71 dies sense TV3 al País Valencià

La fi de les emissions de TV3 al País Valencià, al "30 MINUTS" de diumenge

  

Després de 26 anys, ha fet visible una llarga història d'incomprensions i malentesos entre catalans i valencians. Un reportatge d'Empar Marco, Esther Llauradó, Sara Segarra

Entrevista amb Eliseu Climent
Julià Alvaro  29/04/2011 www.vilaweb.cat

Per l'entrevista Eliseu Climent (Llombai, la Ribera Alta, 1940) es va traure les banyes, la cua i va deixar aparcades les forques. No se'ns va aparèixer el dimoni que diuen. Si algun dia Climent tinguera alguna cosa a veure amb el regne de Pere Botero en seria el seu ministre d’Exteriors, segur. Se la sap llarga i és un personatge imprescindible. Hi ha qui sempre espera d'ell el colp de mà que l'ajude en allò que pretén, perquè és home de molts, molts contactes; altres l'usen com excusa perfecta pel que no funciona, l’etern culpable. A vegades, segurament, ho deuen fer amb raó però la majoria de voltes les acusacions contra Climent l'única cosa que posen de manifest és la pròpia impotència de qui les fa. Eliseu Climent parla i escolta. Parla molt, explica coses d'allò més interessant i dona detalls i, com que ho sap, de tant en tant diu; "això no ho poses, eh?"

"Hi ha un canvi en profunditat, latent, però a la curta encara no es tradueix en una alternativa política"

Foto: R.Ortín (vilaweb.cat)

JULIÀ ÁLVARO: Tens explicació per a aquesta hegemonia electoral del PP immune a escàndols, desgast, corrupció, divisió interna...

ELISEU CLIMENT: Jo crec que tot el que està passant ara és l'herència de Zaplana. Des de l'UCD, o fins i tot AP, tenia uns mínims de valors... No robar, per exemple. En general en la societat hi havia una certa ètica, uns valors i crec que Zaplana ho trencà... Començant per Benidorm i la seva arribada a l'alcaldia. El tot val es va estendre a Mallorca, no ho hem d'oblidar, són els anys de Matas. Hi ha un moment que Mallorca es governa des de València, des del Palau de la Generalitat. El que hi havia a Mallorca era zaplanisme, tot val per aconseguir el que es pretén aconseguir. Però això no és suficient, és veritat. Cert que la gent guanya diners, que on hi havia un camp d'ametlers es fa un PAI, hi ha un desgavell, la gent guanya diners i amb els diners oblida els principis, els valors... Però ja dic que això no és tot. Això s'ha d'acompanyar de la desfeta de l'esquerra. Quan un deixa un espai, un altre l'ocupa... i això ha fet el PP. En l'esquerra hi ha una desfeta a partir del 95, primer l’actitud caïnita, els uns es fotien els altres... Mil històries patètiques. Parle del PSOE que és el partit majoritari, no? No hi ha hagut missatges clars, no hi ha hagut alternativa... I a l'esquerra del PSOE hi ha hagut bona voluntat però no es podien esperar miracles. Els partits minoritaris són importants per a configurar una alternativa de progrés, com el cas balear, però sempre que hi haja un partit majoritari fort.

JA: Has parlat un parell de vegades de les Balears, allà, però, en estos últims quinze anys, l'esquerra ha governat més de la meitat del temps.

EC: Allí hi ha un partit que ací no està, que a Catalunya també hi és, que és un partit de centre... Unió Mallorquina... Com em deia a mi Maria Antònia Munar, que ha acabat com ha acabat, em deia "jo no vull progrés al meu partit, ni un. Jo vull que em voten els del PP". En les àrees nacionals amb una certa consciència, en el cas basc, català o fins i tot el balear, s'han articulat uns partits de centre que li han llevat força al PP, ací no. Ací aquesta funció no l'ha acomplerta ningú. Els intents de Burguera no van eixir, el partit on haguera estat Maldonado, Martí Domínguez, Ruiz Monrabal... aquell intent d'un centre valencià que li haguera tret força al PP no ha existit... Caldria veure per què, això seria molt llarg, però...

"En les àrees nacionals amb una certa consciència s'han articulat uns partits de centre que li han llevat força al PP, ací no"

JA: El cas és que ningú no li disputa l'espai al PP.

EC: Aquella gent de centre era gent important, un nucli molt potent, però ja de primer moment van fracassar i ningú no va aguantar... Pensa que alguns van perdre molts diners, molts... I el cas és que se'n van anar, els uns a casa, els altres amb Suárez a l'UCD. Per acabar d'arreglar-ho desapareix també el PSPV i aquest país es queda sense cap estructura pròpia política davant d'una transició en la qual està tot per fer. I anem a un Estatut d'Autonomia que el decideixen, a l'hora de la veritat, Abril Martorell i Alfonso Guerra. Ací hi ha una desmembrament de la política que s'havia intentat fer des dels 60, després ve Zaplana que transforma la dreta existent en el que ara tenim i una esquerra que a partir del 95 s’ha dedicat a autoexcloure’s i a quedar-se sense missatges. L'esquerra des del 95 no té cap missatge. Tu els coneixes?

JA: Els periodistes tenim poca memòria.

EC: Jo els que em sé són els missatges de la dreta. Dos, la dreta té dos missatges: Zapatero i l’aigua, i s'ha acabat. Ací el PP ha agarrat aquests dos missatges, Zapatero, l'aigüa, Zapatero, l'aigüa, i ja està i la gent ho ha assumit. L'esquerra, en canvi, té cinquanta mil missatges, tots molt ben elaborats, que si això, que si allò... i al final, res.

"L'esquerra d'aquest país, tota l’esquerra d’aquest país, té instal·lat el sentit de la derrota"

JA: L'esquerra fa més de quinze anys que és a l'oposició, com és possible que no haja eixit d'enlloc alguna veu que sone alternativa, no només en clau de partits polítics, sinó des de la societat en el sentit més ampli que es puga imaginar?

EC: Jo crec que hi ha també un altra qüestió, un sentiment derrotista que ha calat molt. Un que té instal·lat el sentit de la derrota no guanya mai, i a l'esquerra d'aquest país, tota l’esquerra d’aquest país, té instal·lat el sentit de la derrota. Privadament parles amb els uns i amb els altres i tots són pessimistes, et diuen que això no funciona. Després en públic diuen que sí, fan els discurs que toca però, en privat, en privat ho veuen tot molt negre. Igual els socialistes que Esquerra Unida, bé ara aquests estan un poc més optimismes...

JA: Esperen els vots que els vinguen des dels socialistes, cosa que tampoc significa cap creixement global de l'esquerra, per tant cap retrocés del PP...

EC: Sí, la crisi... Abans Iraq i ara la crisi... Però, en fi, Esquerra Unida dóna el que dóna...

JA: I el Bloc?

EC: Els meus amics dels Bloc... jo era en l'inici com a mínim, Pere Mayor, tot aquell embolic... Jo crec que han fet bandades que no tocaven. Crec que el Bloc havia de ser una Convergència adaptada a València, no una Convergència i Unió com a Catalunya, tampoc sóc tan ingenu... Ací l’església no la tens, la burgesia és el que és... El Bloc ha fet massa bandades. Han demanat el vot de públics diferents i això ha marejat en determinats moments. De tota manera, han estat a punt d'entrar, això s'ha de tindre en compte, han estat a punt d'entrar. Segurament ha sigut quan s'ha centrat més en un determinat projecte. Va ser l'època de Pere Major... Això que Pere Major i jo no estem massa bé, però no importa. Hi va haver un moment que Pere Major va fer un projecte el més similar possible a Convergència. Això que haguera representat? Doncs que, teòricament, haguera comportat un buidatge del 5, del 4, del 10% de vots del PP, amb la qual cosa tot haguera canviat. Ací ha faltat una política autòctona... de centre-esquerra també, eh? Que no semble que tot és culpa d'uns, ni molt menys...

"Crec que el Bloc havia de ser una Convergència adaptada a València"

JA: No sembla que les dinàmiques polítiques vagen en la direcció que reclames.

EC: No... Però en aquest moment sí que hi comença a haver unes possibilitats, no sé si per la via política, em pareix més per la via econòmica... L'empresariat valencià s'ha separat prou del poder polític, per primera vegada, i estan començant a pensar per ells mateixos. Diguem que hi ha un sector de l'empresariat que no estaria lluny de participar en l'articulació d'alguna cosa més autòctona. No dic que alguns empresaris estiguen pensant d’entrar en política, el problema és que tampoc no tenen cap polític que els il·lusione... Mira, ara tot l'empresariat valencià està amb Joan Rosell [nou president de la CEOE], tots estan amb ell, català i el que vulgues però tots han fet campanya per a ell. Igual que l'eix mediterrani, l'acord és general, tot l'empresariat català, tot el valencià, els sindicats. Em sembla que hi ha un canvi en profunditat, latent, però a la curta encara no es manifesta en una alternativa política.

JA: Però per arribar a les institucions, això s'haurà de vincular d’alguna manera a la política.

EC: El que vull dir és que s'estan donant les bases per a fer alguna cosa política. El que cal és que un o uns partits assumesquen el que està passant, que enxampen la flaire que en això hi ha tot un món que es pot reconduir cap a una alternativa més sensata des d'un punt de vista econòmic, cultural, nacional, etcètera... Tampoc no molt nacional, perquè el país és el que és, els empresaris no eixiran amb l'estelada. Hi ha un malestar molt estés en el país, tot el món en parla, això no pot ser, t'ho diuen els grans empresaris, els xicotets, el món de la cultura... A mi em pareix que el país podria estar preparat si apareguera alguna força que sabera posar-se en l'ànima d'eixa gent per a arrossegar-la. 

"L'empresariat valencià s'ha separat prou del poder polític i estan començant a pensar per ells mateixos"

JA: Això passa per la creació d'alguna nova força política?

EC: Si et dic el que pense, m'ho posaràs i se'm enfadaran...

JA: Seré prudent.

EC: (Riu) Home jo el que crec és que el que hi ha és inservible... És inservible. Jo crec que el PSOE actual és inservible, igual m'equivoque, m'agradaria que apareguera el Sr. Alarte i traguera 64 diputats, m'alegraria, crec, però, que és impossible, per tant és inservible. El PSOE d’aquest país és la minyona de Ferraz, pur i dur, res més. El PP ja sabem el que dóna. Esquerra Unida no pot ser això que parle, té uns altres interessos, un altre camí. El Bloc podria haver sigut això, podria... no dic que no puga ser alguna cosa... El que està clar és que tampoc no pots fer taula rasa i començar de zero amb una cosa nova. Si s'haguera de fer alguna cosa, que no seré jo, ni per edat, ni per altres consideracions, hauria de ser una cosa pactada amb algun partit, amb gent, amb organitzacions... però això està molt lluny. A mi ja m'han parlat, amb noms fins i tot, de fer una cosa d'estes, no ximpleries, des del món econòmic... Alguna cosa d'ací... La sensació de ciutadà de segona aquest país la té, quan el país no és un país de segona, però l'han creat les forces polítiques. Mira què ha passat amb l'estructura financera del país, en un any s'ha liquidat, liquidat, això és molt greu. L'any ha sigut dramàtic...

JA: Els grans empresaris no han dit res, almenys públicament.

EC: Sí clar, públicament. Van protestar un poquet, quan ja havia passat, no abans. El problema és que tenim enemics potentíssims i acabem perdent tots i ningú no acaba de plantar cara. Mira ací hi va haver una proposta seria de Caixa Catalunya per a quedar-se o manar en la CAM i de la Caixa de Pensions d’ajuntar-se amb Bancaixa, això va arribar a les taules dels Consells d'Administració i això es va parar a Madrid. Els feia por una estructura econòmica mediterrània, que haguera sigut la gran solució.

JA: El País Valencià disposa de suficient capital humà per a alçar un discurs alternatiu, un discurs més útil a la societat i, sobretot, per a fer entendre les virtuts de la nova manera de fer les coses? On està la gent que pot fer això?

EC: La meitat estan fora. Ves a les Balears i veuràs com la meitat dels professors, no tant, són d'ací. A Barcelona, la immigració d'aquest tipus de personal és majoritàriament valenciana. Aquest govern del PP ha tallat la investigació, ha tallat el funcionament intel·lectual... Hi ha una persecució de la cultura i del coneixement... 

"El PSOE d'aquest país és la minyona de Ferraz, pur i dur, res més"

JA: Però a València n'han de quedar? On estan?

EC: Tancats en la Universitat... Tancats. L'osmosi entre la Universitat i la societat no existeix... Prou fan de pagar les nòmines.

JA: Siga com fóra, pareix que res pose en perill la majoria electoral del PP? Ni la corrupció, ni res?

EC: Això va per a llarg, a la curta res... El país s'ha ‘berlusconitzat’. Berlusconi té moltes manifestacions en contra però continua de "capo", comprant a qui siga, com siga. Ací estem en aquest esquema que munta Zaplana i ja els ha anat bé. Després hi ha el control comunicatiu, de repressió, de por... Allò que feia Maragall quan encara no era President, que reunia 400 empresaris, ací això és impensable...

JA: Impensable per què no hi ha un Maragall o per què el empresaris no estan disposats a fer cap gest que incomode el PP?

EC: De moment els empresaris no estan disposats. Ara hi ha un poquet més de llibertat...

JA: Més enllà de l'empresariat, més en la base social, tu això ho coneixes bé des d'Acció Cultural als Casals Jaume I...

EC: Hi ha un malestar general, difús... Tot el món veu que el país no tira avant, que la crisi econòmica és de primera magnitud, hi ha una crisi brutal dels sectors tradicionals i ara, per si faltava alguna cosa, el daltabaix immobiliari. Tot això ha creat un sentit de malestar interior.. però com s'articula això? És difícil, hi ha molta divisió…

JA: No veus possible la unitat de l'esquerra?

EC: Ací vam col·laborar en l'acord de Compromís entre el Bloc i Esquerra Unida i després ja has vist el que ha passat, un desastre. La unitat de l'esquerra és impensable i la unitat del nacionalista, també. És molt difícil. La fragmentació és bestial... Ací es parla de fer una Nafarroa Bai... però ja veus el que després va fer el PSOE amb Nafarroa Bai...

JA: Però allà van tindre, almenys, la possibilitat de governar.

EC: Clar, clar... Una Nafarroa Bai seria un possible intent de solució però, clar, qui encapçala això? Cada partit té el seu corralet. S’hi necessita molta generositat i no sé...

JA: La generositat, és un terme recurrent...

EC: Sí, ara vindran les llistes i cadascú voldrà col·locar els seus. No t'enganyes, s'està molt bé en l'oposició. Tens jornal i només has de dir que no hi estàs d'acord, sense responsabilitat, i s'ha acabat. Hi ha una cultura de l'oposició, gent que vol estar en l'oposició. Jo no sé si realment volen guanyar... Jo veig el país molt desenganyat, es queixen, no veuen ningú amb força suficient per a tirar avant... No hi pot haver reacció si no hi ha un mínim d’il·lusió...

JA: Ací no és veu ni una alternativa, ni un líder, allò que diríem un líder carismàtic, ni persona, ni programa.

EC: És una collonada però és veritat, no t'enganyes. Un líder és necessari. Un líder carismàtic, hi ha un moment que sí que és la solució. Pujol va ser un líder carismàtic i va ser clau, si s'haguera integrat amb Suárez quan els primers resultats no li anaven del tot bé, tot haguera sigut diferent... Ací, líder carismàtic, jo no el veig, ni un referent. No sé si tu els veus...

AGENDE DE MOBILITZACIONS

VOLEM TV3 

Dissabte 30 d'abril 

Ontinyent (La Vall d'Albaida) 

Sopar de germanor per reivindicar el dret a la llibertat d’expressió.

Els diners recaptats aniran destinats a fer front a les multes.

Els tiquets s’han d’adquirir al Casal del 18 al 28 d’abril.

Més informació als telèfons 962389291i 664681591 o a valldalbaida@acpv.cat

Preu del sopar: 10 euros.

Després del sopar hi haurà COL·LABORACIONS MUSICALS + JAM POÈTICO-MUSICAL 

Diumenge 1 de maig

Borriol. Plaça de la Font, 16:00 h.

Consentració en favor de TV3.

EDITORIAL 28/04/2011

Einstein, Heidegger i la dialèctica de Mou

El gran comunicador Mourinho, o millor, el personatge mediàtic “Mou”, va banyar el seu penúltim argumentum ad populum (o discurs amb què s’atribueix l’opinió dels demés a la pròpia), amb una propietat textual molt llaminera per als oradors: l’argument d’autoritat. Amb la proximitat que concedeix el fet de pertànyer a una mateixa categoria o família, va citar Albert Einstein anomenant-lo “el tio Alberto” i manllevant-li la cita següent: "Hay una fuerza motriz más fuerte que el vapor, que la electricidad y que la energía atómica: la voluntad. No son palabras mías, sino de un tal Albert. No era estúpido este Albert Einstein, con la voluntad se puede hacer todo", asegurava ara fa 48 hores el técnic del Madrid. 

No hi ha desperdici en cap de les frases que utilitza Mou i, en aquest cas, unes hores abans del partit que obriria la semifinal de la Champions League, anunciava al món que l’equip rival ho tenia tot perdut davant la seua estratègia, per incontestable i per erudita; és a dir, pertanyia a Einstein i acomplia un silogisme gairebé aristotèlic. Premissa A: La voluntat ho pot tot. Premissa B: nosaltres tenim la voluntat. Conclusió que s’hi infereix: nosaltres ho podem tot. 

Això és, ni més ni menys que el triomf de la voluntat. I mireu quines coses, no era aquest mateix el títol que “el tio Adolfo”, Hitler, va donar al seu famós discurs de masses...? Casualitats de la vida, de la vida d’alguns pensadors i moralistes. 

És molt probable i fàcil de suposar que entre llibre i llibre d’Einstein el professor Mou passa algunes hores distret amb la lectura d’Stuart Mill, pensador anglés del segle XIX les idees del qual apunten que originàriament la voluntat és producte del desig (creença amb què aparentment combrega Mourinho). Però potser la pruïja lectora del portugués no l’ha fet caure en el compte que es botava una consideració prèvia del filòsof prussià Immanuel Kant: la voluntat és cosa diferent del desig, una persona virtuosa o que tinga principis ferms, actua sense pensar en el plaer que espera obtenir amb el seu compliment. Per tant, aquesta és condició necessària per a una “voluntat moral, lliure”. 

Mourinho (L.Gené /AFP photo)

Als inicis del partit, la maquinària psicològica i tàctica del portugués deixava passar el temps, precisament per aquella confiança, ja descrita, en la voluntat i la superioritat de la força; només calia veure el contrast, d’un bàndol, el del Madrid, les etzibades de múscul de Ramos i Pepe per l’anhel d’emular Ares i Heracles; de l’altre, el del Barça, els moviments incansables de d’un savi fill d’Atenea, Xavi Hernández, i la rauja de Piqué Paris, fill del rei de Troia i tocat subconscientment pels encants de la nova Afrodita. Tanmateix, el final del partit girava la cara al descarat Mou. Els seus jugadors, en declaracions a la premsa, revelaven que l’objectiu era tan limitat com que es confromaven amb empatar el partit a zero gols. El mateix Cristiano palesava la paradoxa del seu rol, constret entre Averrois i Unamuno, perquè la raó li dictava una confessió, la de no jugar a gust a la manera de Mourinho, i la fe li feia creure en una altra religió, la de no contradir el seuprofeta, que per això ha vingut a recrear un nou ordre de justícia i felicitat universals al paradís (fiscal) de Florentino. Mentrestant, l’expulsat del jardí celestial de la Champions a la grada dels mortals, abocava bilis negra en favor de la samarreta blanca i, trist, resignat, però igualment lúcid en el discurs verbal i expeditiu com sempre, es preguntava “¡por qué, por qué, por qué”, tantes vegades com Camilo Sesto exhortava al déu pare en Jesucristo Superstar “¡quiero saber, quiero saber, quiero saber Senyor!” o tantes com la lletania prega “ora pro nobis” en les rogatives als seus sants. Amb una referència clara al que ell entén actuació desafortunada del jutge de la batalla, Wolfgang Stark, exhibeix la seua espectacular memòria per recordar els àrbitres que en el passat han xiulat a desgrat en la seua carrera d’entrenador i deixa anar als amants del cinema d’intriga una tirallonga de protagonistes UEFA per fets macabres en favor del Barcelona: “¿Por qué Ovrebo, Bussaca, De Bleeckere, Stark..?”, exclamava retòricament Mou, amb cara de Santíssim Crist de la Corona de Sevilla. I és clar, després de veure el que s’ha vist per la televisió durant els 90 minuts, altra meravella de Leo Messi inclosa, i escoltar aquestes declaracions, els periodistes han llançat la insídia cap a Mou. Però heus ací que els professionals de la lletra i imatge efíemeres desconeixen la vena existencialista de l’entrenador, segurament inspirada en estudis del danés Kierkegaard, a qui l’entrenador pot haver llegit la idea que "la vida ha de ser viscuda cap endavant, però només pot ser entesa cap enrere. És a dir, esguardar el futur sense menysprear el passat, sabent que tota la vida d’un home forma una unitat, i és en aquesta unitat i identitat personal com s’explica tot el conjunt d’una vida”. 

El geni portugués no ha pensat, potser perquè no fa lectures tan venials com ara les esportives, que l’equip contrari ja ha demostrat que pot construir sobre la destrucció i que té un geni personal, messiànic, que opera amb la física quàntica entre els llindars de l’espai, el temps i les cames dels defenses contraris, sense necessitat d’apel·lar a la tortura corporal i moral de l’enemic ni cantar-li l’himne popular dels estadis “ese portugués/ qué hijo... és”, la qual cosa encara podria augmentar la pena de Mou, si no fos que el mestre lusità ja està acostumat a reflexionar sobre “el ser”, més concretament sobre les paraules de Heidegger al voltant del Dasein, mot de l’alemany que el filòsof usa per assenyalar la relació entre l’ésser i l’home, l’home i l’existència. 

Finalment em decline a pensar com Mou, “tot és un complot”. L’àrbitre Stark és alemany, veieu, com el Heidegger!, i ha perpetrat una maniobra per instaurar en el subconscient de Mou les preguntes que aquest pensador, també alemany i casualment assentat en la ideologia nacionalsocialista de Hitler, va redactar ara fa uns cent anys, per preparar el patíbul mortuori del portugués (mourir, fr.), a manera d’ofrena religiosa, en gratitud per haver pensat el mateix lema que el Führer, en un dia tan important, perquè ambdós són líders, de masses que esperen que els seus guanyen però sobretot esperen veure’ls, escoltar-los i aplaudir-los. 

En veritat, hi ha reflexions sobre l’existència que semblen pensades ex profeso per a l’ínclit José Mário dos Santos Mourinho Félix, àlies Mou, com aquelles que un dia Heidegger va pro-mou-re: “Quina funció té la veu de la consciència? En quines coses consisteix l’angoixa i què ens ensenya? Què significa l’expressió “anticipació de la mort”? Per què la mort dóna la pauta per a l’autenticitat a l’home en l’ésser?”. 

La “mort futbolística” de Mourinho al real Madrid pot haver començat al mateix estadi Bernabeu, un 27 d’abril de 2011, després de perdre 0-2 contra un Barça fidel als seus principis. Però no tant pel joc del seu equip, adobat de full contact, ni per errors dels àrbitres (que li han concedit més penals que a cap altre equip en el campionat lliguer), sinó per llegir massa erudició científica i no documentar-se en la seua disciplina, l’esportiva, on hauria d’haver tirat mà d’hemeroteca i haver comprovat que, igual com ell ha fet aquesta nit, un anterior entrenador del Madrid, Bern Schuster, va començar a deixar de ser-ho en la Liga 2008-2009, quan va declarar que el seu equip no podria guanyar en el Camp Nou. Casualitat, un altre alemany. 

Llibertat i TV3

EL DIA QUE EL POBLE VALENCIÀ VA DIR PROU

16 d'abril de 2011