61 dies sense TV3 al País Valencià

"Els informatius de Canal Nou també han quadrat el cercle. Perquè refer el No-Do en català és, senzillament, prodigiós. Per això TV3 és encara més important al País Valencià que a Catalunya. Perquè equival a llibertat. A poder, almenys, assabentar-se que 80.000 valencians s’han ajuntat i han proclamat que la volen veure" 

(Vicent Sanchis, TV3 és llibertat  www.naciodigital.cat)

TV3 és llibertat

Vicent Sanchis, 18/04/2011  www.naciodigital.com

Televisió de Catalunya és sinònim de molts encerts i alguns errors. La garantia d’una televisió pública catalana amb molta qualitat i algunes contradiccions. Encara més. L’única possibilitat d’interpretar el món des d’una visió pròpia en aquest país que es nega, sovint amb molt poca traça, a considerar-se província mediàtica vençuda. I és tot això, fins i tot, malgrat els responsables d’administrar-la i malgrat molts dels periodistes que hi treballen. I sovint, si TV3 no és del tot això o no és més encara, és per les limitacions o la falta d’ambicions de gestors i treballadors. I tot això que no és, que no és o que podria ser, té un preu alt, molt alt, que paga aquest país mentre s’informa, des de TV3, de les retallades que faran que s’escurcin els quiròfans i s’allarguin les cues d’espera.

Dissabte passat milers de persones –80.000 segons els organitzadors de la manifestació i 10.000 segons El País i Levante, que no són diaris del tot hostils–, van manifestar-se a València demanant TV3 i llibertat. L’angoixa comunicativa al País Valencià és tan bèstia, que els dos únics diaris que poden informar sobre la realitat sense un biaix agudament reaccionari o espanyolista es diuen El País i Levante. El País és, no cal dir-ho, Espanya.Levante és, cal recordar-ho, una denominació que ha pretès en els darrers segles convertir el país dels valencians en una referència geogràfica d’un ens superior. Dos diaris, tots dos, en mans d’empreses foranes amb una sensibilitat nacional pròxima a la don José Ortega y Gasset i a la de Federico García Sanchiz. Respectivament.

A l’altre costat, tot és encara més bèstia. Las Provincias o Canal Nou, senzillament, no en van informar o van distorsionar la protesta. Desenes de milers de persones manifestant-se pel centre de la capital del país només van merèixer el desdeny o l’hostilitat. Las Provincias, que va ser l’únic diari de la ciutat que després de la guerra es va mantenir sense ser falangista, ho ha aconseguit. Ha aconseguit ser-ne, finalment, de falangista. Els informatius de Canal Nou també han quadrat el cercle. Perquè refer el No-Do en català és, senzillament, prodigiós. Per això TV3 és encara més important al País Valencià que a Catalunya. Perquè equival a llibertat. A poder, almenys, assabentar-se que 80.000 valencians s’han ajuntat i han proclamat que la volen veure.

ACPV desmenteix la venda dels repetidors de TV3
Exigeix al diari Las Provincias una disculpa i una rectificació per la informació publicada hui L'entitat subratlla que els valencians no es mereixen una premsa “de tan baix nivell”
19/04/11 www.elpunt.cat

Acció Cultural del País Valencià (ACPV) desmenteix l'afirmació publicada hui pel diari Las Provincias, segons la qual l'entitat hauria venut algun dels repetidors des d'on s'emetia el senyal de TV3 fins el passat 17 de febrer.

Foto: Sergi Tomàs

L'entitat considera que el fet de publicar afirmacions “falses sense ni tan sols haver-se molestat a contrastar-les tal com exigeix l'ètica periodística mostra un nivell de seriositat i credibilitat que no hauria de ser propi d'una capçalera històrica, i posa seriosament en dubte la veracitat de la resta de les informacions que publica aquest mitjà”.

ACPV, que el passat dissabte va aconseguir desenes de milers de persones en una manifestació clamorosa a favor de TV3, exigeix que reconega públicament el seu error i demane disculpes. “Exigim respecte per als valencians: no ens mereixem una premsa de tan baix nivell”, reivindiquen.

L'entitat, dirigida per Eliseu Climent, constata la coincidència dels insults contra els valencians realitzats el diumenge passat pels responsables electorals del PP i la publicació avui d'aquestes afirmacions per part de Las Provincias.

Col·laboreu amb ACPV en l’àlbum digital de la manifestació per TV3

www.acpv.cat Estem preparant un testimoni digital de la manifestació del 16 d’abril que es posarà a la venda per recaptar fons per a la multa imposada a ACPV
Requisits:
Nombre de fotografies: una fotografia per persona
Nom i cognoms de l’autor (apareixerà publicat a l’àlbum)
Correu electrònic de contacte
Ressolució mínima: 27x18cm a 300ppp
Termini de lliurament: fins al dia 25 d’abril (inclòs)
Si la imatge no compta amb la qualitat òptima, ACPV es reserva el dret a no publicar la imatge.
Correu on s’han d'enviar les fotos: sensesenyal@acpv.cat, en assumpte del missatge del correu electrònic cal posar FOTOGRAFIA ÀLBUM DIGITAL

Lluís Llach (V)
Ernest Estornell, 17/04/2011

Foto: levante-emv.com

Hui vaig a fer un escrit polític, breu, contundent, precís. Ho avise d’entrada per a que qui no vullga continuar llegint pitge ara mateix la creueta de la finestra i se n’oblidi, perquè hui jo he de dir el que vull dir, perquè n’estic fart, molt fart. El grau de degradació democràtica al que hem arribat en aquest país ha superat tots els límits tolerables i s’ha enfonsat fins profunditats insondable. Ja era prou greu mantenir el sistema pseudodemocràtic que es va dissenyar per minimitzar amenaces als sectors socials que exerceixen el poder, un sistema al qual el meu vot val la meitat que el d’un habitant de Salamanca, Huelva o Logronyo, la tercera part que el d’un d’Àlava, Conca o Sòria i la quarta part que el d’un de Terol o Ceuta, quan no, directament, és anul·lat - gran sufragi universal, com podeu comprovar -. Però ara ho hem fet menut, perquè això, i altres coses, ha permet la instal·lació als engranatges del poder d’una munió d’individus pitjor que una plaga bíblica, perquè al seu pas només resta destrucció, desolació, espoliació i balafiament, no només d’allò que ara tenim, sinó també de tots els nostres recursos futurs, una penyora que serà molt difícil, per no dir impossible, de recuperar. I a primera línea d’aquesta plaga, hi és el president Camps.

Camps té una dèria obsessiva: vol acabar amb Acció Cultural del País Valencià. Continua el camí que ja va començar Zaplana (gran expresident que supose tots sabeu a què és dedica ara i d’on cobra), però arremetent amb més força encara, utilitzant el pes de lleis que ell mateix ha creat amb les seues majories representatives i de l’escanyament econòmic via desproporcionades sancions, perquè ara té al davant el Centre de Cultura Contemporània Octubre i això, per a ell, és com una pedra als ronyons (hèrnies discals a banda i oportunes convalescències per fer-lo menys visible quan convinga), al mateix cor de la ciutat que te sotmesa amb l’ajuda de la seua lloctinent Barberá, un centre cultural que és l’espurna que encén la flama i ens recorda contínuament qui som nosaltres i qui són ells, i això no ho poden suportar per més temps, perquè per poca vergonya que encara els quede, no els agrada que els acoloren la cara dia sí i dia també.

Foto: Sergi Tomàs

Varem ser milers, molts milers. Alguns mitjans de comunicació ho han silenciat i amagat, altres ho han manipulat i tergiversat, segons a quin terç serveixen. Va venir Lluís Llach, trencant breument el seu silenci des del comiat del 2007 i del qual, malgrat donar-me el títol per a aquesta agra nota, quasi no he palat, i també Feliu Ventura i Borja Penalba, com a Benimaclet just set dies abans, i Carles Santos i molta més gent. 

I de nou, hem tingut una prova més de que la música, la música de veritat, la que ix del cor com a necessitat d’expressar-se, de comunicar i de compartir, és alguna cosa més que música. Les cançons no van estar escollides al atzar, ni les de Lluís ni les de Feliu: són ben conegudes, però escolteu-les altra volta amb atenció i lligades al context de la seua interpretació davant l’antiga Porta dels Serrans i dalt el camió que feia el servei d’entaulat d’emergència, donada la prohibició d’instal·lació per part de la batllessa del Cap i Casal. Si no l’heu vist amb els vostres ulls, encara sou a temps, tant en format videogràfic, musicogràfic, gràfico escrit, al moment o a posteriori, perquè sembla que en aquest malaurat país encara queda gent capaç d’informar honestament, sense doblegar-se a interessos econòmics i de terços parlamentaris. No deixeu de passar-vos per ACPV i per Sí a TV3, que ens fan molta falta!

Eixim al carrer i protestem, cridem i es manifestem contra la censura, exigim llibertat d’expressió, rebutgem les centrals nuclears, reclamem una escola pública, digna i en valencià, s’oposem a les retallades socials, reivindiquem el dret a decidir per nosaltres mateix... Som al primer any de la segona dècada dels segle XXI, però no ho sembla. Tot açò podria haver-ho contat fa 30 anys, encaixaria perfectament en l’ambient polític i social d’aleshores. Conclusió: anem cap enrere. D’ací poc, la nostra pesudodemocràcia participativa, virada ja en un model estanc i esbiaixat de democràcia representativa cada volta més allunyada de la sobirania popular, farà el tomb definitiu cap a la recuperació dels terços, però en lloc de familiar, eclesiàstic i militar, ara seran el terç de la gavina, el del capoll i el de la flor de lis borbònica, en deute permanent al sector empresarial i financer que els dona suport i els cobra els favors. Però no defallirem. Si em diguérem que la probabilitat de canviar el món i de fer-lo millor és remotíssima, menys d’una entre mil milions, no per això deixaria d’intentar-ho. Ho canten ara mateix Obrint Pas: Seguirem! Encara amb el mateix coratge, seguirem! Encara amb la mateixa il·lusió, seguirem! Encara amb la mateixa empenta, seguirem! Encara amb la mateixa passió, fidels a aquell somriure que mai no oblidarem, camí de la victòria, seguim, seguirem!

Foto: www.levante-emv.com

Dissabte passat, a València

 Esperança Camps, escriptora, 18 d'abril de 2011

És dilluns. Fa sol a València. Els venedors del mercadet ambulant fa més d'una hora que criden les bondats dels seus productes per a cridar l'atenció. Sona Bach. Si tot l'any l'escolt, aquesta setmana, encara amb més motiu (amb tot, deixeu que us digui ques escoltar La Passió segons Sant Mateu o qualsevol cantata un dia d'estiu, a l'ombra de la migdiada a Ciutadella també és molt ecovador). No era de Bach ni de la Setmana Santa, ni tan sols dels venedors que cada dilluns animen el meu carrer que volia escriure. Volia escriure de dissabte. De la manifestació del 25 d'abril que enguany s'ha avançat uns dies i que ha estat l'escenari per a demanar una vegada més llibertat d'expressió.

Feia feina dissabte i no hi vaig ser present entre les desenes de milers de persones que dissabte demanaven a València les mateixes coses que els nostres majors demanaven fa més de 30 anys. Llibertat d'expressió, respecte a les idees, a la llengua, a la cultura, netedad en el comportament dels polítics... democràcia, en definitiva. No hi vaig ser però vaig seguir molt d'aprop el que passava a través del twitter, a través de TV3. Sí, per internet vaig poder seguir en directe les connexions de la meua amiga Empar Marco des de les Torres de Serrans. En Jesús també m'anava informant mentre anava fent les fotos, una d'elles la que il·lustra la portada de El Temps d'aquesta setmana...

Anit, quan tornava a casa la carretera era més buida que cap altre diumenge i pensava què podia escriure sobre la necessitat que tenim en aquest país de fer una manifestació com la de dissabte passat. Pensava quina manera més vulgar que hem tingut en carregar-nos en menys del que dura una generació el que pensàvem que els nostres majors havien aconseguit. Escoltant el concert de Lluis Llach dissabte a les Torres, pensava quina misèria, quina devastació moral si a l'abril del 2011 encara ens podem aplicar la lletra d'Abril 74. Avui matí surfejant he anat on sempre, al bloc del meu amic Vicent Usó que sí que va ser a la mani i que fa una anàlisi tan lúcida que no vull que us pedeu. Aquí teniu el seu apunt d'avui.

Em mir les meues filles i no sé quin futur els llegarem. Encara escolt Llach i veig el somni abaratit. Veig el final del vídeo que he pescat a Youtube i hi ha gent que canta l'Estaca. Llach ja s'ha retirat de l'escena i tot allò pel qual lluitava ell i tots nosaltres darrere, s'esfondra. La petitesa de mira de la classe política fa tant de mal. Han aconseguit criar un món, un país ple de criaures alienades que no s'alcen, que no senten ni pateixen quan veuen que ens retallen les llibertats, que cada dia som moralment més pobres, més petits. Han aconseguit adormir la consciència de la majoria. Desenes de milers de persones van sortir al carrer dissabte a València. Sort! Però els nostres governants no se n'alcen ni una cella. La seua moral està anestesiada. Menteixen, roben, expolien, insulten, i van a l'esglèsia a confessar-se. Se saben invencibles. I ho diuen. I ho demostren. I s'exhibeixen. Saben del cert que el 22 de maig tornaran a tenir l'urna plena de vots. Més vots que ara fa quatre anys. I nosaltres continuarem donant voltes al tauler de l'oca i cada vegada, quan estarem a punt d'arribar al final caurem a la casella de la mort i haurem de tornar a començar.

Roda per youtube aquest vídeo de l'actuació de LLuis Llach dissabte a València, dalt el remolc d'un camió perquè no hi havia permís administratiu per a instal·lar un escenari davant les Torres dels Serrans. És clar, a les Torres, només la Crida fallera. La crida, el despertador moral per llevar-nos les lleganyes de la consciència, no hi cap.

Foto: www.levante-emv.com

Clam multitudinari per TV3 al País Valencià
90.000 persones recorren els carrers de València sota el lema "Sí a TV3, sí a la llengua, sí a la transparència". Lluís Llach ha culminat la marxa tocant 'Abril 74', 'No abarateixis el somni' i 'Silenci'. Ho ha fet des d'un tràiler perquè l'Ajuntament de València no ha donat el permís per muntar un escenari
16/04/2011 www.ara.cat

Desenes de milers de persones, 90.000 segons Acció Cultural del País Valencià (ACPV), s'han manifestat aquest dissabte a València sota el lema "Sí a TV3, sí a la llengua, sí a la transparència" en la tradicional marxa del 25 d'abril, aniversari de la desfeta d'Almansa. La manifestació ha estat encapçalada per l'artista Carles Santos dirigint una banda de música i una pancarta amb representants de la societat civil i el món de la política del País Valencià i Catalunya. L'acte final ha estat protagonitzat pel cantant Feliu Ventura, que ha interpretat dos cançons, i l'actriu Pepa López, que ha llegit el manifest. El cantant Lluís Llach ha posat el colofó a la manifestació interpretant tres temes. Els crits en favor de les emissions de TV3 al País Valencià i en contra del govern que presideix el popular Francisco Camps han protagonitzat la tradicional marxa del 25 d'abril, diada oficiosa del País Valencià. Milers de valencians han recordat la pèrdua dels drets arran de la derrota a la batalla d'Almansa l'any 1707 contra les tropes de Felip V en una de les manifestacions més multitudinàries dels darrers anys i amb gran presència de representants del món polític i cultural d'arreu dels territoris de parla catalana.

Suport polític

Durant la marxa s'han pogut veure representants de formacions polítiques com Esquerra Republicana, amb el seu secretari general, Joan Ridao, el diputat al Congrés, Joan Tardà, i el president d'Esquerra País Valencià, Agustí Cerdà. També hi ha assistit el secretari general de Solidaritat i diputat, Uriel Bertran, el líder del PSAN, Josep Guia, o la presidenta d'Òmnium, Muriel Casas, entre d'altres.

"El País Valencià és el meu país!"

Al final de la manifestació, als peus de les Torres de Serrans, l'actriu Pepa López ha llegit un manifest en el qual s'ha criticat el tancament de TV3 relacionant-lo amb la "rancúnia antivalenciana" del govern de Camps i en la voluntat de convertir el País Valencià "en una mala còpia de Castella" i "una platja bruta i trista al servei de Madrid".

El text ha denunciat l'obsessió pel control dels mitjans de comunicació, el silenci de veus que neguen la reverència i una televisió que "obre la llengua del país al món amb naturalitat i rigor". ACPV també considera que el tancament de TV3 vol distreure l'atenció dels casos de corrupció que amenacen el govern valencià.

"Ens han tancat TV3, però la tornarem a obrir", continua el manifest, tot alertant que ara l'obsessió del govern Camps és tancar ACPV amb multes en una "ofensiva" iniciada fa quatre anys. El manifest ha recordat la "resistència" de l'entitat amb manifestacions, concentracions, pronunciaments institucionals i el suport de molts valencians.

"Avui hem vingut fins a aquestes torres dels Serrans, obertes a la ciutat i tancades al mal d'Almansa, per dir ben alt i ben clar, en el nostre català de València, que no ens tancaran", continua el text que manifesta "la nostra voluntat de perdurar".

El manifest ha conclòs recordant les paraules de Lluís Llach en el seu darrer concert quan va criticar la situació de TV3 al País Valencià. "Vinguts del nord i del sud, de Barcelona, Perpinyà o Mallorca, de Fraga, Eivissa o Alacant, cadascun de nosaltres assumim els mots d'en Lluís: "El País Valencià és el meu país. Visca el País Valencià!".

La manifestació ha estat organitzada per Acció Cultural del País Valencià (ACPV) amb el suport d'Òmnium Cultural i l'Obra Cultural Balear. ACPV també ha comptat amb el suport dels principals sindicats del País Valencià, UGT-PV, CCOO-PV i Intersindical Valenciana, de partits polítics com el Bloc Nacionalista Valencià, Iniciativa del Poble Valencià, Esquerra Unida del Poble Valencià, Esquerra Republicana del País Valencià o Solidaritat.

Entitats com Escola Valenciana, Societat Coral El Micalet, la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana, la Plataforma per la Llei de la Dependència, , l'Associació d'Actors i Actrius Professionals Valencians, Salvem el Cabanyal, Xúquer Viu, Ca Revolta, i el Col·lectiu contra la Corrupció també s'han manifestat aquest dissabte al costat d'ACPV.

La manifestació culmina les reivindicacions en favor de les emissions de TV3 des que el passat 17 de febrer Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es veiés obligada a tallar el senyal. L'entitat prenia aquesta decisió en no poder fer front a una modificació legislativa que imposava multes de 60.000 euros quinzenals en cas de continuar emetent.

En paral·lel, ACPV té pendent de pagar en el termini aproximat d'un mes uns 800.000 euros en multes per haver emès TV3 des d'alguns repetidors precintats l'any 2007. L'entitat manté oberta una campanya amb bons d'ajut i donacions per poder fer front a les multes abans no sigui embargada.

El meu país

Vicent partal - Director de Bilaweb, 18.04.2011, www.vilaweb.cat

Només era una manifestació, dissabte a València. Una més, si voleu. Gran, enorme, clara i contundent. Però una manifestació de repudi, a la contra. Contra el govern valencià, contra un president que molts voldríem veure a la presó. I tanmateix aquell era el meu país. 

Quan Lluís Llach va començar a cantar vaig veure gent que plorava. Enrabiada perquè trenta anys després havíem de continuar cantant les mateixes cançons i encara havíem de demanar la cosa més senzilla i elemental de totes, la democràcia. 

Al País Valencià la democràcia és un concepte feble, en perill. Ho vam tornar a veure en la manifestació, amb Llach havent de cantar dalt d'un camió, però sobretot amb la policia negant-se a tallar els carrers i obligant els manifestants a marxar cap al gruix de la gent entre cotxes naturalment indignats. A València, efectivament, el PP es creu que els qui no pensem com ells no tenim drets. En una democràcia això és inconcebible.  Però, malgrat tots els obstacles, al carrer es van trobar desenes de milers de persones contentes, decidides, alegres de trobar-se tants i tants, de posar cares, veus, sons i colors al País Valencià que no és un cau de lladres. 

La riuada de gent de dissabte ens hauria de convèncer, als valencians, que la resignació no és pas l'única manera de passar els dies. Entre les torres de Quarts i les de Serrans hi havia una excel·lent primera matèria, capaç de fer de les nostres comarques l'antítesi del ridícul que som ara. Aquell País Valencià, el meu, és el que podria canviar. Cal creure-s'ho i cal saber com fer-ho. Però no podem ignorar que érem molts i que allà hi havia la llavor d'un futur més digne.

Esplendor i misèria

Vicent Usó, escriptor - "El rastre de Vlarisse" 18/04/2011

Entre 80.000 i 100.000 persones van manifestar-se dissabte passat a València i la premsa ibèrica encara no ha dit fava. O ho ha esmentat amb la boca menuda, com si li dolguera. I això que han dedicat portades i editorials a reunions bastant més reduïdes. Però quan, entre reivindicacions bàsiques de qualsevol demòcrata -la llibertat d'expressió, la transparència-, es mesclen qüestions nacionals, dreta i esquerra espanyoles tanquen files. I ho ignoren, quan no ho blasmen. D'ací el silenci còmplice de tants sectors progressistes espanyols davant un atac claríssim a la llibertat d'expressió, davant d'una persecució evident de les idees.

La manifestació de dissabte a València serveix de munició a la dreta cavernícola, que aprofita per traure a passejar el fantasma de l'imperialisme català que tants bons serveis li ha donat, i posa entre l'espasa i la paret l'acomplexat progressisme ibèric que vol nadar i guardar la roba i encara no s'ha adonat que l'única manera de fer front a l'estultícia de la dreta és ser conseqüent amb els principis. Anar de cara al vent. I quan dic això pense sobretot en el PSOE, alguns dirigents valencians del qual portaven una de les pancartes de la manifestació(cap dels líders principals, però, i ja n'és un indici), però que, alhora, a Madrid es comporten com la dreta més reaccionària i impedeixen la tramitació de la iniciativa legislativa popular Televisió sense fronteres. Una de cal i una altra de sorra que no faran sinó precipitar el PSPV de derrota en derrota fins la desfeta final.

L'èxit de la manifestació és una mostra que el país encara està viu, que malgrat el caciquisme imperant, la impunitat amb què campa la dreta, la persecució de tota dissidència i els atacs sistemàtics a la llengua, a la cultura i al territori dels valencians, el país està viu. Està viu i està cansat d'una manera de governar que ha recuperat l'arbitrarietat, el clientelisme i la repressió com a principis bàsics. Que ha aconseguit que les cançons que Lluís Llach va compondre contra la dictadura encara siguen perfectament vigents.

La manifestació de dissabte a València, però, és també una mostra de l'etern problema que tenim els valencians: la falta de correlació entre el vigor de la societat civil i l'esclerosi dels partits que ens haurien de representar. Una esquerra atomitzada que pugna per repartir-se unes molles que només garanteixen misèria, incapaç de posar-se d'acord en una dotzena de punts bàsics que feren possible una convergència electoral que ressuscitara la il·lusió d'un electorat d'esquerres que ja està cansat d'anar a votar per a no res, per a legitimar l'onada popular que ens arrossega cada quatre anys. Dissabte, a València, es va manifestar gent amb ideals diferents, però amb un fons comú que compartíem tots: la demanda de llibertat d'expressió, de respecte a la nostra llengua i la nostra cultura, la transparència com a principi irrenunciable de la gestió pública. Els partits polítics valencians haurien d'aprendre de la gent i posar-se a la feina. Si no ho fan, hauran malmés, de nou, el capital humà que dissabte va omplir d'esperança els carrers de València.

Com en els bons vells temps del franquisme

Joan Garí (escriptor), 17/04/2011 www.ara.cat

La manifestació d’ahir a València era la culminació de més de 60 actes públics realitzats tot al llarg del País Valencià, en protesta per la decisió de Francisco Camps d’obligar a tallar el senyal de TV3. Acció Cultural del País Valencià, propietària de la xarxa de reemissors, es va veure obligada a clausurar-los el 17 de febrer davant l’amenaça de multes milionàries. Ara –després de 4 anys de persecució econòmica i política- arribava el moment de la revenja. Ahir a la vesprada, el que s’aplegà fou el bo i millor de la societat valenciana, aquells sectors que han mantingut viva la llengua contra vent i marea (sindicats, associacions, moviments cívics) i veien en TV3 un salconduit de modernitat i de dignitat nacional. 

La jornada començava, en realitat, a les 12 del matí. A aquesta hora, els escassos però obsessius dinosaures del grupuscle anticatalanista Coalició Valenciana es manifestaven a la plaça de Sant Agustí sota els lemes “Contra el ZParo”, “Contra la corrupció” i “Contra el catalanisme” (sic). A les sis de la vesprada, desenes de milers de persones s’aplegaven a les Torres de Quart –en el límit oest de la Ciutat Vella- per tres motius molt diferents (i molt més positius): en favor de la llengua catalana, en favor de TV3 i en favor d’un País Valencià sense corrupció ni autoritarisme. 

L’Ajuntament de Rita Barberà, com no podia ser altrament, ha posat obstacles per a la realització de l’acte fins a l’últim moment. Per a començar, no ha deixat alçar una tarima on poder realitzar amb normalitat el concert de Lluís Lach. El cantant de Verges tornava després de quatre anys de retir a dalt d’un escenari exclusivament per a protestar contra “una maniobra legal, que no legítima” (en les seues pròpies paraules) que busca destruir la infrastructura del valencianisme progressista. Llach s’ha vist obligat a fer-se escoltar a dalt d’un camió (sic), un robust DAF XF que ha posat la nota brasilera a la circumstància. 

El vehicle, amb el piano a dalt, precedí els manifestants –com una estranya metàfora mòbil- fins al final del recorregut, al davant de les torres de Serrans. Aquesta imatge, digna dels bons vells temps del franquisme o d’alguna de les performances de Carles Santos, ens retornava a un estat de coses que es creia superat amb la democràcia. Però tot és possible al país de Camps. 

La manifestació, fet i fet, s’ha desenvolupat amb normalitat. Els participants, amb pancartes i senyeres, han fet el seu camí i han passejat la seua indignació, mentre els timbals de Carles Santos, obrint la marxa, hi posaven el ritme amb les seues marxes mores. A l’altura de l’estàtua de Cervantes, al carrer Guillem de Castro, s’hi incorporà Josep Lluís Carod Rovira, que novament tornava a poder passejar per València (però no sol). Quan la plaça al davant de les torres de Serrans ja era plena, la multitud omplia tota l’avinguda que hi condueix. Una gentada impressionant: molta gent jove, però també vells militants, avesats a mil batalles. 

Aviat van començar les actuacions i els parlaments. Feliu Ventura feia de teloner. Les seues melodies tristes van donar pas al manifest de l’organització, llegit per Pepa López. Contra els qui volen convertir el País Valencià en “una platja bruta al servei de Madrid”, l’actriu va clamar: “Ens han tancat TV3 però la tornarem a obrir”. 

El plat fort, naturalment, fou l’actuació de Llach. Només cantà tres cançons: Abril 74, No abarateixis el somni i Silenci. Com va remarcar, foren creades per a lluitar contra els fatxes de llavors, però tenen plena vigència en la lluita contra els d’avui. Quan acabà, l’aire de les “primaveres lliures” planava en el cel net de València.

http://www.ara.cat/opinio/firmes/joan_gari

La mani de València en imatges

Toni Pitarch, escriptor - "Des de Vila-real" 17/04/2011

Si a l'Estat Espanyol, darrerament, dóna la impressió que la justícia és injusta perquè exerceix tard i malament, la premsa dóna la sensació d'estar més que mai al servei del bipartidisme i, fins i tot, de decantar-cap a una part de les dos...

Ahir, sense anar més lluny, va haver-hi una multitudinàdira manifestació a València reclamant TV3 que, segons, Canal 9 no ha existit perquè, senzillament, l'han ningunejada com també ho fa Mediterráneo i Público(que ha penjat un article a les 12:44h.) i ABC i La Razón... o, almenys, les edicions digitals electròniques d'aquests mitjans que, en principi, se presenten en societat com d'allò més plurals, objectius i bla, bla, bla... 

Bon oratge, va tornar el sol per escalfar l'ambient a les Torres de Quart i, malgrat tots els entrebancs haguts i per haver, per part, naturalment, del PP Valencià, sobretot per part de l'Ajuntament de Rita Barberà la qual voldria gaudir d'un poder totalment absolut per poder prohibir tot allò que li molesta, i la manifestació d'ahir molestava i molt, (com li molesta al president Campsque se diga que les llistes populars valencianes, i sobretot les valencianes -i no les del PP de Galícia, per exemple- van plenes d'imputats i de polítics de biografies sospitoses de pressumpta corrupció, començant per ell mateix), la manifestació va ser tot un èxit, molt positiva, sense cap incident que lamentar malgrat el retard a l'hora d'eixir perquè n'érem molts, és a dir, amb una participació que rondava els 100.000 manifestants (200 en total segons alguns?) que, al final, ens vam anar cap a casa amb el regust de què ens va saber a poc perquè, això, el concert no se sabia on se faria... només van donar permís fins les 20:30 h..., etc., etc., etc. és a dir, quasi, quasi, com al temps de Paco... Paco Camps? No, l'altre, sí, el Paco Franco i Bahamonde... 

Però, senyors, a quin País vivim? Ah, que no és un País, que és unaComunidaz, se m'oblidava, i les comunitats són de frares o de veïns, però no de ciutadans responsables i compromesos amb la societat que volem més lliure, justa, transparent, honesta i participativa... com vam reclamar ahir,més de 1.000 vila-realencs -que els tinc comptabilitzats- i més de 80.000 valencians que, malauradament, ens dispersarem a les Eleccions del proper 22 de maig entre PSOE (sí, els que no acaben de tramitar laIniciativa Legislativa Popular amb més de 650.000 firmes en favor de la recepció de TV3 al País Valencià), BLOC i Iniciativa (és a dir COMPROMÍSque no s'ha arribat a comprometre a nivell local i això, evidentment, restarà a molts llocs i sumarà a molts pocs), Esquerra Unida (més desunida que mai),Esquerra Republicana (que ahir va envair València de globus grocs i productes de tot tipus per reforçar l'argument que quasi tots "érem vinguts de Catalunya"), etc., etc., etc. per posar la victòria del PP valencià en safata de plata... i el proper 25 d'abril (ja al 2012!), més del mateix. Però enfi, no n'hem de perdre la il·lusió de construir, malgrat tot, un País Valencià d'aire polític i natural respirable, mans netes i dirigents honrats.

'O Camps o democràcia'

Manuel Baixauli, escriptor - www.vilaweb.cat - 21/02/2011

'Manifest personal' de l'escriptor de Sueca contra el tancament de TV3

Els qui em coneixen saben que deteste el carnaval de la política. Tot i que intente de tindre unes nocions elementals de com va el món, quan fullege un diari passe molt per damunt les pàgines de política i m’entretinc, només, en la secció de cultura. Si un dia dedique més temps a la política, és perquè algun fet em crida l’atenció o perquè m’afecta la vida privada.

La situació dels valencians durant aquests últims anys, me l’he mirada, com tants veïns meus, amb preocupació. Obres caríssimes i innecessàries, sense una demanda social que les justifique, al costat de mancances en camps tan importants com la salut i l’educació públiques; creixement urbanístic irracional, que ha degradat el paisatge i ens ha enfonsat en una crisi de conseqüències encara imprevisibles; ocultació i demonització de la identitat cultural i lingüística que ens fa irrepetibles davant del món; manipulació i degradació dels mitjans de comunicació, avui esclaus del poder; presidents a qui sospitosament toca, més d’una vegada l’any, la loteria, o que fan construir, amb diners de tots, un monument de la seua pròpia cara, ja de si horrible; subvencions destinades a ajudes al tercer món que van a parar, en canvi, a immobles del partit polític que governa; presidents presumptament implicats en trames empresarials corruptes... La llista és llarga, no hi cap ací.

En saber cada cas, he reaccionat unes vegades amb ironia, unes altres amb tristesa, però en totes m’ha vingut al cap una idea llegida a Imre Kertész, supervivent de l’holocaust nazi i premi Nobel. Ell es preguntava, referint-se al cim de la barbàrie nazi, com s’havia pogut arribar a una situació tan diabòlica sense haver-se’n alertat a temps, i ell acabava responent-se que era perquè havia arribat a dosis menudes, dia rere dia, com quan es puja un campanar escaló a escaló, i de sobte t’adones que ja ets a dalt. Una imatge m’ha fet comprendre que, a València, ja som a dalt: la dels meus fills mirant una pantalla buida, negra. Els meus fills miraven cada dia els dibuixos del Canal Super 3. Dijous, mentre els veien, la pantalla es tornà fosca, i muda. La imatge dels meus fills mirant el buit m’alertà i em féu comprendre que no vivim temps per a la ironia ni la tristesa. És temps d’actuar. Aquell qui veta l’emissió de canals televisius, en l’època de la globalització i de la desaparició de les fronteres informatives, aquell qui gosa envair la nostra vida privada, entrar a les nostres cases i imposar-nos què hem de veure i què no, aquell intrús no pot continuar governant en un país que es diga democràtic.

Els qui hem obert els ulls tenim la responsabilitat de fer-los obrir als qui els tenen tancats o miren cap a un altre lloc. També Hitler guanyà unes eleccions; i si va cometre els pitjors crims de la història fou perquè una multitud còmplice el consentia o mirava cap a un altre costat.

No es tracta de fer el joc a cap partit de l’oposició, més d’un còmplice del que ha passat, és tracta de fer fora els qui manen ara, els qui ens han dut dalt del campanar i es deleixen per espentar-nos. Quan es castiga un delicte, no es fa sols per escarmentar qui l’ha comés, sinó també per advertir els altres perquè no el cometen.

En alguns països d’Àfrica, els joves han tombat en quatre dies dictadures que semblaven inalterables. Als mitjans de comunicació corromputs, han oposat les eines que facilita internet i un desig poderós, irrefrenable, de viure en condicions dignes.

Aprenguem d’ells la lliçó. Moguem-nos. El que avui pareix inalterable ho pot desmuntar la voluntat del poble. No hem d’esperar que ningú resolga el nostre problema. Hem d’adreçar-nos als veïns cecs i als veïns indiferents, hem de fer-los veure allò que per a nosaltres és un dilema d’una obvietat insultant: o Camps o democràcia. No hi ha terme mitjà.

EL DIA QUE EL PAÍS VALENCIÀ VA DIR PROU 

I VA RECLAMAR LLIBERTAT I TV3