Ahir, 25 d'abril
304 anys de la derrota a la Batalla d'Almansa
Felip V preferia Intereconomia
Un 25 d'Abril sense TV3
albinyana | dilluns, 25 d'abril de 2011 | http://blocs.mesvilaweb.cat/bloc/view/id/1096
Si l'altre dia vaig dir-li a un amic que només havia pogut escoltar l'entrevista radiofònica durant dos minuts, no era perquè buscava l'exactitud temporal en la frase: qui diu dos minuts en diu tres. La idea era donar a entendre que m'havia estat impossible escoltar-la sencera pel to de les respostes.
Quan van anunciar que entrevistaven el conseller Rafael Blasco vaig sentir interés i curiositat. Un personatge com Blasco en els micròfons de Catalunya Ràdio podia oferir un bon espectacle dialèctic, i no m'ho vaig voler perdre. Però no vaig aguantar molt. No vaig poder. Les primeres respostes sobre TV3 foren suficients per a fer-me perdre la paciència. Que l'home s'haguera fet fort en l'excusa d'una hitpotètica (i increïble) il·legalitat, que fera esment d'unes dificultats tècniques inexistents... això entra en el seu paper. No ens ho creurem, però li tocava abocar-ho. Ara bé, que vulga fer-se passar per defensor de les emissions de TV3 al País Valencià és una demostració de cinisme i un insult a la intel·ligència que no vaig poder aguantar.
Si com deia, el seu govern està a favor de l'arribada de TV3, només havia de deixar les coses com estaven. Així de senzill. És impossible creure'ls quan han fet tancar els repetidors i amenacen Acció Cultural de fer-la desaparéixer amb una multa de proporcions venjatives.
Dir el que diuen és cinisme. No volen TV3, per això ara em veig de nou venent uns bons d'ajut a Acció Cultural, com quan començàvem amb els repetidors de TV3 i Blasco feia poc que havia deixat el FRAP.
25 d'abril de 1907, Batalla d'Almansa
304 anys de la derrota d'Almansa
(DEDICAT ALS JOVES QUE COMENCEN A ESTUDIAR LA NOSTRA HISTÒRIA)
La batalla va enfrontar els exèrcits borbònics francocastellans de Felip V contra els austriacistes partidaris de l'arxiduc Carles. Va ser el principi de la fi de la Corona d'Aragó
(DEDICAT ALS JOVES QUE COMENCEN A ESTUDIAR LA NOSTRA HISTÒRIA)
La batalla va enfrontar els exèrcits borbònics francocastellans de Felip V contra els austriacistes partidaris de l'arxiduc Carles. Va ser el principi de la fi de la Corona d'Aragó
Aquest 25 d'abril es compleixen 304 anys de la batalla decisiva de la Guerra de Successió de la corona de Castella, on el bàndol francocastellà comandat per Felip V -borbons i filipistes- va derrotar el bàndol austriacista que donava suport a l'Arxiduc Carlesd'Àustria. Castella ocupà aleshores el Regne de València per dret de conquesta i hi imposà els temuts Decrets de Nova Planta. No cal dir que el Regne de València va perdre en aquell mateix instant tots els furs de què disposava fins aleshores.
 |
| ca.wikipedia.org |
La Batalla d'Almansa fou el principi de la fi de la Corona d'Aragó o Corona catalanoaragonesa. El Principat de Catalunya i les Illes restaren fidels a l'Arxiduc Carles fins el 1714 i 1715 respectivament, moment en què van caure sota el jou de la corona castellana. El 1716 un últim i definitiu Decret de Nova Planta signava i marcava el final de la Corona d'Aragó, moment en què s'abolien les seues principals institucions i veia reduïda a la mínima expressió la seua independència, autonomia, mercat, moneda i lleis pròpies.
A Xàtiva des de fa molts anys pengen cap per avall un quadre de Felip V en record de la crema de la ciutat per part de les tropes borbòniques, un cop acabada la Batalla d'Almansa. Les tropes filipistes van vèncer les de l'Arxiduc, cremaren i destruïren Xàtiva, a la qual canviaren el nom pel de San Felipe, i convertiren els seus habitants en socarrats (apel·latiu popular que vol dir 'cremats').
Pobra copa!
No em negareu que el futbol espanyol està passant per uns moments molt peculiars. Em refereixo a casos tan pintorescos com ara que destrossin la copa del Rei (abans del Generalísimo) que tant s'han afanyat per obtenir, tot just tenir-la a les mans. El mal és que, en època de crisi, aquest dispendi en metalls refinats, entre els quals la plata, és un dur afront als milions de ciutadans sense feina i a la ignomínia dels desnonats per no poder pagar una mínima part del valor d'aquesta copa. I em refereixo als pops endevins, que han popularitzat els fervors patriòtics dels nostres veïns: sense comentaris.També em refereixo a la curiosa associació mental Real Madrid = Espanya, ergo Barcelona = no-Espanya, que s'ha posat de manifest en les apassionades entrevistes que els informadors esportius duen a terme en acabat un partit, posant el micro sota boques més exultants que no solvents. En efecte, vaig sentir dotzenes de vegades uns “¡Viva España!” en havent guanyat la copa del Rei (abans del Generalísimo) el Real Madrid, o confessions com “¡Ha ganado España!”, que jo trobo exactíssimes, però que si ho dius tu et diuen paleto,provinciano, talibán i fins i tot nazi.
No, no us penseu que em contradic: he començat aquest article dient que el futbol espanyol travessa moments sorprenents, i tot seguit m'he posat a parlar del Real Madrid, com si jo confongués Espanya amb el Real Madrid (bé, home, no és ben bé això). No, no: ho he dit perquè el més astorador de tot és que els musulmans estan comprant clubs espanyols, en una mena d'invasió peninsular semblant a la del segle VIII, que va donar lloc a una mal anomenada reconquesta. No és una anècdota isolada, sinó que petrodòlars, majoritàriament de Dubai, han posat els seus mercantilistes ulls en clubs de futbol espanyols; si continua així, la nostra independència serà considerada per l'ínclita Elena Salgado (que parla de l'economia catalana com si tingués migranya) com un bel·licós acte patriòtic espanyol i la Chacón ens deixarà el seu exèrcit perquè rematem la feina. I després diuen que els espanyols són racistes. No, dona, no: això depèn de la mida del talonari que exhibeixin els musulmans.
www.expanison.com
No, no us penseu que em contradic: he començat aquest article dient que el futbol espanyol travessa moments sorprenents, i tot seguit m'he posat a parlar del Real Madrid, com si jo confongués Espanya amb el Real Madrid (bé, home, no és ben bé això). No, no: ho he dit perquè el més astorador de tot és que els musulmans estan comprant clubs espanyols, en una mena d'invasió peninsular semblant a la del segle VIII, que va donar lloc a una mal anomenada reconquesta. No és una anècdota isolada, sinó que petrodòlars, majoritàriament de Dubai, han posat els seus mercantilistes ulls en clubs de futbol espanyols; si continua així, la nostra independència serà considerada per l'ínclita Elena Salgado (que parla de l'economia catalana com si tingués migranya) com un bel·licós acte patriòtic espanyol i la Chacón ens deixarà el seu exèrcit perquè rematem la feina. I després diuen que els espanyols són racistes. No, dona, no: això depèn de la mida del talonari que exhibeixin els musulmans.
  Villores, dia de Pasqua, 24/04/2010, (foto: comarquesnord.cat) AGENDE DE MOBILITZACIONS VOLEM TV3 Dissabte 30 d'abril Ontinyent (La Vall d'Albaida) Sopar de germanor per reivindicar el dret a la llibertat d’expressió. Els diners recaptats aniran destinats a fer front a les multes. Els tiquets s’han d’adquirir al Casal del 18 al 28 d’abril. Més informació als telèfons 962389291i 664681591 o a valldalbaida@acpv.cat Preu del sopar: 10 euros. Després del sopar hi haurà COL·LABORACIONS MUSICALS + JAM POÈTICO-MUSICAL  Entrevista amb Joan Francesc Mira Julià Alvaro 25/04/2011 www.vilaweb.cat Parlar ràpid, molt ràpid i molt concret. No sabria dir si és així perquè ja ha reflexionat sobre quasi tot i només li queda abocar-ne les conclusions o perquè el món li passa lent i el veu vindre. Reclama el que ofereix, intel·ligència al servei del compromís, i no assimila que moltes insignificances juntes pugan més que una bona anàlisi. Joan Francesc Mira (València, l’Horta, 1939) està en política des de sempre, des de la transició en les assemblees del socialisme nacionalista i últimament en les llistes electorals del Bloc. No es pot dir que siga profeta en la seva terra i la seva terra s’ho perd. Mentre parlem, asseguts en la cafeteria del Centre Octubre, em demana parar uns instants per alçar-se a saludar al centenari professor Josep Lluís Bausset, que acaba d’entrar i amb qui, quan jo el deixe en pau, farà tertúlia. "Hi ha una responsabilitat gran dels intel·lectuals progressistes que s'han desentès de la política"  Julià Álvaro: Com s’explica que el Partit Popular, rodejat de problemes judicials i amb una gestió més que discutible, no només no experimente cap desgast electoral després de tants anys de govern al País Valencià sinó que les enquestes li auguren una millora en els seus resultats? Joan Francesc Mira: En primer lloc, segurament, la societat valenciana no era allò que ens havíem imaginat fa 20 o 25 anys... republicana, lliberal, d’esquerres. Segurament hi havia un component molt més conservador del que pensàvem. Ací no hem tingut mai una dreta, allò que diríem, entre cometes, civilitzada, lliberal... Hem tingut una dreta bastant curta d’idees, pendent de les aparences, les floritures i l’autoexaltació absurda , amb un model de país arcaic, amb conceptes molt agraris, com a conceptes, eh? La realitat ha canviat però la imatge l’han mantinguda. A banda, la dreta en el govern no han sigut tan burros com podíem imaginar, han sigut més intel·ligents. S’han dedicat a projectar una imatge de país basada en aparences externes, en eslògans senzills i en buscar sempre un enemic de fora, siga el govern de Zapatero o els catalans, o els dos a l’hora i els ha anat bé. Els enemics estan fora i nosaltres som magnífics, més els grans esdeveniments... coses que donen una espècie de satisfacció superficial a un sector de la població que no s’ha acostumat a reflexionar, o no se’ls ha donat la possibilitat d’acostumar-se. Hi ha un decalatge entre la realitat i la percepció de la gent. Tenim indicadors pèssims en deute, en renda, en sanitat, en educació... però això no arriba a la gent... JA. Alguna responsabilitat deuen tindre els partits d’esquerres en tot això, no? JFM. L’esquerra absolutament majoritària, que és el PSOE, no ha sabut presentar una alternativa atractiva, una visió de país alternativa atractiva. Van governar durant molts anys però durant aquell temps no van fer res per canviar eixes actituds o mentalitats de fons arcaiques que et comentava. Van deixar el país bastant desarmat. Es va desmuntar, juntament amb la dreta, primer la UCD i després el PP, el projecte de país alternatiu al de la dreta de sempre. Era un model de país amb una imatge més moderna, més dinàmica, més tolerant, més progressista... i això va desaparéixer com a element d’aglutinació. Ho van desmuntar. "La dreta te una visió del país superficial i folklòrica però els altres no tenen una visió alternativa" JA. I ara en l’oposició? JFM. En l’oposició no han actuat. Han dedicat la major part del temps a les seues picabaralles internes, coses internes... Mira, el que era President de la Generalitat perd unes eleccions i immediatament se’n va. No es queda ací representant el seu model alternatiu al de la dreta, no. Se’n va. Pumba! Se’n va a un ministeri menor. Això és molt més seriós del que pareix... Els socialistes no tenen un model de país i la poca gent que la tenia, la que procedia de l’antic PSPV, està absolutament desactivada, se’n han anat a casa incapaços de suportar tanta mediocritat... i han passat a primera línia els pitjors, els que tenen la política com a modus vivendi... saben de baralles internes però no són capaços de presentar davant l’opinió pública un altra visió de país perquè no la tenen, no la tenen. Prova d’això és ara una cosa tan absurda com l’AVE a Madrid... JA. Per què absurda? JFM. Mira, el secretari general dels socialistes, el Sr. Alarte, en unes declaracions a la premsa, que jo he llegit, deia “el AVE que nos trae Zapatero y que traigo yo transformará la sociedad valenciana...” Això és absurd. És a dir, tu vas de pressa a Madrid i tornes i això transforma la societat valenciana... Això és la imatge de país que tenen, això és molt revelador, demostra la carència de model... La dreta té una visió superficial i folklòrica, basada en la falsedat... però els altres no tenen una visió alternativa. "Existeixen moviments socials interessants [...] però estan contínuament bloquejats" JA. En el país hi ha gent que tinga eixa visió alternativa a la dreta que reclames? JFM. Sí, molta... JA. Però no arriben als partits? Ni ells, ni les seus idees? JFM. Arriben fins on poden perquè se’ls ha privat de mitjans. No disposen de una televisió, ni d’una ràdio, no tenen una premsa... La poca premsa que no és pro-PP no projecta un model alternatiu... Hi ha coses. Per exemple, Escola Valenciana que mobilitza milers de persones tots els anys... Vol dir això que la societat no està morta, que hi ha una minoria molt activa... però els partits que podrien presentar una alternativa, parle del Bloc, de Compromís... no tenen com arribar a la gent. JA. Dius que la societat no està morta... JFM. No, no està morta... On hi ha un gruix ideològic o intel·lectual que no està controlat pel poder, les coses funcionen. Funcionen les Universitats, funciona un cert món intel·lectual, funciona la producció literària... tot això va en una direcció diferent a la línia de pensament majoritari de la dreta... Existeixen moviments socials interessants però... Mira, Escola Valenciana, que és el més extens, és potent però estan contínuament bloquejats... i després algunes altres iniciatives arranquen però els falta estructura i no es consoliden. JA. I això com se soluciona? JFM. És difícil... Jo no tinc una bola màgica. Sé el que faig jo, el que intente... Jo continue sent un militant actiu d’una manera de fer política valencianista, nacional i d’esquerres, més o menys d’esquerres, que és el Bloc. En este país hi ha hagut un bloqueig continu, des de la dreta a l’esquerra majoritària, a allò que políticament i ideològicament podria haver representat eixe model alternatiu de país... i sense un model alternatiu de país no hi ha res a fer. JA. Has parlat de sectors amb pes intel·lectual, de l’existència de moviments socials valuosos però no sembla que tinguen articulació per arribar a les institucions polítiques. JFM. Per arribar a les institucions polítiques necessites una força política i quant a forces polítiques n’hi ha una, que és majoritària, que governa; un altra que ha governat i que va deixar el territori com el va deixar i ara és incapaç de presentar un alternativa. Els socialistes només pensen en termes interns, que si Alarte, que si Pajín... Els socialistes no tenen un model propi i, per això, van a remolc de la dreta. Ara estan decidint si estan a favor o no que vinga Ferrari... No pot ser... I les forces minoritàries no tenen possibilitats perquè se’ls bloqueja, se’ls castiga... Fins i tot en la premsa suposadament progressista tot són tocadetes, picadetes... "Els socialistes no tenen un model propi i van a remolc de la dreta" JA. La veu dels intel·lectuals tampoc es pot dir que ressone amb força... JFM. Una gran part del sector universitari, cultural intel·lectual.. han deixat de fer política. Quan arriben les eleccions algun d’ells es fa la foto amb el PSOE, i ja està. Hi ha una responsabilitat gran dels intel·lectuals progressistes que s’han desentés de la política. JA. Què haurien de fer? JFM. Qué haurien de fer?... Per exemple, participar en l’acció política i donar suport a forces pròpies del país que sí que tenen model de país. JA. Quantes derrotes es necessiten perquè des d’algun àmbit de l’esquerra hi haja una reacció diferent a tot el que hem vist fins ara? JFM. Ahhhh, això és una pregunta que no té resposta... De tota manera, jo no sóc optimista. No veig la manera... Si que veig la manera però no que hi haja desig en un sector important de la societat d’aplicar eixa capacitat d’alternativa ja que es tractaria de donar suport a forces polítiques que realment tenen un altra idea de país. JA. On estan els lideratges que puguen facilitar eixe procés? JFM. No és només de lideratge. És un qüestió que la molta gent valuosa que hi ha en el món universitari, cultural, en entitats cíviques pensen que sense una alternativa política no es pot fer res, que tot seguirà igual. Això no vindrà dels grans partits: Uns, els que governen, perquè ja estan bé com estan, i els altres perquè només estan en la cosa interna... Tot plegat suposa una sensació d’impotència, una degradació moral en el sentit que molta gent que hauria d’estar implicada, no ho està. Pense en la gent de la cultura, els intel·lectuals, que no hem sigut capaços d’articular cap tipus d’associació que projecte les necessitats del país... "Patim una espècia de gran resignació implícita" JA. Valencians pel Canvi, que tu vas presidir, pretenia ser això. JFM. Jo vaig impulsar això però la major part de la gent també participa d’esta espècie de passivitat... Patim una espècie de gran resignació implícita. Una resignació que afecta a l’esquerra en general i també a la que té un model alternatiu de país. JA. Hi pot haver alternativa política sense el PSPV? JFM. No, en absolut. Els que van intentar fer un altre tipus de Partit Socialista van ser anul·lats, o els han domesticat, o estan marginats.. Però així està el partit. Ells mateixos haurien de pensar que així no van enlloc, estan condemnats a estar sempre igual. Veient com estan els últims anys el PSOE, perquè a mi parlar del PSPV em sona a broma, veient el PSOE no imagine com poden canviar, perquè crec que no volen, no volen. El PSOE no canvia perquè no vol canviar. Hi ha una cosa molt important que són les idees, i d’això no en tenen. Ells estan en posa’m en la llista, posa a este, posa a aquell... però a les idees han renunciat. Tots això dels vestits... està bé, cal denunciar, però això no els donarà la victòria electoral. La gent espera una alternativa i ells no la donen perquè no la tenen. JA. L’existència de tants focus de malestar com estan apareixent en la societat valenciana durant els últims anys creus que pot acabar concretant-se en alguna cosa? JFM. El malestar queda com a malestar, no provoca l’actitud positiva de dir anem a organitzar alguna cosa, o anem a adherir-nos a alguna cosa de les que hi ha... "El PSOE encara no s'ha assabentat de que el Bloc hauria de ser el seu aliat natural per a una majoria alternativa" JA. I més a l’esquerra del PSPV, donats tots els dèficit que tu esmentes sobre el seu funcionament, per què no és consolida res potent? El Bloc, per exemple, en l’àmbit autonòmic no passa de tindre un paper testimonial. JFM. Val el que t’he comentat abans, el Bloc, valga la irònica redundància, està bloquejat: no li dona suport ningú des de fora. Hi ha tot un grapat de col·lectius, entitats cíviques, del món universitari que no volen sumar-se a això... Preferixen estar esperant què passa amb el PSPV... No volen perquè això requereix compromís, participació, dedicar temps, esforços... Està bloquejat, com pots arribar a la gent si no ixes en els mitjans, en la premsa, en la televisió... Arriben on poden arribar... Per això on tenen contacte directe amb la gent, en els municipis, allà arriben però en els àmbits que necessites mitjans més generals, com que no es tenen... A més, el PSOE encara no s’ha adonat que el Bloc hauria de ser el seu aliat natural per a una majoria alternativa. El veuen com un competidor positiu i tracten de minimitzar-lo, posar-li bastons a les rodes. En lloc de pensar que si estos creixen a nosaltres ens interessa. No s’adonen que el PSOE sol no governarà mai, mai, en la vida... Com que són curts de mires, no veuen més enllà... JA. No observes ni un fil de llum? JFM. Sí, home... Ací hi ha una capacitat de resistència, minoritària, però resistència, molt gran... Hi ha un sector minoritari però significatiu de la societat que està ahí, resistint. JA. I com pot anar més enllà de la resistència? JFM. No ho sé. Torne a dir que jo estic molt decebut de tot eixe molt intel·lectual, acadèmic, que està passiu. L’única manera que passe alguna cosa és que esta gent done suport a unes determinades forces polítiques i fer-les créixer. No ho volen veure. Passen anys i anys i tot segueix igual. Sí, es queixen, protesten, fan tertúlies, fins i tot escriuen algun article però ahí estan, passius, com si res tinguera solució. Desplegament policial (econòmic!) per prohibir l'accés a l'aeroport de Castelló  Foto: www.levante-emv.com Guàrdia civil i policia va prohibir durant 24 hores l'accés al recinte per evitar una festa reivindicativa 25/04/2011 www.vilaweb.cat Des de la mitjanit de dissabte fins la passada mitjanit, cotxes i agent de la guàrdia civil i la policia han custodiat l'aeroport de Castelló per evitar que ningú no hi accedir ni pogués celebrar la festa reivindicativaconvocada per Facebook. Tant Compromís com EUPV han denunciat la desproporció del desplegament policíac i el malbaratament de diners públics que això ha suposat. El secretari general del Bloc i portaveu de Compromís, Enric Morera, ha lamentat que la delegada del govern espanyol al País Valencià haig 'col·laborat a evitar una protesta ciutadana contra l'aeroport sense avions' i l'ha avisada que amb aquesta actuació es feia 'còmplice de les polítiques d'aparador i cartó pedra del PP'. 'La delegada d'un govern que s'anomena socialista ha evitat una concentració pacífica i festiva per denunciar a tot el món la política de malbaratament de diners públics que fa el PP valencià', ha criticat Morera. Per la seva banda, la diputada d'EUPV Marina Albiol ha retret que la subdelegació del govern valencià a Castelló impedís l'arribada del bus que havia muntat la formació política per anar l'aeroport 'per fer una reivindicació pacífica i festiva' i l'ha acusat d'organitzar 'un estat de setge amb els cossos de seguretat de l'estat'. Albiol explica que la intenció de la festa era menjar-se la mona de Pasqua en un ambient festiu i reivindicatiu, però que, en una rotonda a uns quants quilòmetres de l'aeroport, els havien prohibit l'accés. A més, critica que quan va demanar explicacions, la guàrdia civil no els en va donar cap: 'Es tractava de la lliure circulació de les persones i era una carretera pública que no tenia cap motiu per tallar-se'. Albiol considera que el dispositiu policíac desplegat durant vint-i-quatre hores ha estat totalment desproporcionat, i recorda els diners que ha suposat: 'Ha estat una forma ridícula de gastar els diners, perquè no érem persones perilloses sinó unes quantes famílies amb mones, llonganisses de pasqua i entrepans'. La iniciativa de la festa, nascuda arran de la controvertida inauguració de l'aeroport, sense avions, convidava a visitar les instal·lacions i a fer-hi 'barbacoes, menjar-se 'la mona' o aixecar el catxirulo'. Segons els promotors, la festa volia 'aprofitar l'oportunitat brindada pel president de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra, en inaugurar un aeroport sense ni avions ni permís de navegació'. Polònia Valenciana El 22 de març del 2007, en Pasqual Maragall dePolònia va cloure el programa transvestit de fallera major, amb arracades, i banda i manteleta. Fa quatre anys, Camps començava la seva ofensiva contra les emissions de TV3 al País Valencià. Aquella primavera, la resistència valenciana –que són com el poble d'Astèrix envoltat de romans però sense la poció màgica del druida Panoràmix– va tenir una petita victòria a la Carrasqueta, on va aconseguir fer enrere la Guàrdia Civil, que pretenia segellar el repetidor. La mateixa resistència, ara, només li queda el Youtube i el 3alacarta. Però, el 2007, en Maragall polonès protagonitzava segurament el primer gag protesta reivindicatiu en relació amb la “qüestió valenciana”. Al llarg d'aquests quatre anys, Polònia n'ha fet uns quants, de gags sobre TV3 i sobre els xics que la volen veure i els que no la volen ni veure. Fa un mes, el personatge de Mikimoto acompanyava el reducte de valencians en una reunió clandestina. Però qui millor personifica els gags protesta reivindicatius és en Lluís Llach que broda Manel Lucas, especialment quan canta. Tres dies abans que Llach –que reapareix per la causa– tanqui la mani a València amb un recital reivindicatiu, en Llach dePolònia va avançar “en primícia” les cançons. I no són les sintonies de TV3, melodies que formen part de la nostra cultura sentimental, el millor repertori per a un concert protesta? El cor de la ciutat, Bola de drac, la sintonia de la Lotto 6/49 presentada com a Que tinguem sort o l'èxit recent que ésEfectivament. TV3 hauria d'encarregar la cançó de l'estiu a Llach. Mona de Pasqua reivindicativa
Una història colonial-III L'aculturació Felip V, 1717, 'Carta del Rey a los Corregidores', sobre l'aplicació del Decret de Nova Planta. Pondrá el corregidor el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado. 1716 - Decret de Nova Planta: Las causas de la Real Audiència se sustanciarán en llengua castellana 1755 - Es mana als Escolapis, orde religiós fundat pel català S. Josep de Calassanç i dedicat a l’ensenyament, que només parlin en castellà i llatí 1768 - Real Cédula de Aranjuez, es prohibeix tot ensenyament en català, es foragita el català dels jutjats i es recomana que també ho facin les cúries diocesanes. 1772 - Reial Cèdula que obliga a portar els llibres de comptabilitat en castellà 1776 - El bisbe de Mallorca obliga a les parròquies que utilitzin el castellà i a l’ensenyament del catecisme en aquesta llengua. 1799 - Reial cèdula que prohibeix "representar, cantar y bailar piezas que no fuesen en idioma castellano". 1801 - Es prohibeixen les obres de teatre en català 1838 - Es prohibeixen els epitafis en català dels cementiris. 1862 - Llei del notariat, es prohibeixen les escriptures públiques en català. 1896 - La Dirección general de Correos y Telégrafos prohibeix parlar en català per telèfon. Un cop pres el territori i neutralitzades les seves estructures de govern cal que l’ocupant comenci a actuar. A occident els romans van ser tan efectius que van aconseguir que les províncies assumissin la romanitat de tal manera que va perdurar fins més enllà de la fi del propi imperi i a orient els xinesos, des del 1700 aC han anat fagocitant nació rere nació fins els nostres dies. I cal tenir present que tot poble pot desaparèixer per 2 causes: Per assimilació cultural o per esclafament demogràfic. Si agafem la primera de les 2 hipòtesis, cal anorrear el sentiment diferencial dels pobles sotmesos. Una de les maneres és negar precisament la diferència de l’altre, així a Turquia durant anys els kurds no eren tals sinó “turcs de les muntanyes”, a Xina es rebutja la diferència de nacions com és el Tibet i els estats magrebins, fins fa ben poc, han negat la mil·lenària cultura amazigh. Aquí a més s’ha utilitzat la religió com element uniformitzador en un sil·logisme pervers, si l’Alcorà és escrit en àrab un bon musulmà forçosament ha de ser de cultura àrab i, per tant, les cultures que no ho són àrabs no poden ser considerades islàmiques, en una situació que recorda el “hable usted en cristiano” de la nostra postguerra, i, per tant no són més que un cos estrany dins d’aquells països. També, i no en un primer moment del període colonial es clar, es proclama la igualtat política entre les colònies i metròpoli. Així la Constitució de Cadis de 1812 es fa tant per Espanya com pel seu imperi, l’any 1946 els francesos promulguen la Llei Lamine-Gueye que abolia les diferencies jurídiques entre els súbdits francesos, metropolitans o colonials, i els territoris espanyols de Guinea Equatorial i el Sàhara Occidental el 1959 passaran a ser “provincias metropolitanas” amb representants a les Corts franquistes i tot. No és un acte de generositat, la jugada és clara, com es pot independitzar algú que forma part de nosaltres? Quin motiu té, si té els mateixos drets que nosaltres? Malgrat tot, tots aquests territoris s’alliberaran de la metròpoli en menys de 2 dècades. Una altra estratègia d’actuar és l’anorreament o, com a mínim, el menysteniment de la cultura dels pobles sotmesos envers la cultura superior, la del colonitzador. I si una cultura és inferior, perquè no deixar-la de banda i passar-se a la que, valgui la redundància, és molt més culta i ens ofereix tantes avantatges i és molt més forta que la nostra? El prestigi pot fer que una cultura es recuperi fins i tot entre gent d’origen diferent del que li és pròpia. Entre els segles VII i VIII els eslaus irrompen al que avui és Grècia amb tanta força que els grecs queden arraconats a l’entorn d’Atenes i als extrems del Peloponès. Però el grec és la llengua de la cultura, d’un passat gloriós, de l’administració imperial bizantina i de l’església, i així, lentament anirà arrabassant a les llengües eslaves que s’hi parlaven territori rere territori i avui, els descendents d’aquells pobles es consideren a si mateixos hereus directes dels hel·lens de l’època clàssica. Per tant, al conqueridor li resulta imprescindible acabar amb aquest prestigi i convertir en secundària la cultura del dominat i, si és possible, trencar-ne la transmissió generacional. Així els romans prohibeixen que es formin nous druides a la Gàlia, guardians i mestres del saber d’un poble, el celta, que no utilitzava l’escriptura, els espanyols cremen la majoria dels còdex asteques i maies i fan que aquelles grans cultures no siguin més que patrimoni dels “pobres indígenes”, els francesos converteixen la que va ser la primera llengua culta de l’Edat Mitjana, l’occità, en un dialecte pagès indigne de ser parlat públicament o durant l’ocupació japonesa de Corea fins es mira que els cognoms es transformin a “l’estil japonès” i, a tot arreu, es canvien els topònims propis del territori per la versió de la metròpoli, doncs fins a la terra se li fa perdre la seva veu. I nosaltres no ens podem sentir gaire satisfets, encara avui als Països Catalans bona part dels nostres noms són en espanyol, molts dels nostres cognoms van ser mal transcrits per escrivans castellans i, després de més de 3 dècades “constitucionals”, tot de pobles i accidents geogràfics que es troben en domini lingüístic català, especialment a la Franja de Ponent i al País Valencià, tenen el seu nom oficial en una transcripció castellana, sovint aberrant. També ens riem de qui parla castellà amb accent i/o fa catalanades i no tenim problema en corregir-lo, cosa impensable , en canvi, si la situació es produeix parlant català, fins i tot sovint es considera d’una pedanteria insofrible. Sembla obvi que el català es pot parlar malament. Un altre dels tòpics que acostumen a utilitzar és la modernitat, progressisme i grandesa de la cultura dominant, des de les velles discussions amb qui, amb l’excusa d’un internacionalisme proletari, qüestionaven les cultures minoritzades com a particularismes petitburgesos que impedien l’entesa entre la humanitat, fins els intel·lectuals que no poden entendre com ens entestem en utilitzar uns instruments tan precaris i esquifits com són les nostres llengües i cultures havent-hi d’altres, la seva, de tan rellevants i parlades per tantíssima gent, com si el nombre en fos motiu suficient. Sovint se’ns recorda que el català havia deixat de ser una llengua literària important en el s. XVI en front del castellà que era la llengua de cultura de les classes benestants catalanes i que la recuperació del XIX té un no sé què d’artificial i de “nacionalista”. El que no se’ns explica mai és que un idioma tan important avui com l’anglès no va ser la llengua de la noblesa ni de l’administració del seu país, ho era el francès, durant bona part de l’Edat Mitja. Que precisament aquesta llengua, el francès, és utilitzada per les elits de tota Europa durant el s. XVIII, i que el català renaixerà i es normativitzarà al mateix temps molts altres idiomes de pobles sotmesos d’Europa, com el polonès, el romanès, el búlgar, etc. Per imposar la seva cultura, el colonitzador comptarà sempre amb un instrument imprescindible: L’escola. A l’Àfrica i Amèrica amb l’ensenyament dels missioners, a l’imperi colonial francès amb l’escola pública, de tal manera que als llocs més allunyats de la metròpoli, encara que fossin polinesis o negres africans iniciaven les classes d’història amb “els nostres avantpassats els gals”. Una tornada tan avorrida, els espanyols no són més que uns deixebles maldestres dels francesos, com la que s’ha inculcat i encara s’inculca a escoles i universitats de l’estat: Que España és la nació més antiga d’Europa, creada pel casament dels Reis Catòlics, convertint el que era una simple unió dinàstica, una coincidència de reis, en una mena de gènesi nacional espanyola. Una qüestió tan ridícula com si avui es negués que Austràlia, el Canadà o Jamaica són independents pel fet que la seva cap d’Estat és la reina d’Anglaterra. Avui, a més cal afegir-hi uns mitjans de comunicació abassegadors, amb un desequilibri notori i agressiu cap a les cultures minoritzades. Mitjans que sovint tenen molt clara la màxima que el “bàrbar” és l’altre, que sempre tenen dues maneres de valorar les coses i que generen reaccions virulentes magnificant qualsevol fet o declaració. Al cap i a la fi el món no ha canviat tant i bona part de les actuacions colonials europees s’inicien per excuses nímies i sempre per culpa del “salvatge”. Així Gran Bretanya comença a intervenir a Xina quan aquest país vol acabar amb els contrabandistes d’opi anglesos i una de les excuses que argüí França per envair Algèria és que el sobirà d’aquest país havia picat amb un ventall el cònsol de França quan aquest li havia fet unes agres observacions, llavors els mitjans de comunicació de l’època van bramar reclamant s’actués per vindicar l’honor patri ferit. A Catalunya, des de l’assalt per part de militars de la redacció del Cu-Cut, a causa d’un acudit d’aquesta revista, fins a la xenofòbia manifesta o subtil que practiquen diaris i cadenes de televisió espanyoles, d’aquesta demonització de l’altre en sabem força. I un cop assimilada la cultura sotmesa, i moltes vegades aconseguit l’autoodi dels propis colonitzats, les seves romanalles ja es podran manifestar com un folklore banal, com una mostra de la varietat cultural de la metròpoli, i tindrem arreu símbols i banderes dels colonitzats doncs ja no faran nosa ni por. Fins i tot aquests elements de la cultura sotmesa poden ser assumits amb orgull pels colonitzadors i així veurem com els jugadors de rugbi de l’anglosaxona Nova Zelanda, abans de cada partit ballen una dansa guerrera dels avui minoritzats maoris. Només depèn de nosaltres quin volem que sigui el nostre futur, o bé si com deien els milers de fulls de propaganda falangista en català que, finalment, Franco no va voler distribuir quan les seves tropes van entrar a Barcelona: Catalunya és un tresor espanyol arran de terra. Catalunya no cedeix a cap poble d’Espanya en essència espanyola. Catalunya és una gran emoció d’Espanya en marxa cap a un futur indefectible. Reitero, només depèn de nosaltres que aquesta marxa no sigui indefectible, però el temps corre i no sempre a favor nostre. |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada