Mona de Pasqua reivindicativa
 |
| comarquesnord.cat |
Agenda de mobilitzacions:
VOLEM TV3
Diumenge 24 d'abril |
Villores 19:00h. Concencentració per TV3 a la Plaça de l'Ajuntament |
Forcall 20:00h. Concencentració per TV3 a la Plaça de la Vila |
| Dissabte 30 d'abril |
| Ontinyent (La Vall d'Albaida) Sopar de germanor per reivindicar el dret a la llibertat d’expressió. Els diners recaptats aniran destinats a fer front a les multes. Els tiquets s’han d’adquirir al Casal del 18 al 28 d’abril. Més informació als telèfons 962389291i 664681591 o a valldalbaida@acpv.cat Preu del sopar: 10 euros. Després del sopar hi haurà COL·LABORACIONS MUSICALS + JAM POÈTICO-MUSICAL |
 |
Una història colonial-III
L'aculturació
Joan C. Vilalta 22/04/2011 www.in.directe.cat
Felip V, 1717, 'Carta del Rey a los Corregidores', sobre l'aplicació del Decret de Nova Planta.
Felip V, 1717, 'Carta del Rey a los Corregidores', sobre l'aplicació del Decret de Nova Planta.
Pondrá el corregidor el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado.
1716 - Decret de Nova Planta: Las causas de la Real Audiència se sustanciarán en llengua castellana
1755 - Es mana als Escolapis, orde religiós fundat pel català S. Josep de Calassanç i dedicat a l’ensenyament, que només parlin en castellà i llatí
1768 - Real Cédula de Aranjuez, es prohibeix tot ensenyament en català, es foragita el català dels jutjats i es recomana que també ho facin les cúries diocesanes.
1772 - Reial Cèdula que obliga a portar els llibres de comptabilitat en castellà
1776 - El bisbe de Mallorca obliga a les parròquies que utilitzin el castellà i a l’ensenyament del catecisme en aquesta llengua.
1799 - Reial cèdula que prohibeix "representar, cantar y bailar piezas que no fuesen en idioma castellano".
1801 - Es prohibeixen les obres de teatre en català
1838 - Es prohibeixen els epitafis en català dels cementiris.
1862 - Llei del notariat, es prohibeixen les escriptures públiques en català.
1896 - La Dirección general de Correos y Telégrafos prohibeix parlar en català per telèfon.
Un cop pres el territori i neutralitzades les seves estructures de govern cal que l’ocupant comenci a actuar.
A occident els romans van ser tan efectius que van aconseguir que les províncies assumissin la romanitat de tal manera que va perdurar fins més enllà de la fi del propi imperi i a orient els xinesos, des del 1700 aC han anat fagocitant nació rere nació fins els nostres dies.
I cal tenir present que tot poble pot desaparèixer per 2 causes: Per assimilació cultural o per esclafament demogràfic.
Si agafem la primera de les 2 hipòtesis, cal anorrear el sentiment diferencial dels pobles sotmesos.
Una de les maneres és negar precisament la diferència de l’altre, així a Turquia durant anys els kurds no eren tals sinó “turcs de les muntanyes”, a Xina es rebutja la diferència de nacions com és el Tibet i els estats magrebins, fins fa ben poc, han negat la mil·lenària cultura amazigh. Aquí a més s’ha utilitzat la religió com element uniformitzador en un sil·logisme pervers, si l’Alcorà és escrit en àrab un bon musulmà forçosament ha de ser de cultura àrab i, per tant, les cultures que no ho són àrabs no poden ser considerades islàmiques, en una situació que recorda el “hable usted en cristiano” de la nostra postguerra, i, per tant no són més que un cos estrany dins d’aquells països.
També, i no en un primer moment del període colonial es clar, es proclama la igualtat política entre les colònies i metròpoli. Així la Constitució de Cadis de 1812 es fa tant per Espanya com pel seu imperi, l’any 1946 els francesos promulguen la Llei Lamine-Gueye que abolia les diferencies jurídiques entre els súbdits francesos, metropolitans o colonials, i els territoris espanyols de Guinea Equatorial i el Sàhara Occidental el 1959 passaran a ser “provincias metropolitanas” amb representants a les Corts franquistes i tot. No és un acte de generositat, la jugada és clara, com es pot independitzar algú que forma part de nosaltres? Quin motiu té, si té els mateixos drets que nosaltres? Malgrat tot, tots aquests territoris s’alliberaran de la metròpoli en menys de 2 dècades.
Una altra estratègia d’actuar és l’anorreament o, com a mínim, el menysteniment de la cultura dels pobles sotmesos envers la cultura superior, la del colonitzador. I si una cultura és inferior, perquè no deixar-la de banda i passar-se a la que, valgui la redundància, és molt més culta i ens ofereix tantes avantatges i és molt més forta que la nostra?
El prestigi pot fer que una cultura es recuperi fins i tot entre gent d’origen diferent del que li és pròpia. Entre els segles VII i VIII els eslaus irrompen al que avui és Grècia amb tanta força que els grecs queden arraconats a l’entorn d’Atenes i als extrems del Peloponès. Però el grec és la llengua de la cultura, d’un passat gloriós, de l’administració imperial bizantina i de l’església, i així, lentament anirà arrabassant a les llengües eslaves que s’hi parlaven territori rere territori i avui, els descendents d’aquells pobles es consideren a si mateixos hereus directes dels hel·lens de l’època clàssica.
Per tant, al conqueridor li resulta imprescindible acabar amb aquest prestigi i convertir en secundària la cultura del dominat i, si és possible, trencar-ne la transmissió generacional. Així els romans prohibeixen que es formin nous druides a la Gàlia, guardians i mestres del saber d’un poble, el celta, que no utilitzava l’escriptura, els espanyols cremen la majoria dels còdex asteques i maies i fan que aquelles grans cultures no siguin més que patrimoni dels “pobres indígenes”, els francesos converteixen la que va ser la primera llengua culta de l’Edat Mitjana, l’occità, en un dialecte pagès indigne de ser parlat públicament o durant l’ocupació japonesa de Corea fins es mira que els cognoms es transformin a “l’estil japonès” i, a tot arreu, es canvien els topònims propis del territori per la versió de la metròpoli, doncs fins a la terra se li fa perdre la seva veu. I nosaltres no ens podem sentir gaire satisfets, encara avui als Països Catalans bona part dels nostres noms són en espanyol, molts dels nostres cognoms van ser mal transcrits per escrivans castellans i, després de més de 3 dècades “constitucionals”, tot de pobles i accidents geogràfics que es troben en domini lingüístic català, especialment a la Franja de Ponent i al País Valencià, tenen el seu nom oficial en una transcripció castellana, sovint aberrant. També ens riem de qui parla castellà amb accent i/o fa catalanades i no tenim problema en corregir-lo, cosa impensable , en canvi, si la situació es produeix parlant català, fins i tot sovint es considera d’una pedanteria insofrible. Sembla obvi que el català es pot parlar malament.
Un altre dels tòpics que acostumen a utilitzar és la modernitat, progressisme i grandesa de la cultura dominant, des de les velles discussions amb qui, amb l’excusa d’un internacionalisme proletari, qüestionaven les cultures minoritzades com a particularismes petitburgesos que impedien l’entesa entre la humanitat, fins els intel·lectuals que no poden entendre com ens entestem en utilitzar uns instruments tan precaris i esquifits com són les nostres llengües i cultures havent-hi d’altres, la seva, de tan rellevants i parlades per tantíssima gent, com si el nombre en fos motiu suficient.
Sovint se’ns recorda que el català havia deixat de ser una llengua literària important en el s. XVI en front del castellà que era la llengua de cultura de les classes benestants catalanes i que la recuperació del XIX té un no sé què d’artificial i de “nacionalista”. El que no se’ns explica mai és que un idioma tan important avui com l’anglès no va ser la llengua de la noblesa ni de l’administració del seu país, ho era el francès, durant bona part de l’Edat Mitja. Que precisament aquesta llengua, el francès, és utilitzada per les elits de tota Europa durant el s. XVIII, i que el català renaixerà i es normativitzarà al mateix temps molts altres idiomes de pobles sotmesos d’Europa, com el polonès, el romanès, el búlgar, etc.
Per imposar la seva cultura, el colonitzador comptarà sempre amb un instrument imprescindible: L’escola. A l’Àfrica i Amèrica amb l’ensenyament dels missioners, a l’imperi colonial francès amb l’escola pública, de tal manera que als llocs més allunyats de la metròpoli, encara que fossin polinesis o negres africans iniciaven les classes d’història amb “els nostres avantpassats els gals”. Una tornada tan avorrida, els espanyols no són més que uns deixebles maldestres dels francesos, com la que s’ha inculcat i encara s’inculca a escoles i universitats de l’estat: Que España és la nació més antiga d’Europa, creada pel casament dels Reis Catòlics, convertint el que era una simple unió dinàstica, una coincidència de reis, en una mena de gènesi nacional espanyola. Una qüestió tan ridícula com si avui es negués que Austràlia, el Canadà o Jamaica són independents pel fet que la seva cap d’Estat és la reina d’Anglaterra.
Avui, a més cal afegir-hi uns mitjans de comunicació abassegadors, amb un desequilibri notori i agressiu cap a les cultures minoritzades. Mitjans que sovint tenen molt clara la màxima que el “bàrbar” és l’altre, que sempre tenen dues maneres de valorar les coses i que generen reaccions virulentes magnificant qualsevol fet o declaració. Al cap i a la fi el món no ha canviat tant i bona part de les actuacions colonials europees s’inicien per excuses nímies i sempre per culpa del “salvatge”. Així Gran Bretanya comença a intervenir a Xina quan aquest país vol acabar amb els contrabandistes d’opi anglesos i una de les excuses que argüí França per envair Algèria és que el sobirà d’aquest país havia picat amb un ventall el cònsol de França quan aquest li havia fet unes agres observacions, llavors els mitjans de comunicació de l’època van bramar reclamant s’actués per vindicar l’honor patri ferit. A Catalunya, des de l’assalt per part de militars de la redacció del Cu-Cut, a causa d’un acudit d’aquesta revista, fins a la xenofòbia manifesta o subtil que practiquen diaris i cadenes de televisió espanyoles, d’aquesta demonització de l’altre en sabem força.
I un cop assimilada la cultura sotmesa, i moltes vegades aconseguit l’autoodi dels propis colonitzats, les seves romanalles ja es podran manifestar com un folklore banal, com una mostra de la varietat cultural de la metròpoli, i tindrem arreu símbols i banderes dels colonitzats doncs ja no faran nosa ni por. Fins i tot aquests elements de la cultura sotmesa poden ser assumits amb orgull pels colonitzadors i així veurem com els jugadors de rugbi de l’anglosaxona Nova Zelanda, abans de cada partit ballen una dansa guerrera dels avui minoritzats maoris.
Només depèn de nosaltres quin volem que sigui el nostre futur, o bé si com deien els milers de fulls de propaganda falangista en català que, finalment, Franco no va voler distribuir quan les seves tropes van entrar a Barcelona: Catalunya és un tresor espanyol arran de terra. Catalunya no cedeix a cap poble d’Espanya en essència espanyola. Catalunya és una gran emoció d’Espanya en marxa cap a un futur indefectible.
Reitero, només depèn de nosaltres que aquesta marxa no sigui indefectible, però el temps corre i no sempre a favor nostre.
Això no hauria de passar mai!
El jove de Pedreguer va ser mort per cridar 'Visca el Barça' www.vilaweb.cat
El jutge ha decretat presó provisional sense fiança per al presumpte assassí
Pere Artur Fornés, un jove veí de Pedreguer, va ser mort d'una punyalada per cridar 'Visca el Barça'. És el que ha declarat l'amic que l'acompanyava la matinada de dijous per Benidorm, després del partit de final de copa entre el Barça i el Madrid. Una nit de festa que va acabar amb tragèdia. L'assassinat ha estat un cop dur per als veïns de Pedreguer, on Pertur, com es coneixia el noi, era molt conegut per la seva implicació en la vida social i cultural.
'Esperem que tot s'aclareixi i el pes de la llei caigui sobre l'assassí', va dir el batlle de Pedreguer, que ahir va enterrar el jove de vint-i-cinc anys.
Tot i que en un principi s'havia dit que l'agressió va tenir lloc després de discutir sobre el partit, l'amic de Pertur va declarar a la policia que no hi va haver cap discussió, i que Pertur s'havia limitat a cridar un visca el Barça a un home, que per sorpresa de tothom, va llançar-se damunt del noi i li va clavar un punyal de 26 centímetres.
L'assassí va ser detingut l'endemà gràcies a la pista de l'amic, que va perseguir-lo fins una finca on vivia. El jutge ha decretat presó provisional sense fiança per presumpte delicte d'homicidi.
1983. Adéu a Miró i Rodoreda.
Lluís Llort, 23/04/2011 www.avui.cat
Tots els anys, de fet tots els dies, tenen les seves llistes d'altes i de baixes. Lamentablement, el 1983 va ser l'any en què van morir persones tan significatives com l'escriptora Mercè Rodoreda, l'artista universal Joan Miró i l'editor i autor Joan Sales. També van morir el director de cinema aragonès Luis Buñuel i la cantant i actriu Estrellita Castro. I l'actriu nord-americana de l'època daurada de Hollywood Gloria Swanson. I l'actor còmic francès Louis de Funes, el dramaturg Tennessee Williams i el dibuixant belga Hergé, pare de Tintín.
Com cantava Julio Iglesias, uns que vénen, uns altres que se'n van, però la vida continua igual. Bé, igual no, però continua, això segur. Una de les novetats de l'any va ser TV3, que el 10 de setembre va emetre per primer cop. I Roser Capdevila va crear el primer àlbum de Les Tres Bessones. I es va comercialitzar el disc compacte (CD) com a nou format per emmagatzemar informació. I Microsoft presentava la primera versió del sistema operatiu Windows.
També el 1983 un terratrèmol a Turquia provocava 1.330 morts, Margaret Thatcher, la Dama de Ferro, guanyava amb un marge impressionant les eleccions al Parlament britànic, on ja manava des del 1979 (i ho faria fins al 1990). El papa Joan Pau II va retirar la condemna imposada a Galileu Galilei quan el 1632 la Inquisició el va voler castigar pels seus Diàlegs. A la frase del savi, “Eppur si muove” caldria afegir:
a poc a poc, però es mou.
Aquest any es va emetre el primer episodi d'El equipo A, el tennista suec Björn Borg es va retirar, Eurythmics publicaven el disc Sweet dreams are made of this i Serrat Cada loco con su tema. Títol que subscric.
Quina manera de sofrir...
llegim obres en català
 |
bibliotecatecnica.upc.edu |
23 d'abril, diada de Sant Jordi
Troba tota la informació literària de la jornada a vilaweb.cat:
ELS PREMIS DE MÉS ANOMENADA
Premi Sant Jordi
Ramon Solsona, 'L'home de la maleta' (Proa)
Ramon Solsona, 'L'home de la maleta' (Proa)
Premi Ramon Llull
Núria Amat, 'Amor i guerra' (Planeta)
Núria Amat, 'Amor i guerra' (Planeta)
Premi de Narrativa Ciutat d'Alzira
Joaquin Biendicho, 'Els embolics dels Hoover' (Bromera)
Joaquin Biendicho, 'Els embolics dels Hoover' (Bromera)
Premi Mallorca
Carles Sànchez, 'Contes des de l'illa Quàntica' (Moll)
Carles Sànchez, 'Contes des de l'illa Quàntica' (Moll)
Premi Lletra d'Or
Jordi Puntí, 'Maletes perdudes' (Empúries)
Jordi Puntí, 'Maletes perdudes' (Empúries)
Premi Ciutat de Barcelona
Ponç Puigdevall, 'Un dia tranquil' (Tusquets)
Ponç Puigdevall, 'Un dia tranquil' (Tusquets)
Premi Nacional de Cultura
Marta Pessarrodona, 'Animals i plantes' (Meteora)
Marta Pessarrodona, 'Animals i plantes' (Meteora)
Marta Rojals, 'Primavera, estiu, etcètera' (Premi Exhaurim-lo! 2011, la Magrana)
Tina Vallès, 'Maic' (Baula)
Nadia Ghulam i Agnès Rotger, 'El secret del meu turbant' (Premi Prudenci Bertrana, Columna)
Bel Olid, 'Una terra solitària' (Premi Documenta, Empúries)
Cristian Segura, 'El cau del conill' (Premi Josep Pla, Destino)
Helder Farrés, 'Novotsky' (Premi Just M. Casero, Ara llibres)
Cesc Martínez, 'Opi i sardines' (la Magrana)
Najat el Hachmi, 'La caçadora de cossos' (Columna)
Pere Antoni Pons, 'Tots els dimonis són aquí' (Empúries)
Sílvia Alcàntara, 'La casa cantonera' (Edicions de 1984)
Bea Cabezas, 'La ciutat vertical' (Premi Carlemany, Columna)
Sebastià Jovani, 'Emet o la revolta' (la Magrana)
Roc Casagran, 'Un ós panda al pas zebra' (Columna)
Roger Coma, 'He conegut una noia' (Columna)
Eloi Vila, 'Una paraula de més' (Alisis)
Eduard Màrquez, 'L'últim dia abans de demà' (Empúries)
Jordi Puntí, 'Els castellans' (l'Avenç)
Maurici Pla, 'L'alquímia del mercat d'aquímies' (Quaderns Crema)
Julià Guillamon, 'La Moràvia' (Galàxia Gutenberg/Cercle de Lectors)
Màrius Serra, 'L'home del sac' (Bromera)
Carme Riera, 'Natura quasi morta' (Edicions 62)
Pep Coll, 'Nius' (Proa)
Vicenç Villatoro, 'Moon River' (Columna)
Francesc Puigpelat, 'Faust, el terrorista' (Proa)
Lolita Bosch, 'Ara escric' (Empúries)
Jordi Cabré, 'Després de Laura' (Proa)
Berta Jardí, 'La portentosa vida del sastre Bariloche' (Columna)
Salvador Massip i Sebastià Roig, 'Ullals' (la Galera)
Xevi Sala, 'Les causes perdudes' (Columna)
Rosa Cullell, 'El primer lloc del món' (Amsterdam)
Josep Vallverdú, 'Honorable fugitiu' (Pagès)
Víctor Alexandre, 'Cor de brau' (l'Arquer)
Josep Gironès, 'Viure sense el meu fill' (Meteora)
Ramon Soler, 'Peguera. L'ànima d'un poble' (Pagès)
Francesca Aliern, 'L'espiera' (Cossetània)
Lluïsa Forrellad, 'L'olor del mal' (Angle)
Nil Barral (pseudònim), 'L'home que dormia al cotxe' (Amsterdam)
Pep Campei (pseudònim), 'Lartefacte' (XXII Premi Literari Vila d'Ascó, Cossetània)
Joan Perucho, 'Les històries naturals' (Edicions 62)
Joan Perucho, 'Llibre de cavalleria' (la Magrana)
Blai Bonet, 'El mar' (Club Editor)
Josep Maria Ballarín, 'Mossèn Tronxo' (Club Editor)
Artur Bladé i Desumvila, 'Cicle de dietaris I' (Obra Completa 10, Cossetània)
Artur Bladé i Desumvila, 'Cicle de l'exili III' (Obra Completa 9, Cossetània)
Albert Espinosa, 'Si tu em dius vine, ho deixo tot… però digue'm vine' (Rosa dels Vents)
Pau Faner, 'Les bodes del diable' (Proa)
Jordi Molist, 'Promet-me que seràs lliure' (Columna)
Martí Gironell, 'L'arqueòleg' (Columna)
Francesc Miralles, 'El secret de Picasso' (Edicions 62)
Jordi Badia i Luisjo Gómez, 'El llegat de la vall' (la Magrana)
Rosa Planas, 'La veu de la caputxa' (Columna)
Alba Dedeu, 'Gats al parc' (Proa, Premi Mercè Rodoreda 2010)
Joan Todó, 'A butxacades' (laBreu)
Carles Bellver, 'L'home del calendari' (Tria Llibres)
Toni Cucarella, 'Hòmens i falagueres' (3i4)
Jordi Ortiz, 'Essència de guaiaba' (3i4)
Jesús M. Tibau, 'I un cop de vent els despentina' (Cossetània)
Joaquim Carbó, 'Jocs d'infants' (Proteus)
Sándor Márai, 'La gavina' (Empúries / Salamandra)
Hans Fallada, 'Sol a Berlín' (Edicions de 1984)
Philip Roth, 'Nèmesi' (la Magrana)
Haruki Murakami, '1Q84' (Empúries)
Ian McEwan, 'Solar' (Anagrama/Empúries)
Sofi Oksanen, 'Purga' (la Magrana)
Ba Jin, 'Família' (Viena)
John Connolly, 'Les veus' (Bromera)
T. S. Eliot, 'Quatre quartets' (Viena)
Andrea Camilleri, 'La triple vida de Chichele Sparacino' (Bromera)
Andrea Camilleri, 'El camp del terrissaire' (sèrie Montalbano, Edicions 62)
Erri de Luca, 'El pes de la papallona' (Bromera)
Thomas Pynchon, 'Vici inherent' (Amsterdam)
Harlan Coben, 'Alta tensió' (Premi Internacional de Novel·la Negra RBA 2010, la Magrana)
Anaïs Nin, 'Una espai a la casa de l'amor' (laBreu)
Martin Amis, 'La viuda prenyada' (Anagrama/Empúries)
Alessandro Baricco, 'Emmaús' (la Magrana)
Robert Goolrick, 'Una dona de fiar' (Edicions 62)
Amélie Nothomb, 'El viatge d'hvern' (Anagrama/Empúries)
James Ellroy, 'A la caça de la dona' (Angle)
Dai Sijie, 'L'acrobàcia aèria de Confuci' (Edicions 62)
Howard Jacobson, 'El cas únic de Sam Finkler' (Proa, Premi Booker 2010)
John Boyne, 'En Noah Barleywater fuig de casa' (Empúries)
Per Petterson, 'Cap a Sibèria' (Club Editor)
Kamila Shamsie, 'Ombres cremades' (Edicions 62)
Friedrich Dürrenmatt, 'La promesa' (Viena)
John Steinbeck, 'El poni roig' (Viena)
E. L. Doctorow, 'Billy Bathgate' (Edicions de 1984)
Aleksandr Puixkin, 'Relats del difunt Ivan Petróvitx Bellkin i La dama de piques' (Adesiara)
Erri De Luca, 'El pes de la papallona' (Bromera)
Donna Leon, 'Conclusions preliminars' (Edicions 62)
Jean Hatzfeld, 'L'estratègia dels antílops' (Edicions de 1984)
Tiziano Scarpa, 'Stabat Mater' (Edicions de 1984, Premi Strega 2009)
Daphne Kalotay, 'L'hivern rus' (la Campana)
Lars Kepler, 'El contracte' (Amsterdam)
Elisabeth Gilbert, 'Menja, resa, estima' (Pòrtic)
Mary Higgins Clark, 'L'ombra del teu somriure' (Edicions 62)
Johanna Adorján, 'Un amor únic' (Proa)
Enric Casasses, 'Bes nagana' (Edicions de 1984)
Arnau Pons, 'Desertar' (Lleonard Muntaner)
Konstandinos P. Kavafis, 'Esborranys i poemes inacabats' (Eumo)
Rainer Maria Rilke, 'Poemes francesos' (Edicions de la l·l)
Rupert Brooke, 'Poemes' (Adesiara)
Pere Rovira, 'Contra la mort' (Proa)
Valentí Puig, 'Altes valls' (Proa)
Jordi Vintró, 'La bassa de les oques' (laBreu)
M. Rosa Font, 'Un lloc a l'ombra' (Proa, Premi Carles Riba 2010)
Denise Desautels, 'Tomba de Lou' (Eumo/Cafè central)
'Tomàs Arias, 'Odi sobre tela' (laBreu)
T. S. Elliot, 'Prufrock i altres observacions' (laBreu)
Ernest Farrés, 'Els efectes imprevisibles dels camps magnètics' (laBreu)
Ricard Martínez Pinyol, 'La inspiració i el cadàver' (Moll, Premi Mallorca de poesia 2010)
Miquel Àngel Llauger, 'A la gran Babilònia' (Moll)
Àngel Guimerà, 'Poesia completa' (edició de Blanca Llum Vidal, Edicions de 1984)
Maram al-Masri, 'Et miro' (Pagès)
Carles Vicent Siscar i Veicens, 'Carn endins' (3i4)
Josep Sou, 'Perbreviter' (3i4)
Begonya Pozo, 'Poemes de la intempèrie' (3i4)
Celdoni Fonoll, 'Veus d'ocells/Bells ocells' (Lynx)
'La Bíblia' (Bíblia catalana interconfessional, més d'una editorial)
Yijing, 'El Llibre dels Canvis' (Pagès, edició de Jordi Vilà)
Ovidi, 'Art d'enamorar' (Adesiara)
Plutarc, 'Els mèrits de les dones' (Adesiara)
David Bueno i Torrens, 'L'enigma de la llibertat' (Bromera, Premi Europeu de Divulgació Científica)
Anna Veiga, 'El miracle de la vida' (la Magrana)
Pere Estupinyà, 'El lladre de cervells' (la Magrana)
Adolf Tobeña, 'Píndoles o Freud' (Columna)
Jordi Mazón Bueso, '100 preguntes de física' (Cossetània)
Eduard Punset, 'Excuses per no pensar' (Destino)
Joaquim Maria Puyal, 'Aicnàlubma' (Columna)
Germà Bel, 'Espanya, capital París' (la Campana)
Salvador Giner, 'El futur del capitalisme' (Edicions 62)
Gustau Nerín, 'Blanc bo busca negre pobre' (la Campana)
Laura Borràs, 'Per què llegir els clàssics, avui?' (Ara)
Vicent Soler, 'L'ofici de raonar' (PUV)
Michel Onfray, 'L'eudemonisme social' (Edicions de 1984)
Martha C. Nussbaum, 'Sense ànim de lucre. Per què la democràcia necessita les humanitats' (Arcàdia)
Giulio Raimondo Mazzarino, 'Breviari dels polítics' (Edicions de la l·l)
Stéphane Hessel, 'Indigneu-vos! (Destino)
David Kirkpatrick, 'L'efecte Facebook' (laButxaca)
Daniel Domscheit-Berg, 'Wikileaks per dins' (la Campana)
Autors diversos, 'Ordre públic i violència a Catalunya (1936-1937)' (DAU)
Felip Solé i Grégory Tuban, 'Camp d'Argelers (1939-1942)' (Cossetània)
Ferran Planes, 'El desgavell' (Club Editor)
Autors diversos, 'Tombes i lletres' (Edicions Sidillà)
Jan Karski, 'Història d'un Estat clandestí' (Quaderns Crema)
Ramon Alberch, 'El preu de la memòria. El cas de l'Arxiu Centelles' (Pagès)
Matthew Tree, 'Com explicar aquest país als estrangers' (Columna)
Patrícia Gabancho, 'A la intempèrie. Una memòria cruel de la Transició catalana' (l'Arquer)
Autors diversos, 'Veus del Sàhara' (Cossetània)
Enric Sòria, 'En el curs del temps' (Moll)
D. Sam Abrams, 'Vendre l'article' (Moll)
Valentí Puig, 'Rates al jardí' (Edicions 62)
Adolf Beltran, 'Veritat o mentida' (Proteus)
Maria Lluïsa Latorre, 'Dones invisibles' (Viena)
Ferran Aisa i Mei Vidal, 'Joan Salvat Papasseit 1894-1924' (Base)
Joaquim Aloy, 'Qui és Macià?' (Edicions de 1984)
Maurici Serrahima, 'Marcel Proust' (Edicions de 1984)
J. M. Castellet, 'Josep Pla o la raó narrativa' (Destino)
Albert Manent, 'Crònica política del Departament de Cultura' (Acontravent)
Ventura Pons, 'Els meus (i els altres)' (Proa)
Stefano M. Cingolani, 'Pere el Gran. Vida, actes i paraula' (Base)
Ignasi Mora, 'Viure amb la senyora Parkinson' (Moll)
Gabriel Pernau, 'La fabulosa història de la senyora Wang' (Meteora)
Tobies Grimaltos, 'El solatge del temps' (Edicions del Bullent)
Dúnia Carulla, 'Un amor sense vel' (Pagès)
Hervé Guibert, 'L'home del barret vermell' (Club Editor)
André Aciman, 'Adéu, Alexandria' (3i4)
Anatole Broyard, 'Quan Kafka feia furor' (3i4)
George Perec, W o el record de la infantesa' (l'Avenç)
Carlo Levi, 'Les paraules són pedres. Tres viatges a Sicília' (l'Avenç)
Eva Gabrielsson, 'Millennium, Stieg i jo' (Columna)
Joan Brossa, 'Carrer de Joan Ponç' (edició a cura de Glòria Bordons, Edicions Poncianes)
John London, 'Contextos de Joan Brossa' (UBe)
Josep M. Mestres Quadreny, 'De cop de poma a Trànsit boreal' (Angle / Arts Santa Mònica)
Autors diversos, 'Salvat-Papasseit poetavantguardistacatalà' (Edicions 62 i Arts Santa Mònica)
Autors diversos 'L'art del menjar' (CatalunyaCaixa Obra social)
Autors diversos, 'La Riera' (Cossetània)
Remei Ribas, 'Les millors postres de l'Àvia Remei' (Cossetània)
Isma Prados, 'Avui convido jo' (la Magrana)
Josep M. Morell, 'La cuina dels castells' (Pagès)
Pilar Senpau, 'Quan la vida puja a la bàscula' (Pòrtic)
Víctor Amela i Roser Amills, 'Paraules d'amor. 101 declaracions apassionades' (Angle)
Dario Porras, 'Abarçadari' (Cossetània)
Fèlix Fernández i Òscar Piqué, 'Tips de 'Mou'' (Bromera)
Toni Soler, 'Amb conte! El llibre de contes del Crakòvia' (Columna)
Autors diversos, 'Sant Jordi i un equip de llegenda. Tornen els Barça Toons' (Estrella Polar)
Autors diversos, 'Paraula de vestidor' (Ara/TV3)
Autors diversos, 'El partit de la meva vida' (Ara)
Autors diversos, 'Més de 100 raons per ser culer' (Viena)
No callarem
M.Àngels Alzina, 23/04/2011 - www.avui.cat
–Però per què ja no podré veure més Doraemon?
–Perquè el nostre president, el Sr. Camps, ha decidit que TV3 no la puguem veure més a casa nostra, al País Valencià. –I per què no? –Perquè parlen en català.
Aquest, ben segur, és un dels diàlegs més tristament repetits a les llars valencianes aquests últims dies. Un diàleg del tot surrealista i més tenint en compte que aquest president ho és tot i estar imputat en un tema judicial. Tota una generació de valencians ha crescut amb TV3. Es tracta d'una televisió que els ha acompanyat durant més de vint anys i a la qual els valencians, com nosaltres, s'hi senten lligats per raons culturals, lingüístiques i emocionals. Continuar veient TV3 al País Valencià és un dret que emana de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries (signada per l'Estat Espanyol) que insta governs i institucions a fomentar la intercomunicació entre territoris veïns. Desenes de milers de valencians –90.000, segons l'organització– van sortir al carrer el passat 16 d'abril, clamant en favor de les emissions de TV3 al País Valencià amb el lema Sí a TV3, sí a la llengua, sí a la transparència. Us n'heu adonat que com més ens prohibeixen més forta és la nostra voluntat de ser? Ni a València ni aquí no podran fer callar el nostre clam. Assumeixo les paraules de Lluís Llach al final de la manifestació, qui, des de dalt d'un camió perquè no els van autoritzar a muntar un escenari, va dir: “El País Valencià és el meu país. Visca el País Valencià.” Hi afegeixo una frase de Joan Maragall: “Per a mi la nació és la llengua”.
Reportatge d'investigació. Primers avions aterrats a l'aeroport de Castelló |
Facebook elimina l'enllaç de la festa 'rave' a l'aeroport de Castelló
Ja no existeix ni com a esdeveniment ni com a grup. Ja se n'ha promogut un d'alternatiu. www.vilaweb.cat
La convocatòria de la festa 'rave' a l'aeroport de Castelló i que s'havia fet a través del Facebook ja no existeix. Facebook l'ha eliminada, quan tan sols falten dos dies per la festa i quan ja havia acumulat més de vint mil internautes que hi havien confirmat l'assistència. El perfil de l'internauta promotor de la festa, de pseudònim Patufet, també ha estat eliminat. Aquesta matinada, però, s'ha creat un altre grup que demana una altra oportunitat a la festa, convocada la matinada de diumenge a dilluns.
La iniciativa de la festa, nascuda arran de la controvertida inauguració de l'aeroport, sense avions, convidava a visitar les instal·lacions i a fer-hi 'barbacoes, menjar-se 'la mona' o aixecar el catxirulo'. Segons els promotors, la festa volia 'aprofitar l'oportunitat brindada pel president de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra, en inaugurar un aeroport sense ni avions ni permís de navegació'.
EL DIA QUE EL PAÍS VALENCIÀ VA DIR PROU
I VA RECLAMAR LLIBERTAT I TV3
16 D'ABRIL DE 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada