sempre darrere la roca, o la històrica manca de respecte envers el poble jueu i els seus descendents conversos, o haver destrossat el paisatge. Motius per parlar de Cavorques n’hi ha molts. Amb el boom turístic hem perdut coses i n’hem guanyat d’altres, però en concret el cost cultural que hem hagut de pagar ha estat brutal.
Des del punt de vista d’una persona que s’ha dedicat professionalment a l’hoteleria, què creu que es pot fer perquè el turisme pugui seguir essent la font d’ingressos de Mallorca?
Vaig deixar de ser hoteler fa dotze anys i som molt pessimista al respecte. La meva opinió és que ja s’hauria d’haver actuat fa vint o vint-i-cinc anys, quan les cadenes hoteleres més poderoses de les illes tenien la possibilitat de defensar els seus interessos pressionant l’administració perquè hi posàs ordre, però no es va fer i com que tenien molt clar que això se n’anava en orris, decidiren no invertir més aquí i anar-se’n a Tunísia, al Carib i a Centreamèrica. La decisió va ser la d’invertir fora i el capital originat aquí finalment haurà donat fruits a altres llocs.
Què volia dir posar ordre?
En aquells moments volia dir fer un pla territorial i no deixar construir barbaritats. Això que ara parlen de tombar hotels obsolets és una empresa costosíssima i tanmateix ja no es pot fer marxa enrere perquè s’haurien de tombar moltíssimes edificacions.
A banda de la seva producció poètica, també és autor de "Països Catalans i Europa" publicat el 1992.
És una conferència de final de curs que vaig fer a l’Escola de Mallorquí de Manacor, impresa en una edició no venal.
Seguint el fil del títol, quin creu que pot ser el paper dels Països Catalans a Europa, quan falten poques setmanes per al referèndum sobre la nova constitució europea?
Siguem realistes, no crec que hi pugui haver una relació directa entre els Països Catalans i Europa perquè tal i com està constituïda la UE la relació és mitjançant l’estat espanyol. Tot i això, crec que s’ha de votar a favor de la constitució europea, no perquè això doni més llibertat als Països Catalans, que continuaran estructurats políticament igual, sinó perquè li’ls donarà més prosperitat i més vida econòmica i, a llarg termini, suposarà més coneixement de la cultura catalana fora dels Països Catalans. La cultura catalana va ser la convidada a la Fira del Llibre de Guadalajara, a Mèxic, i això ha estat molt important, de la mateixa manera que és molt important la presència a la Fira del Llibre de Frankfurt, a Alemanya, quan d’aquí a dos anys també sigui la convidada, fent que les relacions culturals amb altres països siguin més estretes. Ara mateix a Catalunya es fan traduccions d’autors hongaresos i txecs, per exemple, i a altres països es comencen a traduir autors catalans.
Bartomeu Fiol és, sens dubte, un dels nostres millors poetes actuals. El llenguatge poètic que fa servir té preferència pel concepte, per la idea, més que per la bellesa formal, la qual cosa ha suposat una important renovació en la poesia i per això molts el consideren un dels grans poetes de parla catalana de la segona meitat del segle XX. Els seus poemes, els seus mots, són el seu millor aval.
Antoni Roca i Maria I. Deià
BMM (fotos)
Apple aconsegueix blindar temporalment la distribució del dispositiu Galaxy de Samsung a la Unió Europea
www.3cat24.cat 10/08/2011Apple ha aconseguit la primera victòria davant dels tribunals contra Samsung. Des de fa temps, la companyia dirigida pel magnat Steve Jobs ha denunciat en reiterades ocasions que la coreana copia els seus productes. Ara, un jutge alemany ha prohibit temporalment que l'empresa coreana vengui el dispositiu Galaxy Tab 10.1 a tots els països de la Unió Europea, excepte a Holanda.
 |
| Foto: REUTERS - 3cat24.cat |
edició d'ahir edició d'ahir edició d'ahir edició d'ahir
QUÈ ENS HAN PROHIBIT AVUI...
tv3.cat
19 DIES DE PROMESA
Els diaris d'ara
El 1833 es crea un nou diari a Nova York, The Sun, que incorpora publicitat a les seves pàgines. El complement d'ingressos que això suposa permet millorar la qualitat del diari i reduir-ne el preu. En dos anys se n'arriben a vendre 15.000 exemplars, quan del diari més venut a l'època no en circulaven més de 5.000 còpies. Al llarg del segle XIX la difusió dels diaris augmenta imparablement. A partir del 1900 les notícies radiofòniques, que apareixen el 1920, la televisió, el 1950, els noticiaris de 24 hores per cable, el 1980, i les notícies per internet a partir del 1990 redueixen el creixement i la difusió dels diaris de paper, que actualment tenen una circulació per habitant, als EUA, que és només el 40% de la que era el 1900.
La premsa mundial escrita creix del 2005 al 2009 un 6%, però a Europa decreix un 8% i als EUA, un 11%, mentre que creix un 13% a l'Àsia i un 30% a l'Àfrica. La circulació mundial de diaris és ara de 500 milions d'exemplars. Els diaris en paper no són, certament, una cosa del passat...
La reducció de la difusió de la premsa escrita en els darrers anys a Europa i als EUA està lligada a l'aparició de Facebook i Twitter, en què la penetració és superior al 50% de la població, mentre que a la Xina i a l'Índia no arriba al 5%. En teoria la informació que circula per les xarxes hauria de facilitar i enriquir el contingut dels diaris escrits si se sap com estructurar-la i processar-la. És una oportunitat fins ara desaprofitada.
És encara avui la televisió el mitjà més comú per rebre informació i notícies per a la població dels EUA i la UE, però internet ha passat del quart lloc al segon com a proveïdor d'informació, superant clarament els diaris i la ràdio en els darrers anys. Possiblement la premsa escrita ja és a Occident més d'opinió que d'informació.
L'invent del ‘Sun', és a dir, la publicitat com a font essencial de finançament de la premsa escrita, és encara el que la manté. Als EUA suposa el 80% dels ingressos, i a Europa és del 50%, però internet està portant els diaris a una autocompetència destructiva perquè molts publiquen en format electrònic gratuïtament les mateixes notícies que publiquen en format paper, i això porta a la reducció d'ingressos per la disminució del nombre de diaris venuts i per tant a la reducció de la publicitat. Els anunciants volen arribar al gran públic, i quan la difusió baixa paguen menys pels seus anuncis... És un cercle viciós que podria no tenir fi.
Els gran diaris: ‘Financial Times', New York Times i Wall Street Journal, comencen a fer pagar per entrar a la seva edició electrònica. Alguns ho fan limitant l'accés a les notícies especialitzades però no les generals, i d'altres limitant el nombre de visites. Més del 50% de les entrades a l'edició d'un diari electrònic provenen de lectors que només en fan una, i menys del 10% dels lectors hi fan més de 10 visites al mes; per tant, la mecànica és limitar el nombre d'entrades que un lector pot fer a un diari electrònic a partir de les quals ha de pagar. Això tindrà dues conseqüències: crearà ingressos complementaris al diari i li donarà una més gran difusió, i per tant millorarà l'atractiu per als anunciants. Als EUA, on els diaris es venen majoritàriament per subscripció, la inclusió de la visita sense pagament a l'edició electrònica per als subscriptors pot ser una bona manera d'acostumar-los a pagar per aquest servei.
La gran concentració de diaris el segle XX, pels avantatges de la massa crítica i darrerament la possibilitat de fer edicions múltiples a diferents indrets de la geografia, ha portat els diaris a una recerca de neutralitat i no partidisme perquè els llegeixen persones de diferents orígens i ideologies. Això era radicalment diferent el segle XIX, quan opinió i notícies se superposaven i els diaris i les gasetilles es confonien.
A partir de l'any 2000 l'aparició d'un neoconservadorisme incisiu i l'ús d'internet, en què tothom pot expressar el que vulgui, han introduït novament amb èxit a les televisions i diaris el partidisme com una característica que és apreciada pel gran públic. La Fox, cadena de Rupert Murdoch, radicalment conservadora, ha quadriplicat la seva audiència del 2000 al 2010, mentre que una de més neutra com la CNN només l'ha mantinguda.
La possibilitat de tenir televisions i diaris locals que permeten les noves tecnologies ens retorna al particularisme i localisme del segle XIX, “tornem al cafè” diu l'Economist. Abans les notícies circulaven a través del boca-orella; ara, a través de les xarxes nascudes des d'internet. Això fomenta l'aparició de diaris més sectaris, la dependència dels quals respecte de grups econòmics o polítics ja no s'amaga ni es dissimula.
És cert que avui la neutralitat dels mitjans de comunicació està sent substituïda per la transparència com a atribut més valuós; és a dir, es pot dir el que es vulgui si se'n revela l'origen, encara que no es reveli la manera com s'ha obtingut la notícia. Wikileaks n'és l'exemple paradigmàtic.
Les pràctiques d'un cert tipus de premsa com la violació de la intimitat de les persones per aconseguir la notícia que l'escàndol Murdoch ha tret a la llum, o la manipulació de la informació i la notícia del grup de comunicació de Berlusconi, Mediaset, si mai s'evidencia més clarament, poden suposar un trencament en aquesta espiral informativa a què darrerament hem estat exposats i en què sembla que tot està permès per la mai prou ponderada llibertat d'informació.
És cert que la premsa del segle XXI serà diferent de la dels dos segles anteriors tant per la tecnologia com per la difusió, però el que és important és que no hi hagi impunitat respecte del que es publica i s'opina. La veritat, la defensa de l'honor i la intimitat de les persones han de ser preservades si volem mantenir les llibertats. Si parlem de llibertats, sempre hi ha d'haver límits i equilibris, les tecnologies modernes no ho fan certament més fàcil.
L'HAS CAGADA NOI...
Un jugador pretès pel Madrid reconeix que el Barça és 'el millor equip del món'
El davanter del Santos, Neymar, ha afirmat en una entrevista a la pàgina web de la FIFA que el Barça 'és el millor equip del món'. El Reial Madrid està intentant fitxar aquest jugador des del final de la temporada passada.
Nova patacada institucional al Reial Madrid de Florentino Pérez. Si la setmana passada, el seu nou fitxatge Hamit Altintop demanava sortir del club sense ni tan sols haver debutat, ara l'equip blanc ha vist com el que pretenia que fós el seu fitxatge estrella de l'estiu, ha declarat que el Barça és "el millor equip del món". En una entrevista a la pàgina web de la FIFA, el davanter del Santos,Neymar, també posa fi al debat entre Cristiano Ronaldo i Leo Messi en afirmar que al Barça "també hi ha el millor jugador del món".
Si Neymar finalment es manté a l'equip brasiler del Santos, es podria enfrontar al Barça a finals d'any, en motiu del Mundial de Clubs que es celebrarà al Japó. Neymar creu que el seu equip haurà de "resar i encomanar-se a Déu" per guanyar el Barça. El jugador brasiler és una de les grans promeses de l'actualitat i s'espera que després d'aquest Mundial que es jugarà al desembre, fitxi per un gran club europeu.
 |
Revista EL TEMPS |
16 d'abril de 2011
ELS DIES EN QUÈ EL POBLE VALENCIÀ VA DIR PROU
18 de juny de 2011
vilaweb.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada