Einstein, Heidegger i la dialèctica de Mou
El gran comunicador Mourinho, o millor, el personatge mediàtic “Mou”, va banyar el seu penúltim argumentum ad populum (o discurs amb què s’atribueix l’opinió dels demés a la pròpia), amb una propietat textual molt llaminera per als oradors: l’argument d’autoritat. Amb la proximitat que concedeix el fet de pertànyer a una mateixa categoria o família, va citar Albert Einstein anomenant-lo “el tio Alberto” i manllevant-li la cita següent: "Hay una fuerza motriz más fuerte que el vapor, que la electricidad y que la energía atómica: la voluntad. No son palabras mías, sino de un tal Albert. No era estúpido este Albert Einstein, con la voluntad se puede hacer todo", asegurava ara fa 48 hores el técnic del Madrid.
No hi ha desperdici en cap de les frases que utilitza Mou i, en aquest cas, unes hores abans del partit que obriria la semifinal de la Champions League, anunciava al món que l’equip rival ho tenia tot perdut davant la seua estratègia, per incontestable i per erudita; és a dir, pertanyia a Einstein i acomplia un silogisme gairebé aristotèlic. Premissa A: La voluntat ho pot tot. Premissa B: nosaltres tenim la voluntat. Conclusió que s’hi infereix: nosaltres ho podem tot.
Això és, ni més ni menys que el triomf de la voluntat. I mireu quines coses, no era aquest mateix el títol que “el tio Adolfo”, Hitler, va donar al seu famós discurs de masses...? Casualitats de la vida, de la vida d’alguns pensadors i moralistes.
És molt probable i fàcil de suposar que entre llibre i llibre d’Einstein el professor Mou passa algunes hores distret amb la lectura d’Stuart Mill, pensador anglés del segle XIX les idees del qual apunten que originàriament la voluntat és producte del desig (creença amb què aparentment combrega Mourinho). Però potser la pruïja lectora del portugués no l’ha fet caure en el compte que es botava una consideració prèvia del filòsof prussià Immanuel Kant: la voluntat és cosa diferent del desig, una persona virtuosa o que tinga principis ferms, actua sense pensar en el plaer que espera obtenir amb el seu compliment. Per tant, aquesta és condició necessària per a una “voluntat moral, lliure”.
 |
| Mourinho (L.Gené /AFP photo) |
Als inicis del partit, la maquinària psicològica i tàctica del portugués deixava passar el temps, precisament per aquella confiança, ja descrita, en la voluntat i la superioritat de la força; només calia veure el contrast, d’un bàndol, el del Madrid, les etzibades de múscul de Ramos i Pepe per l’anhel d’emular Ares i Heracles; de l’altre, el del Barça, els moviments incansables de d’un savi fill d’Atenea, Xavi Hernández, i la rauja de Piqué Paris, fill del rei de Troia i tocat subconscientment pels encants de la nova Afrodita. Tanmateix, el final del partit girava la cara al descarat Mou. Els seus jugadors, en declaracions a la premsa, revelaven que l’objectiu era tan limitat com que es confromaven amb empatar el partit a zero gols. El mateix Cristiano palesava la paradoxa del seu rol, constret entre Averrois i Unamuno, perquè la raó li dictava una confessió, la de no jugar a gust a la manera de Mourinho, i la fe li feia creure en una altra religió, la de no contradir el seuprofeta, que per això ha vingut a recrear un nou ordre de justícia i felicitat universals al paradís (fiscal) de Florentino. Mentrestant, l’expulsat del jardí celestial de la Champions a la grada dels mortals, abocava bilis negra en favor de la samarreta blanca i, trist, resignat, però igualment lúcid en el discurs verbal i expeditiu com sempre, es preguntava “¡por qué, por qué, por qué”, tantes vegades com Camilo Sesto exhortava al déu pare en Jesucristo Superstar “¡quiero saber, quiero saber, quiero saber Senyor!” o tantes com la lletania prega “ora pro nobis” en les rogatives als seus sants. Amb una referència clara al que ell entén actuació desafortunada del jutge de la batalla, Wolfgang Stark, exhibeix la seua espectacular memòria per recordar els àrbitres que en el passat han xiulat a desgrat en la seua carrera d’entrenador i deixa anar als amants del cinema d’intriga una tirallonga de protagonistes UEFA per fets macabres en favor del Barcelona: “¿Por qué Ovrebo, Bussaca, De Bleeckere, Stark..?”, exclamava retòricament Mou, amb cara de Santíssim Crist de la Corona de Sevilla. I és clar, després de veure el que s’ha vist per la televisió durant els 90 minuts, altra meravella de Leo Messi inclosa, i escoltar aquestes declaracions, els periodistes han llançat la insídia cap a Mou. Però heus ací que els professionals de la lletra i imatge efíemeres desconeixen la vena existencialista de l’entrenador, segurament inspirada en estudis del danés Kierkegaard, a qui l’entrenador pot haver llegit la idea que "la vida ha de ser viscuda cap endavant, però només pot ser entesa cap enrere. És a dir, esguardar el futur sense menysprear el passat, sabent que tota la vida d’un home forma una unitat, i és en aquesta unitat i identitat personal com s’explica tot el conjunt d’una vida”.
El geni portugués no ha pensat, potser perquè no fa lectures tan venials com ara les esportives, que l’equip contrari ja ha demostrat que pot construir sobre la destrucció i que té un geni personal, messiànic, que opera amb la física quàntica entre els llindars de l’espai, el temps i les cames dels defenses contraris, sense necessitat d’apel·lar a la tortura corporal i moral de l’enemic ni cantar-li l’himne popular dels estadis “ese portugués/ qué hijo... és”, la qual cosa encara podria augmentar la pena de Mou, si no fos que el mestre lusità ja està acostumat a reflexionar sobre “el ser”, més concretament sobre les paraules de Heidegger al voltant del Dasein, mot de l’alemany que el filòsof usa per assenyalar la relació entre l’ésser i l’home, l’home i l’existència.
Finalment em decline a pensar com Mou, “tot és un complot”. L’àrbitre Stark és alemany, veieu, com el Heidegger!, i ha perpetrat una maniobra per instaurar en el subconscient de Mou les preguntes que aquest pensador, també alemany i casualment assentat en la ideologia nacionalsocialista de Hitler, va redactar ara fa uns cent anys, per preparar el patíbul mortuori del portugués (mourir, fr.), a manera d’ofrena religiosa, en gratitud per haver pensat el mateix lema que el Führer, en un dia tan important, perquè ambdós són líders, de masses que esperen que els seus guanyen però sobretot esperen veure’ls, escoltar-los i aplaudir-los.
En veritat, hi ha reflexions sobre l’existència que semblen pensades ex profeso per a l’ínclit José Mário dos Santos Mourinho Félix, àlies Mou, com aquelles que un dia Heidegger va pro-mou-re: “Quina funció té la veu de la consciència? En quines coses consisteix l’angoixa i què ens ensenya? Què significa l’expressió “anticipació de la mort”? Per què la mort dóna la pauta per a l’autenticitat a l’home en l’ésser?”.
La “mort futbolística” de Mourinho al real Madrid pot haver començat al mateix estadi Bernabeu, un 27 d’abril de 2011, després de perdre 0-2 contra un Barça fidel als seus principis. Però no tant pel joc del seu equip, adobat de full contact, ni per errors dels àrbitres (que li han concedit més penals que a cap altre equip en el campionat lliguer), sinó per llegir massa erudició científica i no documentar-se en la seua disciplina, l’esportiva, on hauria d’haver tirat mà d’hemeroteca i haver comprovat que, igual com ell ha fet aquesta nit, un anterior entrenador del Madrid, Bern Schuster, va començar a deixar de ser-ho en la Liga 2008-2009, quan va declarar que el seu equip no podria guanyar en el Camp Nou. Casualitat, un altre alemany.
Llibertat i TV3
 |
| Foto: sport.es |
AGENDE DE MOBILITZACIONS
VOLEM TV3
Dissabte 30 d'abril
Ontinyent (La Vall d'Albaida)
Sopar de germanor per reivindicar el dret a la llibertat d’expressió.
Els diners recaptats aniran destinats a fer front a les multes.
Els tiquets s’han d’adquirir al Casal del 18 al 28 d’abril.
Més informació als telèfons 962389291i 664681591 o a valldalbaida@acpv.cat
Preu del sopar: 10 euros.
Després del sopar hi haurà COL·LABORACIONS MUSICALS + JAM POÈTICO-MUSICAL
Diumenge 1 de maig
Borriol. Plaça de la Font, 16:00 h.
Consentració en favor de TV3.
Eduard Punset de Crackòvia (TV3)
analitza la ment de Sergio Ramos
Lluís Llach lidera un manifest d'artistes de suport a la Conferència Nacional per l'Estat Propi
El músic retirat, Joel Joan i Àlex Casanovas han firmat avui un text que recull ja el suport de 27 personalitats del món de la cultura
ROGER TUGAS, 26/04/2011 - www.ara.cat
 |
Foto: racocatala.cat |
El músic ja retirat Lluís Llach s'ha tornat a mullar avui pel país, després de cantar per Acció Cultural del País Valencià durant la manifestació de la Diada del País Valencià del 16 d'abril, i ha inaugurat el procés derecollida de signatures d'un manifest d'artistes en suport a la Conferència Nacional per l'Estat Propi que tindrà lloc aquest dissabte a Barcelona. Juntament amb els actors Joel Joan i Àlex Casanovas, Llach ha firmat un text que subratlla que "només és possible racionalment d'escollir entre la independència o la desaparició com a nació" i que "l'estat propi és també el mitjà més clar per aconseguir uns nivells de benestar que estiguin en consonància amb l'esforç, el treball i el sacrifici esmerçats col·lectivament pel poble català".
També donen suport al manifest altres artistes com Antoni Albà, Alfred Bosch, Jaume Cabré, Lluís Gavaldà, Julià de Jòdar, Quim Masferrer, Francesc Ribera Titot i Isabel-Clara Simó dins un llistat de fins a 27 personalitats. Dijous es firmarà un altre text on els protagonistes seran representants provinents del món polític. De tot l'aspectre sobiranista, segons avancen els organitzadors.
l'escriptor Jaume Cabré, (foto: omnium.cat) |
"Hem de fer un pensament sobre què som i on volem anar, ara que el mapa de carreteres amb Espanya s'ha aclarit" i "els partits estan molt despistats, per dir-ho finament", segons Llach, que ha subratllat la transversalitat que busca aquesta Conferència. Casanovas ha lamentat que "són ells [els espanyols] els que no volen que pertanyem al seu estat", mentre qe Joel Joan ha defensat que "toca arriscar i comprometre's" i "plantar cara ara i no quan sigui tard".
El Tribunal Superior valencià incorpora la causa dels vestits de Camps al cas Gürtel
La decisió pot asseure al mateix banc dels acusats el president valencià, Francisco Correa, Pablo Crespo i Álvaro Pérez - 27/04/2011 - www.vilaweb.cat
El TSJ valencià ha acceptat incorporar la causa dels vestits regalats al president del Consell, Francisco Camps, al cas 'Gürtel' que investiga els regals fets de Francisco Correa, Pablo Crespo i Álvaro Pérez a dirigents del Partit Popular. La decisió deixa en mans del jutge instructor, José Flores, decidir si Camps seurà en el mateix banc dels acusats que els pressumptes instigadors de la trama de suborns.
 |
Foto: linformatiu.com |
El tribunal de València ha de decidir aviat si porta Camps a judici per suborn impropi, per l'acceptació de regals de la trama, o si la seva situació judicial empitjora encara més en transformar-se en un delicte de suborn propi, per acceptar regals a canvi d'un tracte de favor a les empreses de la xarxa de Correa.
 |
Foto: linformatiu.com |
Els debats electorals tornen a evidenciar el dèficit democràtic del govern Camps
JUAN E. TUR. www.linformatiu.com
Ni sorteig de costat, ni de torn, ni elecció entre diverses possibilitats de moderador. A diferència de les televisions públiques de referència, el Consell d'administració de RTVV va aprovar ahir, gràcies als vots dels membres triats pel PP, la proposta rígida i obscurantista imposada per la direcció sense diàleg amb els partits de l'oposició. Una proposta que situa el model de democràcia de Camps més pròxim al dels governs totalitaris que a les més veteranes democràcies occidentals.
Entrevista amb Isabel Morant
Julià Alvaro 27/04/2011 www.vilaweb.cat
Fem l’entrevista passades les vuit de la nit, sense llevar-nos l’abric perquè resulta que en el seu despatx de la Facultat de Geografia la calefacció no funciona. Diu Isabel Morant (Almoines, la Safor, 1947) que la Universitat de València no passa el millor moment i no es refereix a la calefacció, evidentment. Ha arrancat l’entrevista amb una idea fixa, que era explicar-nos totes les maldats del Partit Popular. No era el que a mi més m’interessava però estava clar que Morant tenia interès a deixar clares algunes coses per, a continuació, contestar el que jo li preguntava. Es tractava d’un pròleg a manera de “i ara, dit tot això, quina és la pregunta?” Isabel Morant és de tracte agradable i no l’ha molestada ni haver hagut d’esperar-se els vint minuts que hem arribat tard a l’entrevista.
 |
Foto: R. Ortín (vilaweb.cat) |
"Al PSPV no crec que estiguen fent les coses malament sinó que els falta força"
Julià Álvaro: Com s'explica l'hegemonia electoral, i també en les enquestes, del PP, tot i els diferents fronts que té oberts?
Isabel Morant: Aquesta és la pregunta que et fa tot el món quan ixes de València. Hi penses i veus que les anàlisis que fa la gent són molt simples i desorientades. A mi m'agradaria viure en un país on el que els polítics fan tinguera a veure amb el resultat que després obtenen a les urnes... Siguen partits d'esquerres o de dretes. Encara que ja sé que la gent no vota igual a la dreta que a l'esquerra. Normalment a l'esquerra les coses li passen més factura. La dreta d'ací ha fet passar molt bé el discurs de la riquesa i el progrés econòmic i molta gent s’ho ha cregut. Era molt difícil oposar-se a aquest discurs, els grans esdeveniments... Ara les coses es veu que van malament, que estem en la ruïna i encara, però, hi ha molta gent que no n'està convençuda. Ara resulta que és més difícil de demostrar la nostra ruïna particular, ja que estem malament, molt malament a tot Espanya. La llàstima és no haver-ho demostrat abans, devia costar molt fer els números, o no es disposava de tota la informació... A més, nosaltres, ací al País València, no només estem en la ruïna econòmica, sinó també moral. No és només que es posen diners en la butxaca sinó que se'n burlen de tot i de tots, sense conseqüències. Jo tinc l'experiència de com es boicotegen les Corts, per exemple... És inadmissible. Mira, quan van començar els primers alcaldes de la dreta pensàvem que era gent que venia a fer diners però no a robar, una espècie de capitalisme net, però era una imatge idíl·lica, ingènua i no ha sigut a això... i això no s'ha destapat quan tocava...
JA: De qui és la responsabilitat d'haver arribat fins ací?
IM: Espera, espera... Perquè a més de fer-nos creure això de la riquesa, a més hi ha la qüestió de la identitat. Quan parlàvem de llibertat, amnistia i estatut d'autonomia teníem una imatge romàntica del nacionalisme. El nacionalisme també pot ser conservador i ells això ho han fet bé. S'han gastat molts diners i això els ha donat un gran rendiment i han fet una identitat del país a la seua mida.
JA: El PP treballa bé, però i l'oposició? Com fa els seu treball l'oposició? Quina part de culpa hi té l'oposició?
IM: A mi no m'agrada parlar de culpes... Ells fan un ús del poder trampós. S'han trobat una societat democràtica i l'han usada de forma perversa. De tota manera, a mi em sorprèn que abans del tema de la corrupció no s'haja parlat de fins a quin punt són mals gestors. El conseller Font de Mora, suposem, sembla nomenat per a carregar-se l'educació... Podríem parlar de la sanitat, però, de la cultura, què s'hi ha fet? Res.
"Al País Valencià no només estem en una ruïna econòmica sinó també moral"
JA: Jo et preguntava per l'oposició, pel que el PP té enfront.
IM: Jo no vull caure en la temptació de dir que la culpa és nostra... Ells han fet un partit de masses, eh? Però la pregunta teua seria enfront què ha passat...
JA: Sí.
IM: D'entrada et diré que jo no crec que tarde massa perquè tot això comence a explotar. Segurament, el que haguera anat més ràpid, ara que la socialdemocràcia està com està i que hi ha molts problemes, és possible que siga un poquet més lent. Vaig a la teua pregunta. Quan un perd les eleccions ve una època de davallada, una part dels teus t'abandona, és perd la il·lusió. A mi em sembla que molta gent, quan va perdre el PSOE, es pensava que la cosa no tenia tanta importància, que no seria tant greu, que era l’alternança... Jo, per exemple, no era capaç d'imaginar fins on ha sigut capaç d'arribar la dreta. Jo, quan Aznar va guanyar les eleccions i Zaplana va continuar normalment, vaig començar a preocupar-me. Em semblava que si tu, Aznar, vull dir, li guanyes les eleccions a un que se suposa que ha sigut corrupte, no es pot esperar que Zaplana es mantinga sense problemes.
JA: Això seria el primer moment, i després què?
IM: Sí, la primera etapa pot ser que tu et quedes un poquet parat però després arriba el moment aquest que jo deia de la necessitat de denunciar el que estan fent. I en eixe moment, sí que tinc la sensació que no hi havia ningú. Això és així. Ni tan sols la Universitat. Ja no parle dels polítics que era la seua obligació, parle també de la Universitat... Hi ha hagut una espècie de consentiment. Davant dels abusos del PP no hi ha hagut resposta, ni de la política, ni de la ciutadania. Hi ha hagut una resposta quan ha arribat això de la corrupció però a mi em sembla que les coses no es poden improvisar. Ara em sembla, en la meua opinió, que parlar només de la corrupció no és prou i, en qualsevol cas, s'hauria de començar pel principi, per quan Zaplana, per Terra Mítica, per tot el que ha anat venint i tindre un relat potent i aquest relat no està preparat.
"Davant dels abusos del PP no hi ha hagut resposta, ni de la política, ni de la ciutadania"
JA: El PSPV et pareix una eina útil per a l'esquerra d'aquest país?
IM: A veure... Jo no trobe molta diferència entre la societat valenciana i els seus polítics... Tant el PSPV com els altres. Hi ha una diferència, és veritat. Els polítics han estat elegits i, per tant, han de fer la seua faena. La resta, cadascú treballa en el que treballa. En aquest sentit, a mi sí que em pareix que hi ha hagut molt de temps que no han fet el que havien de fer. Dir ara si el PSPV és o no una bona eina... el que està clar és que tenim el Parlament que tenim. Crec que no s'ha fet tot el que s’havia de fer i que mentre els partits d'esquerres no s'òbriguen a una ciutadania més àmplia no hi ha res a fer. Això és fonamental. O l'esquera s'obri i fa un moviment més fort, amb més gent i amb més contacte amb les coses que passen al carrer o això no anirà bé. El que passa és que això és contradictori amb l'actitud de la gent d'esquerres...
JA: Vols dir falta de compromís?
IM: No, falta de compromís , no...
JA: Compromís partidista...
IM: Exacte, exacte...
JA: Però parles de militar?
IM: No, no. El que vull dir és que perquè les coses pogueren anar millor s'hauria de tindre més força i per això fa falta més gent.
"Mentre els partits d'esquerres no s'òbriguen a una ciutadania més àmplia no hi ha res a fer"
JA: Et pareix que l'esquerra valenciana aprofita el capital humà que té a la seua disposició?
IM: Tinc la sensació que l'esquerra constituïda en partits no aprofita prou la gent que està en el seu àmbit, també tinc la impressió, però, que la gent que no militem tampoc no aprofitem les possibilitats de participació que tenim. Ho he dit abans, la societat i els seus polítics són pareguts. Tinc la sensació que ho deixem tot en els partits polítics i si no fan una determinada cosa els critiquem, no tenim, però, ni el costum d'actuar com a ciutadans ni la confiança en la nostra capacitat...
JA: I els partits d'esquerres, sols, podran donar-li la volta al mapa electoral valencià?
IM: Jo crec que això del PP com més va pitjor; perquè el PSPV guanyara les eleccions, però, hauria de fer una esforç... Necessita més capital humà, més esforç conjuntat. A veure, el PSPV és el partit més gran i s'hi ha de confiar, però o funciona o no en traure'm trellat... Només enfortint-se funcionaran, però.
JA: Quan parles de capital humà, penses en la necessitat de participació per la base o penses en les persones que han d'assumir el lideratge?
IM: Les dues coses, falten líders i bases. Ja sé que en la societat de la comunicació funciona així, però un líder o dos poden ells a soles? No ho crec. Em pareix que falten més líders en tots els llocs, la gent que milita, cadascú en el seu àmbit, han de ser líders.
"La gent que no militem tampoc no aprofitem les possibilitats de participació que tenim"
JA: En aquest sentit, et sembla que per l'esquerra hi ha desafecció per la política?
IM: Em sembla que des de l'establiment de la democràcia, des que els partits polítics s'han consolidat, hi em confiat... que ho facen. I això comporta que quan ells s'equivoquen ens enfadem, els diem de tot, ja no volem saber-ne res... És culpa només de la ciutadania? No. És culpa també dels partits que se n’han distanciat, que no han fet res per acostar la gent cap a ells. Si pense en Obama, o en Segolene Royal quan va intentar ser presidenta de França, considere que van arribar on van arribar perquè van ser porosos.
JA: Veus per algun lloc, siga de baix cap a dalt o a la inversa, alguna iniciativa en el sentit de buscar més participació, més mobilització pel cantó de l'esquerra?
IM: Jo crec que dins dels partits polítics es té por a la porositat. No saben que es poden trobar... A més les estructures internes són poc favorables que les sacsegen des de fora...
JA: Però això és impropi de l'esquerra, no?
IM: Imagine... No, no imagine, n’estic segura, això és impropi de l'esquerra. Si algun retret li faria als partits d'esquerres, assumint la part de culpa que com a ciutadana tinc, és esta falta d'obertura a la societat. Ara, i cap el futur, cal obrir-se, carregar-se de força. Això és el que han de fer els partits.
"Dins dels partits polítics hi ha por de ser porosos, no saben què es poden trobar"
JA: I si no ho fan els partits? Pot ser des de la societat mateixa d'on isca aquesta necessitat d'una nova manera de fer les coses? Amb més gent, amb més debat?
IM: Ha de ser un conjunció. Jo, en àmbit reduït, he intentat iniciatives de l'estil de plataformes i m’adone que tenim tots molt poca força. Mobilitzen coses puntuals, com ara la guerra, això sí, després, però, coses més generals no hi ha manera.
JA: Vols dir que ni els partits podran a soles, ni...
IM: Els partits podran només quan aquesta gent que ens governa s'afone més i podran a soles si s'enforteixen molt més. Cal un relat molt ben elaborat que explique què està passant i què es pot fer, i cal que en tots els sectors socials hi haja referents que siguen capaços d'explicar aquest relat. És qüestió d'anar multiplicant i anar avançant. Un dia poden ser els partits els que diguen: això!... i la societat seguir. Un altre dia poden ser els mestres o qui siga... la societat i els partits els que seguisquen. Com a resum et diré que quan veig actuar el PSPV no crec que estiguen fent les coses malament sinó que els falta força. Força vull dir multiplicar-se per trenta, per seixanta, per cent, per sis-cents.
EL DIA QUE EL POBLE VALENCIÀ VA DIR PROU
16 d'abril de 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada